30/12/06

Feliç 2007!


Que el 2007 sigui per a tots el primer dels millors anys de les nostres vides.
Que sigui també l'any que ETA se'n vagi a prendre pel sac definitivament, i l'any que la pena de mort passi a ser un mal record del passat.
Un brindis pel 2007.
Molta felicitat per tothom!!!

29/12/06

1 any


No me'n sé avenir celebra avui el primer aniversari. Avui fa un any que vaig publicar el meu primer article, molt tímid, que anava sobre les aventures i desventures d'una mare superada pel dia a dia. Una mare com la Lynette de Mujeres Desesperadas.

El publicava sense saber ben bé a qui em dirigia, o si les paraules caurien en un forat negre i es perdrien per sempre en el ciberespai. Bé... Aquell article va rebre la friolera de 0 comentaris escrits. Però sé de bona font que el van llegir alguns coneguts.

De fet, no recordo com va anar tot plegat, però el segon article va rebre més visites, i els primers comentaris. Anava sobre la vida esportiva d'una trentanyera .
De mica en mica, la cosa es va anar consolidant, i vaig començar a tenir feedback amb la gent que em llegia, cosa molt insòlita per a mi. I molt gratificant.

Ràpidament em va entrar el cuquet d'escriure per algú aliè a mi mateixa, i ja no vaig parar. Cada setmana buscava temes de què parlar, i el més sorprenent per a mi mateixa, és que els trobava! I pim pam, anava escrivint, amb més o menys regularitat, sobre temes variats: coses meves, curiositats, llengua, llibres, música, pel·lis, política i comunicació...

Dels 45 articles publicats fins avui, vull fer menció especial de Paraules Nostrades, que va rebre el rècord de comentaris (33) i que ens va fer passar una bona estona. Aquest post em va barrufar molt, perquè molta gent hi va participar aportant-hi noves entrades, algunes de les quals em van fer partir de riure. Les recordo amb la rialla a la cara.

Al llarg d'aquest any he anat aprenent cosetes sobre el món increïblement atractiu dels blogs. Algunes les he après en plan autodidacta, d'altres gràcies a suggeriments d'amics bloggers bastant més fricandons que jo. Les reunions amb el Maneli el Dragoncete a la mítica cafeteria Blog's & Tint han estat de gran ajuda per millorar qüestions tècniques i de continguts.

Durant aquest últim any he conegut altres bloggaires amb qui he intercanviat missatges i comentaris: la Laiern, el Rei, el Dammy. Amb la Laiern no ens coneixem de res però compartim moltes aficions, tics i fòbies lingüístiques.

També m'he trobat amb coneguts a qui feia temps que no veia i que arribaven al meu blog per pura causalitat, com la Mariona, el Vid o la Stone. Cas a part és el del meu jefe, que no ha parat fins que ha trobat l'adreça del blog, ja que jo em negava a donar-li...

Sé que el blog el segueixen grans amics i amigues que se'n recorden de venir sovint a veure el piset. Alguns d'ells tenen blog, com el Rizzo i la Dru. D'altres són totalment aliens a la blogosfera, però entren sovint a Ca la Marinetix i hi deixen el seu granet de sorra. Com a premi a la constància, hi ha la Gege, la Fúria, el Dragoncete, seguits de diversos Anònims que no són altres que amics i amigues que es neguen a identificar-se, o que en el pitjor dels casos, no se'n surten o no recorden el seu password. (Eh, M, P, Migui, Pinyi, Cessu, i resta?? :-D

Una experiència divertídíssima va ser la convocatòria sorpresaque vaig fer al març... La conseqüència va ser un sopar íntim amb la Dalets i la Pinyi, a qui prometo tornar a convocar aviat per repetir aquella trobada tan hilarant. Quin riure! També va estar bé el regal sorpresa al que copaga la meva hipoteca... i moltes altres anècdotes que només m'han aportat bons moments.

A així, pim pam, fent proves, escrivint, tocant temes diversos, coneixent gent nova... ha anat passant un any. Estic contenta i em sento cofada de mantenir un lloc com aquest. Com diria Paul Auster, és el meu Hotel Existència personal. M'ho passo bé, i voldria seguir així molt temps. Tan de bo les circumstàncies m'ho permetin!

No me'n sé avenir... un any ja!

22/12/06

Un món fabulós


Hi havia una vegada un pastor mongol anomenat Bao que no havia sortit mai del seu petit racó de món. Cuidava el ramat i vivia modestament, com es vivia en segles passats, lluny del soroll, lluny de tot.

Al petit racó de Mongòlia on vivia, l'anomenaven el gegant. La seva alçada era mítica a la regió. Media 2'36 metres. Un bon dia, Bao Xishun va entrar al Llibre Guinness dels Rècords, on va ser etiquetat com l'Home més alt del món. Per desgràcia seva, el modest pastor mongol va passar a ser conegut mundialment, i reclamat per tots els mitjans de comunicació. L'entrada al Llibre Guinness va ser un trasbals en la seva vida petita de gegant de camp.

Després de l'arremolinada invasió de fotògrafs, flaixos, periodistes i micròfons, Bao va voler recloure's, tornar al seu petit racó de món per reprendre la seva vida petita. Li va costar molt recuperar la normalitat de gegant, però de mica en mica ho va anar aconseguint. La golafreria dels mass media va devorar altres històries, altres curiositats, i aviat va deixar de preocupar-se de l'Home més alt del món. Bao tornava a ser el pastor gegant de sempre.

Però uns anys després, la foto de Bao va tornar a sortir a la premsa mundial. Els cuidadors d'un parc oceanògràfic el van anar a buscar a les muntanyes per demanar-li ajut: dos dofins de l'aquari s'havien empassat accidentalment uns trossos de plàstic que feien perillar les seves vides. Les operacions quirúrgiques havies fracassat en l'intent de treure'ls els trossets de l'estómac. Els veterinaris van veure que es necessitaria un instrument més precís, més humà, si volien salvar la vida dels dos animals. I van pensar en l'Home més alt del món.

Bao va deixar enrere un altre cop el seu raconet de muntanya. Va baixar a l'arena del circ mediàtic per prestar la seva gegant humanitat als cuidadors del parc oceanogràfic, Va estirar el seu braç, el braç humà més llarg del món, i el va introduir a la boca dels dofins. El seu braç, llarg i precís, va poder arribar fins als plàstics. Els va extreure i va salvar la vida dels dos animals.

Si el món no és fabulós, que algú m'expliqui un conte així de bonic.

NOTA: La història és real, encara que jo l'he amanit amb una mica d'imaginació per cobrir el que desconec. Va sortir a la premsa el 14 de desembre. Vegeu La Vanguardia, per posar només un exemple).

20/12/06

Festa fotre


Per què aquest divendres fan festa als col·les? PER QUÈ???
Qui va ser el geni que va decretar festiu l'últim dia lectiu abans de les vacances de Nadal?
Si algú el coneix, que em passi l'adreça. L'electrònica no: la postal.
Jo i un grupet bastant nombrós de persones estarem encantats d'enviar-li un bonic regalet de Nadal: les factures dels cangurs que haurem de contractar perquè ens guardin els nostres fills mentre nosaltres anem a treballar.
Tonteries a banda, aprofito aquest micro-article per desitjar un reboníssim Nadal a tot cristu (aquesta va per les paraules nostrades). Les festes es presenten mogudes i no sé quan podré tornar a escriure, o sigui que em curo en salut per si les mosques.
Bon Nadal!!!

PS: "M", moltes gràcies per fer-me caure que divendres no hi ha col·le. Has evitat una petita tragèdia domèstica a casa meva... ;-)

23/11/06

Parales nostrades

CANVIS AL BLOG: A partir d'ara, trobareu les llistes que vagin sorgint al blog de les Llistes Llestes, que acabo d'inaugurar per ordenar una mica tot l'assuntu.
--------------------------------------------------------------------------------------


La Llista de Paraules Nostrades Nogensmenys Incorrectes, creix sense parar. Hi vaig anotant les propostes de tots valtrus, sempre que no siguin barbarismes purs i durs.
Quant a barbarismes, només afegeixo els que són més flagrants i demolidors per si sols. Tipo Hasta. (és que aquest és de calaix!!)
Nem pel camí de conseguir el rècord pel que fa aportacions i comentaris. M'omple d'orgull i satisfacció! No està de més, emperò, recordar que aquesta llista va néixer gràcies a la idea col·lectiva d'un grupu de persones aficionades a riure sanament amb aquest tipus de coses, entre les quals m'hi incloc.
Seguiu dient la vostra!

A
Ademés
Afogar-se (Ex: Gairebé m'afogu! (Aportació de la Mariona)
Aiga (ara em beuria un got d'aiga)
Airoport
Aixins (aixins no es fa)
Aixòs. Ex: aixòs es diu molt (Aportació de la Migui)
Allavors (o allavorens: El bar allavors es deia Las Vegas. Aportació del Dragoncete)
Amoto
Anian (en aquesta capsa anian 4)
Arcalde
A vera (a vera com ho has fet?)
Aviam (també viam: Viam com ho has fet?)
Avon (també agon: avon és aquest puestu?)

B
Bayunesa (aportació de la Stone)
Bora nit
Bragues (aportació de la Gege)
Buenu

C
Cabrabo (En vès de Caprabo. És un mix de Caprabo i Bravo, com deia l'anunci. Aportació familiar)
Cocretes (Ex: que bones són les cocretes casolanes de l'àvia! Aportació de la M)
Col·lègit (Ex: Que no tens deberts de col·lègit?)
Còptel (En vès de cocktail. Aportació de la Viqui)
Cuidadu (Aportació del Vid)
Cumanió
Cunya (Ex: Està a la cunya fent el sopar)
Curanta (40)

D
Daixonses (també dallonses/dallonsis, daixonsis)
Deberts (Ja has fet els deberts del col·lègit?)
Desde lloc (En vès de des de luegu. Aportació del Rizzo)
Dili (Dili a ta mare que no vindré)
Dillums
Disiguida (Ex: vindré disiguida. Aportació del Dragoncete)
Dumenge
Dingú, Vots: 1
Dumés

E
Embès (també en vès: en vès d'estudiar, passa el dia jugant)
Endivinar
Encabat (Ex: encabat de dinar, farem la migdiada (aportació de la Mariona)
Érets (on érets aquest matí?)
Esbergínia (també bergínia, ubergínia...)
Escongir (en vès d'encongir. Aportació de la Daleti)
Estèric (en vès d'histèric. Aportació de la Laiern)
Estisores
Estolviar
Etivocar (Vots: I)

F
Fenya (avui tinc molta fenya)
Fèmus (per fèmur. Aportació de la Fúria)
Forniga
Fumbol (també fúmbol. Ex: el meu fill juga a fumbol)

G
Gafar (Ex: gafeu-vos fort, que comencem!. Vots: I
Bayunesa (aportació de la Mariona) .
Gavinet
Gernació (en vès de generació. Ex: Vem anar a un concert dels Camela i hi havia una gernació!!! Aportació familiar)
Ginoll, Junoll (Em fa mal el junoll)
Goita (Goita quines pomes més maques!)
Grabiel (Ex: L'arcàngel Sant Grabiel)
Graciosa (Envès de gasosa. Ex: posa'm graciosa al vi)
Gruga (ve quan algú apara en un gual. Aportació de la mare del Josep Campos)
Gumitar (Envès de vomitar).

H
Hasta (aportació del Rizzo)
Hasti (variant de hasta. Ex: Hasti jo ho sé. Aportació familiar)
Hi (utilizat envès de "he" del verb haver. Ex: Hi guanyat un prèmit)
Hi ha que (Ex: hi ha que fer-ho. Aportació de la Migui)


I
Iclésia
Ideia
Indicció (El metge m'ha posat una indicció al cul)
Istil (Ex: té molt istil vestint)
Istiu (Ex: una flor no fa istiu)

J
Jejús (Ex: el nen Jejús és nat)
Jusgat (Ex: Tinc un judici als Jusgats. Aportació familiar)
Juriol (Ex: fem vacances al juriol)

K

Kelops (Ex: per esmorzar menjo Kelops amb llet. Aportació de la Laiern

L
Libiana (En vès de lesbiana. Aportació de la Viqui).
Llangonissa
Llàpits
Llavontes Llavonses Allavontes Llavons Allavorens també. Fins i tot llavorens i llavores. (aportació del Dragoncete) . Vots: I
Llimosna (Ve d'almoina)
Llògic. (Aportació de la Migui)
Llogur Llagur

M
Malament fet (Ex: Els deberts estan malament fets pero no s'ho diguis a la senyu)
Mantecado, mantecau (En vès de gelat). Aportació de la Daleti). És tan bona que el meu vot va per aquesta!!. Vots: 1
Marc (Ex: els pescadors són a marc. Aportació de la Mariona)
Mart (Ex: avui el mart està tranquil i ens hem banyat dues vegades)
Mermell (Ex: tinc un jersei de color mermell)
Mitdia
Moto, en masc. També amoto. (Ex: gafarem el moto per nar a Barcelona. Aportació de la Laura)
Mores (Per "mors", ex: aquet istiu fot una calda que t'hi mores)
Munta (Recepta que et prescriu l'urbanu de turnu. Aportació del Josep Campos)

N
Nar (En lloc d'anar. Ex: On vols nar?
N'hi ha que (Ex: N'hi ha que fer-ho)
Onte (Ex: Onte vas?)

O
Oju! (Aportació del Vid)

P
Pacència
Paiella
Pecsi (Ex: la Pecsi m'engrada més que la Coke. Aportació de la Stone)
Penícula (també pinícula. Aportació de la M)
Picsa (Ex: la meva picsa preferida és la Cuatre Estacions. Aportació de la Stone)
Poblema, publemàtica
Poder Podé Pudé (envès de potser)
Pofessional
Pograma
Pogrés
Portasso
Pregemple penjemple petjemple, i encara diria més: Perenjemple
Prèmit
Profassons
Puestu
Pulutant (envès de Per tant)

Q
Quansevol

R
Radere Enradera (Ex: Pel davant i pel radera)
Rè (Ex: D'aquest xicot no en farem re!!!)
Relotge relotxe
Restorant - restorante (Aportació de l'Ayashe)

S
Safreig (Ex: fer safreig)
Sant Curgat, Sant Culgat (aportació de la Fúria)
Sats (Ex: Sats quina és la capital de Coreia del Sud?)
Semàfer (eterna aportació de la Fúria)
Sebre (Forma alternativa del verb "Saber". Ex: Jo vull sebre com es fan els nens)
Sigüent Sigüenta
Su (Significa "li ho". Ex: No su diguis a ningú!) Vots: 1
Subrealista (Ex: Dalí era un pintor subrealista. Aportació de la Gege)
Suspresa (Ex: li han fet una festa suspresa). Aportació de la P
Sustu

T
Ta (En vès del pronom feble et. Ex: ta truco demà. Aportació de la Gege)Teiatru teiatre
Taxis (tambñe tatsis. Ex: Agafo un taxis per nar més ràpid. Aportació de la Mariona)
Telèfen telefen Telèfunu Telèfano
Tenca (Ex: tenca la porta (e oberta)
Tetxu (Ex: hi ha una grieta al tetxu. Aportació de la Gege)
Tindre (Ex: tenim que tindre valor)
Tomàtec
Traju Tratju
Trenc (no com a trenc d’alba, sinós com a trenc dels Ferrocates)

U
U (que significa "el". Ex: farem u que tu vulguis)
Unatre unatru unantre (Ex: passem a una antre cosa...)
Unurak (Aportació de la P)
Utòpic (En vès de "atòpic"). Ex: el meu fill té la pell utòpica. Aportació de la Viqui).

V
Valen (Ex: Quedem a la plaça? Valen!)
Vai Vaic (En lloc de vaig)
Vec (En lloc de veig)
Vindre (Ex: Tens que vindre a casa meva)
Vinga'ns doncs
Vurem. Del verb "Veure". (Ex: U de pagar-te u que et dec ja ho vurem)

X
Xaculata (Ex: pa amb xaculata). (Vots: I)
Xixanta (Ex: Hi fet xixanta anys)
Xumaneia txumaneia



Ja tenim tota la llista, que, com us deia, continua oberta.
Proposo obrir una votació de la Millor Paraula Nostrada. Aneu votant, valen?
Hasta demà.

16/11/06

Llistes llestes


Tothom té les seves manies i rituals. Tothom es munta la vida com pot i com vol. Tothom troba el temps per perdre el temps amb absurditats supèrflues, sovint incomprensibles als ulls dels altres. El que és jo, faig llistes.
Faig llistes per tot. Les faig, les refaig, les llenço i les torno a escriure. La vida em passa fent llistes, tatxant elements de llista i passant llistes en net. M'organitzo l'existència en llistes. La llista és el meu sistema mètric cerebral.
Així que ara mateix faré una llista de les llistes que sempre tinc llestes per treure al moment més oportú.

  1. Llista de faltes d’ortografia. Es titula Faltes memorables, i la tinc guardada a l'ordinador. No para de créixer. M'encanta fer de Rottenmeier i trobar els "fallus" en textos aliens. I he vist coses molt grosses, com "ciutadants" o "fes clip aquí", entre moltes d'altres realment sonades.

  2. Llista de barbaritats i incoherències. Es titula Incredibol. Va estretament relacionada amb l'anterior. Hi poso els noms i cognoms de l'autor/a. Per tant, no és pública. Però si m'apureu, puc treure a la llum un parell de perles memorables, per riure una estona.

  3. Llista de paraules nostrades. És una llista col·laborativa, en la qual vaig participar fa uns quants anys, per e-mail. Reia tant participant-hi, que la conservo amb molt carinyo. Encara ric ara quan en recordo algunes entrades, com "indicció", "paiella" i "unurak".

  4. Llista de llibres per recomanar. Aquesta varia poc. Tinc els meus preferits i és difícil moure'ls del seu lloc al podium.

  5. Llista de llibres pendents de llegir. Tampoc s'acaba mai, perquè sempre se'm colen nous llibres que passen a davant dels que estaven a la cua.

  6. Llista de tasques domèstiques, gestions i bricolatges varis: Sí, sí... D'això ningú se'n salva. Jo no ho porto bé, però la llista m'ajuda a suportar-ho millor.

  7. Llista de la compra. Aquesta és la més avorrida i crònica per totes. El més curiós del cas és que, després de 7 anys de vida independent, encara necessito apuntar el que s'ha de comprar. Això no s'aprèn mai? O és que hi poso poca fe?

  8. Llista de tasques a l’Outlook. gestiono la meva feina única i exclusivament amb aquesta eina... Un Novel (uix: actualització > correcció de l'Anònim> volia dir Nobel) per al seu creador! De vegades intento recordar com treballava abans de conèixer aquest programa i... no me'n sé avenir!

  9. Llista dels companys de Batxillerat. Objectiu utòpic: fer un sopar-remember. Els anys passen i cada cop recordo menys la gent. G, M i P: urgeix acabar aquesta llista ja, abans que algú se'ns prejubili!

  10. Llista de les llistes que tinc en dansa. Com aquesta que estic escrivint, i que ha de servir per proposar-vos que, si n'hi ha alguna amb la qual us sentiu identificats, ho feu saber i comencem a fer-la créixer entre tots. Si us animeu, podrem:
  • Passar-ho bé
  • Perdre el temps
  • Conèixe'ns millor
  • Sorprendre'ns
  • Riure molt...
Preparats, llistes, ja !!!
____________________________________


Actualització: acaben de llançar a nivell mundial El meu anunci preferit. (15-1-2007)

6/11/06

Missatge del President

Catalans i catalanes,
Avui, com no podia ser d'altra manera, m'omple d'orgull i satisfacció difondre per a tots i totes vosaltres el missatge del que serà el 128è president de la Generalitat de Catalunya.



(Sóc conscient que hi ha qui pensa que recorro massa sovint a Polònia, però és que aquest missatge presidencial avui venia de mil meravelles...)

Molta sort a tothom... La necessitarem!

30/10/06

Collonades en llatí

Sempre m'he preguntat què volien dir aquelles parrafades en llatí que apareixen en moltes versions beta de publicacions, presentacions o altres materials d'edició:

"Lorem ipsum dolor sit amet, consectetuer adipiscing elit (...)"


Avui ho he descobert. Internet m'ha donat la resposta. Resulta que fa més de 500 anys que aquesta llatinada s'utilitza en el món de l'edició. És un fragment de l'obra De Finibus Bonorum et Malorum, de Marc Tuli Ciceró, escrita l'any 45 abans de Crist. Però va ser cap al 1500, en ple Renaixement, quan un impressor desconegut el va fer servir per omplir les pàgines de prova d'un llibre. Les galerades, vaja.

I des d'aleshores ha estat el text simulat estàndard de la indústria de l'edició.

Així que fa més de 500 anys que aquesta parrafada, aparentment sense sentit, corre pel món. Qui li ho hagués dit a Ciceró! Però el més curiós del cas és que la llatinada pot tenir trampa. Si mai la busqueu per internet per omplir algun espai en blanc, ull!: hi ha algun pocafeina que es dedica a colar-hi brometes, acudits i altres continguts no correctes, per dir-ho finament. En llatí, és clar. O sigui que si no vigileu, podeu caure en el parany i posar en la vostra presentació una frase aparentment innocua, quan en realitat hi heu inserit una sarta d'insults o d'acudits pocasoltes.

Així ho adverteixen webs com www.loremipsum.net o www.lipsum.com. Sí, sí: hi ha webs específiques sobre el Lorem ipsum. I el millor del cas és que aquesta web ofereix un generador de parrafades en llatí que comencen per Lorem ipsum. Però són parrafades amb certificat, ja que la web garanteix que els paràgrafs que proporciona no contenen, en cap cas, injeccions d'humor camuflades, ni gracietes amagades. Com aquesta que he generat en un tres i no res:

Lorem ipsum dolor sit amet, consectetuer adipiscing elit. Duis non lacus. Nam ac nisl sit amet dui tempus aliquam. Nulla felis massa, faucibus nec, vulputate eget, tempus tempus, lorem. Nulla facilisi. Duis malesuada magna in erat scelerisque semper. Fusce ac est at augue aliquet suscipit. Nulla et mauris. Ut purus est, facilisis quis, convallis nec, mollis at, enim. Pellentesque placerat dictum urna. Morbi molestie metus nec nulla. Fusce sit amet pede ut justo mattis interdum.


Genial. Ara ja tinc la web que m'ajudarà a fer créixer aquest blog en situacions de sequera mental i imaginativa... :-)

23/10/06

Mana el Jefe

Dijous, el chotis enganxadís que no em podia treure del cap em va marxar de cop i volta, just amb la primera nota del concert del Bruce Springsteen. Era a Madrid, a la plaça de toros de Las Ventas. I tot va sortir rodó. Amb la càmera de fotos vem poder robar unes imatges de video del Boss en acció. Aquí es veu petitó, però matón. El Boss encara mana, a Madrid i a on sigui.



Aquest dimarts, el Bruce toca a Barcelona. I jo no hi podré ser. Lògicament, ara m'assalta una pregunta: a Barcelona serà diferent? Certificarà que té un feeling especial amb la ciutat?
Si és així, jo no hi seré per veure-ho.



Em fa una ràbia del dimoni, però he d'admetre que aquí encaixa bé aquella dita tant repel·lent que qui riu últim riu millor.
Bé, en tot cas... Glory Days!

19/10/06

Xula

¡Pichi!
es el chulo que castiga
del Portillo a la Arganzuela,
porque no hay una chicuela
que no quiera ser amiga
de un seguro servidor ...

¡Pichi!
pero yo que me administro,
cuando alguna se me cuela,
como no suelte la tela,
dos morrás la suministro;
que atizándolas candela
yo soy un flagelador.

(ara ve lo millor:)
Anda, y que te ondulen
con la 'permanén',
y pa suavizarte
que te den 'col-crém'.
Se lo pués pedir
a Victoria Kent,
que lo que es a mí,
no ha nacido quién.
Anda, y que te ondulen
con la 'permanén',
y si te sofocas
¡tómalo con seltz!
Aquesta tarda me'n vaig a Madrid. És una escapada molt esperada. Però no em puc treure del cap aquest chotis tan xulo. Em passa cada vegada que viatjo a La Meseta. I no sé per què, però només em puc imaginar la Lina Morgan cantant-lo...
Vès, quina cosa.
Fins dilluns!

16/10/06

Més sortides del guió

Quan ja em pensava que la campanya electoral s'estancaria en el patètic tema del DVD de CiU, m'ha sorprès la notícia de la incidentada entrevista entre Xavier Sala-i-Martín i Josep Montilla.
Resulta que Montilla va deixar plantat el seu entrevistador, perquè li feia preguntes massa punxants (certament, ho eren) i perquè era evident que Martín no era de la seva corda. Al periodista-economista se li veia el llautó en totes i cada una de les seves preguntes. I el Montilla al final, després d'oferir un recital de respostes insulses, escuetes i amb poca gràcia, es va posar nerviós i va engegar el Martín tot deixant-lo plantat a meitat de la conversa.
La Vanguardia ha publicat l'entrevista, però no l'ha publicat sencera. Ha censurat la part final, en què el candidat socialista marxava tot propinant insults al pintoresc economista-entrevistador. Insults que, d'altra banda, no van ser gaire imaginatius ni punyents, però insults al cap i a la fi.
Tanmateix, la cosa no ha quedat aquí: Sala-i-Martín, que no és un empleat de La Vanguardia, no s'ha tallat gens i ha publicat a la seva web personal l'entrevista íntegra, amb so i tot, i amb insults i tot. (Val a dir que paga la pena llegir tota la conversa, ja que les preguntes són repel·lents i incisives i les respostes són esquerpes, deslluïdes i espantadisses).
En definitiva: La Vanguardia i el Montilla han quedat ben retratats. Però sobretot el candidat socialista, que ha perdut els papers, el nord, l'oremus, i potser alguna cosa més. Així ho recullo en aquest cutre-muntatge, una idea suggerida per Mc Giver, que he agafat al vol per il·lustrar aquest article.



No cal dir que els seus contrincats s'hi lleparan els dits, amb aquesta relliscada. Mas ja ha pres la iniciativa. En els pròxims dies en sentirem molt a parlar! Qui parla ara del ridícul DVD de CiU?
Bé, seguirem rient.

Sortides del guió

Els nostres polítics s'han tornat bojos, o ja no veuen més enllà dels seus propis nassos? El to que està prenent la política catalana comença a ser delirant i esperpèntic... Em fa la impressió, amb els esdeveniments d'aquest inici de campanya electoral, que tot el col·lectiu polític català està en caiguda lliure cap a l'autodestrucció massiva. Últimament m'estic fent un panxó de riure, gràcies a ells.

Alguns candidats necessiten guionistes que els treguin les castanyes del foc en l'art de parlar en públic. Precisament ahir la Gege em feia un comentari on lamentava la poca gràcia del José Montilla, i es planyia del sofert exguionista de Buenafuente fitxat pel PSC per intentar aixecar el to oral del seu candidat.
Tots ens podem imaginar els esforços que deu haver de fer aquest professional de la comunicació perquè el seu cap comuniqui alguna cosa amb passió, amb credibilitat i amb vehemència... Doncs bé: l'he trobat. L'he conegut. Ja sé com és la feina del guionista del Montilla. És així:



Després de riure i de recomposar-me els dos timpans, m'he sentit animada i amb forces per empassar-me el famós DVD que ha regalat CiU amb els diaris del diumenge: Confidencialcat. Sobre la repulsió que m'ha suscitat el visionat d'aquest muntatge, ja en parlaré un altre dia i amb més calma. Ara només voldria compartir amb qui vulgui la sonora carcajada que m'ha sortit de la gola quan he vist la petita però tronxant pífia que hi he trobat al Capítol 5, titulat El forat de la vergonya.

Estava profundament indignada pel que estava veient: CiU utilitzava les declaracions de ciutadans del Carmel de Barcelona per manipular-les i posar-les al seu servei electoralista. Com que ho feia segurament sense consentiment previ d'aquests testimonis, els convergents s'han vist obligats a tapar-los les cares difuminant-ne les imatges.
Però enmig de la indignació, m'ha aparegut la pífia davant dels ulls. I m'he fet un fart de riure.
Premi (moral) per qui la trobi. Una pista: està en blanc i negre, i entre el minut 4 i el 5.



Confidencialcat ha estat, suposo, la gran Obra Mediàtica de David Medí, el guionista il·luminat de les campanyes de CiU. Entre ell i el del Montilla, estarem distrets aquests dies. Estic per no perdre-me'n ni una, ja que la cosa promet ser molt, però que molt divertida... Com a mínim, riurem!
Bé... com diria Pasqual Maragall en un guió de Polònia, Visca Catalunya!

15/10/06

Lectures encadenades


Últimament les casualitats em copen l'existència. Entre les últimes novel·les que he llegit, n'hi ha hagut tres de seguides que tenien un denominador comú molt curiós.
De Bogeries de Brooklyn ja en vaig parlar en un article anterior. Després d'assaborir aquesta delicatessen literària ambientada a Nova York, que acaba abruptament amb l'11 de setembre de 2001, vaig llegir La dona a la finestra, de Vicenç Villatoro, que. curiosament, té com a punt de partida l'onze de setembre, però d'un altre any (1714) i en un altre lloc (Barcelona). La dona a la finestra ens transporta al Born de fa 300 anys i ens permet conèixer alguns dels barcelonins de l'època que van patir la derrota en primera persona. Una derrota que va truncar les seves vides irreversiblement. Com ho van fer l'any 2001 els dos avions que es van estavellar contra les torres bessones de Nova York.
Després de finiquitar La dona a la finestra, em va caure a les mans La catedral del mar, de Ildefonso Falcones. Aquesta novel·la també està ambientada al Born, a Ciutat Vella de Barcelona, L'època és una mica anterior, el segle XIV. Però els temps també eren convulsos. La diferència; a la catedral no s'ensorren Torres Bessones ni es destrueixen països, sinó que s'aixeca l'església de Santa Maria del Mar.

Ha estat una casualitat banal, sense cap transcendència. És un petit capritx del destí en les evolucions d'una lectora autodidacta, anàrquica i ametòdica. Llegir sense cap mena d'ordre ni concert em porta sovint a aquest tipus de coincidències. En aquesta línia, ara començo un llibre que em ve que ni pintat, davant el context electoralístic que hi ha a Catalunya: Mauricio o las elecciones primarias d'Eduardo Mendoza. Va d'un dentista apalancat i poc ambiciós que, de cop i volta, és cridat a participar en les llistes socialistes per a les eleccions autonòmiques catalanes; els socialistes tenen poc quorum i han de buscar sota les pedres algú que els doni un cop de mà per aixecar la candidatura. Això em sona...
Espero que les coincidències a què em tinc acostumada em portin a acabar el llibre el mateix 1 de novembre, per fer coincidir la intríngolis literària amb el moment que se sàpiga si els socialistes han aconseguit aixecar alguna cosa, o si haurem de tornar al negociat convergent.
Alea jacta est.

2/10/06

El show de Cameron

Que avui la política és un show és una veritat com un temple. Cada acció política vol anar de bracet d'una repercussió mediàtica. Res no és gratuït.
A casa nostra, ja ens hem començat a acostumar a certs espectacles mediàtics protagonitzats per la fauna política catalana, que de mica en mica va aprenent l'art de la retòrica, del debat cara a cara, del llenguatge televisiu i dels missatges clars i directes al cor de l'electorat. Ja pensen, viuen i actuen pels mass media.
Ara, a més, s'han començat a fixar en les noves tecnologies, i ja n'estan traient profit, mitjançant webs personals o blogs més interactius i currats. Alguns amb intel·ligència, constància i bones intencions. Altres, amb més mala fortuna i objectius clarament electorals.
Tanmateix, a països més avançats que el nostre pel que fa a experiència democràtica, la classe política va uns quants passos per davant. No és només per qüestió de saber treure major rendiment de les noves tecnologies, sinó que també es tracta de tenir carisma. I ara per ara, al panorama electoral que tenim a Catalunya, el carisma és una qualitat absent.
David Cameron és un polític conservador anglès de 39 anys. Fa poc va ser escollit nou líder dels tories. Cameron ha jugat fort la carta de "polític jove i modern". Ha amanit la seva web personal amb tot de vídeos gravats en l'àmbit familiar. En aquests videos, el líder tory parla distesament, mentre fa el sopar dels nens, els eixuga els mocs, despara la taula i passeja pel menjador de casa amb tota la soltura del món. Com a mostra, un botó:



Per un instant molt breu, és veu la seva dona, de resquitlló: se li escapa una cara de circumstàncies que m'ha fet somriure amb pena. M'he compadit d'ella, perquè l'han ficat en un circ del qual no crec que pugui sortir a voluntat.
Tot sembla molt natural, però no. Res, res és gratuït. El vídeo està editat, i, per tant, no és gravat i servit tal qual. Amb aquest muntatge "domèstic", Cameron dóna la imatge que vol donar. Ha rebut crítiques, sí. El youtube en va ple. Perquè la frontera entre el carisma i el ridícul és tan fina, que molts la passen repetidament sense ni adonar-se'n. Però Cameron ha donat tema de conversa. Fins i tot m'ha interessat a mi, una gran desconeixedora de la política britànica!

Veient aquests videos de Cameron no he pogut evitar fer comparacions. M'he intentat imaginar el Montilla amb aquella naturalitat despresa i arrebatadora davant la càmera, a casa seva, amb les trigèmines saltant al seu voltant... i només m'ha vingut al cap alguna que altra paròdia satírica del Polònia...






Crec que, al pas que anem aquí en matèria de carisma, el Sergi Mas fent de Montilla guanyaria més vots que el mateix Montilla!

26/9/06

Garrotada vil


Salvador, la pel·lícula de Manuel Huerga que explica els últims dies de vida de Salvador Puig Antich i el seu camí sense retorn cap a una execució injusta (com totes les execucions), ha estat una garrotada a la meva consciència, últimament aletargada per culpa d’una astènia tardoral enganxosa que m’ha tingut embadocada durant setmanes i setmanes.

Amb aquesta garrotada, m’he despertat de cop. He disfrutat molt veient bon cine, però he patit com mai posant-me a les pells de les tres germanes Puig Antich. I, a la vegada, m’he percatat que pateixo una greu ignorància històrica dels fets dels últims anys del franquisme, que no són pas tan llunyans i que, per tant, m’haurien de ser molt més familiars. Salvador m’ha obert els ulls a la pròpia ignorància.

Sobretot, m’ha fet esgarrifar pensar que tot això passava fa una trentena d’anys… Quan estaven de moda els pantalons amb pota d’elefant i les jaquetes de pana... les mateixes que alguns dels nostres pares encara conserven amb nostàlgia a l’armari. Les coses no han canviat tant des d’aleshores. De fet, alguns dels franquistes còmplices de la mort de Puig Antich (o familiars seus) encara exerceixen càrrecs de poder.


En conjunt, vaig sortir del cine sorpresa de constatar que aquí es poden fer pel·lícules d’aquesta qualitat. Una garrotada a la consciència no l’aconsegueix qualsevol filmet amb quatre efectes especials vistosos amanits amb una mica de música sensiblera. Salvador, al meu poc entendre, és una pel·lícula molt bona, molt ben feta i molt ben interpretada. Els actors, encapçalats per Daniel Brühl, són realíssims i emotius. La banda sonora, de Lluís Llach, indiscutiblement adequada. La història, amb tots els ingredients per interessar.

Però em va sorprendre un detall: mirant els títols de crèdit (d’un disseny boníssim), em vaig quedar parada que Antena 3 i altres patrocinadors i col·laboradors participessin en aquesta pel·lícula, que, a més, és de Mediapro. Així que vaig buscar informació per internet, i vaig topar-me amb el currículum de Manuel Huerga, el director. La seva carrera, molt extensa i variada, està esquitxada a tort i a dret per moltes col·laboracions i encàrrecs de l’stablishment, per entendre’ns. Que si al Forum 2004, que si a Barcelona TV, que si les cerimònies dels Jocs Paralímpics…

Aquests detalls, sumats al dels patrocinadors, em van ajudar a contextualitzar millor la pel·lícula: la vaig passar a concebre com una obra d’encàrrec (és més una impressió que una certesa). I també em van ajudar a entendre perquè Salvador ha aixecat tanta polseguera, no a Espanya, sinó en diferents fòrums virtuals, essencialment catalans. Internet en va ple, de polèmica per aquesta pel·li. Rascant, rascant, navegant i navegant, m’he ficat en blogs contra la pel·lícula, he visitat fòrums anarquistes i he consultat webs-manifest que reivindiquen la figura anarquista de Puig Antich i reneguen de la versió de Huerga. Vegeu sinó els comentaris encesos que apareixen al mateix blog de Huerga, o bé altres webs com:


Evidentment, també, és interessant conèixerles respostes que dóna Huerga a aquests atacs, en una entrevista publicada a EL PERIODICO. Només aquest grapat de webs brinden una quantitat d'informació considerable sobre Puig Antich, el MIL, la pel·lícula de Huerga i les opinions enfrontades que ha suscitat.

Tot plegat m'ha fet corroborar que mai no ens hem de quedar únicament amb la primera versió dels fets. Cada història té mil cares, i mil maneres diferents d’entendre-les. Per tenir una bona percepció global de les coses, cal conèixer i escoltar totes les opinions, totes les versions. Només així s’encaixa tot. Només així obtenim una impressió integral i pròpia del tema en qüestió. La meva opinió sobre Salvador s’ha enriquit entrant en diferents webs, oficials i subversives. Totes aporten granets de sorra a una trista història de la nostra Història recent, que ara, amb la cinta de Huerga, pot fer-se mundialment famosa.

Per això, per aquesta riquesa de debat que envolta la pel·lícula, que no deixa de ser un clar un manifest contra la pena de mort i contra l'estultícia dels autoritarismes, desitjo que aquest dijous, 28 de setembre, Salvador surti escollida com a representant d’Espanya als Oscar de Hollywood.

18/9/06

Contes de l'inesperat

Els contes amb finals inesperats són els que més aprecio. Una narració breu amb un desenllaç sorprenent és una petita gran obra d'art. Un bon final imprevist logra tancar amb perfecta elegància el cercle de la història. El final, per mi, és tan o més important que el primer paràgraf.
I Roald Dahl, amb això, era un mestre. M'acabo de llegir les seves famoses "Tales of the unexpected". Tinc entès que en castellà es va traduir el títol per "Relatos de lo inesperado", i, en català, per "Les històries imprevistes de Roald Dahl". L'he llegit en l'idioma original per rascar el rovell al meu deteriorat anglès, i m'ha anat molt bé per treure la pols a molt vocabulari i guanyar soltura en la lectura d'una llengua que tenia bastant oblidada. Però sobretot m'ha anat bé per disfrutar amb cada final.

Recordo que, fa molts anys, quan jo era petita, a casa miràvem tots junts una sèrie per la tele realitzada per Alfred Hitchcock, que es deia talment "Històries imprevistes", i estava basada en aquest recull de contes de Dahl. Crec que la feien per TV3. Començava amb una breu presentació feta pel mateix Hitch en persona, amb aquella elegant ironia en blanc i negre que tant m'agradava, i amb una sintonia pintoresca que encara recordo com si fos el hit de la setmana als 40 principales.

Tota la família disfrutàvem patint a l'espera que un final inesperat ens trasbalsés i ens desbaratés el desenllaç que cada un de nosaltres havia imaginat. A mida que s'apropava el The end, la tensió creixia, tots ens bellugàvem nerviosos al sofà... La inquietud anava in crescendo fins al final punyent com una plantofada. I acte seguit, aquella sintonia tan característica del principi ens emplaçava a tornar a sintonitzar TV3 la setmana següent.

Amb el llibre m'ha passat igual. Tot i perdre'm molts detalls per culpa del meu pobre vocabulari en anglès, Dahl m'ha atrapat en cada conte: m'ha portat pels camins que ell ha volgut, per fer-me gruar imaginant-me tots els finals possibles menys el que ell tenia reservat per mi. I jo hi he caigut de quatre potes sempre. Dahl domina la tècnica, però d'una forma invisible. Fa de cada conte una petita peça mestra on tots els engranatges funcionen amb perfecta sincronia. Val la pena llegir aquestes "Històries" només per sorprendre's amb els finals.


Dahl no deixava cap història deslligada, el cercle quedava sempre perfectament tancat. No puc dir el mateix jo, que he deixat a mitges la història imprevisible iniciada per mi mateixa en un article anterior. Doncs bé, he de dir que el senyor que comparteix hipoteca amb mi, finalment, va llegir la sorpresa virtual que l'esperava des de feia dies i dies en aquest blog. Li va costar, però ho va fer. El 19 d'octubre anem a Madrid a retrobar-nos amb el Boss.

Aquest és just el final que jo volia. Espero que res ni ningú me'l torci a última hora!

15/9/06

El gran trencaclosques

Setembre. Treure la pols a velles rutines. Encarar la nova temporada amb il·lusió artificial. Esforçar-se a trobar motivacions tímidament engrescadores. Plantejar-se petits reptes personals que revifallin la capa caiguda de l’ànim de tardor. Tornar a sentir el fred, tornar a sonar a tota hora mocs del nas. Repescar de l’armari la roba estúpida d’entretemps, que mai combina i mai no afavoreix. I tornar a trobar-se a un mateix.

El setembre em mata. Com al protagonista de “El coronel no tiene quien le escriba”, la tardor no em passa coll avall. L’estiu cueja, i aquestes pluges que no saben ploure precipiten encara més el final de les tardes llargues al carrer, el final de la claror, el final del bon humor perenne.

Al desànim que em provoca el final del bon temps, s’hi ajunta l’acumulació de feines, encàrrecs i tasques inajornables pròpies d’aquesta època. La tornada a la feina, la tornada a l’escola, la tornada a tot… any rere any totes les tornades m’agafen amb el peu canviat i necessito setmanes senceres a adaptar-me i a trobar el ritme.

El setembre és com un laboriós trencaclosques d’horaris, de calendaris, d’inscripcions i preinscripcions. Cada peça que moc desequilibra les del voltant. És un moment delicat, que determinarà el tarannà de tota la temporada fins a l’arribada, altre cop, per fi, visca, a la casella de la primavera i l’estiu.

Ara tot just estic elaborant el meu puzzle 2006-2007, movent les peces de les nenes cap aquí, les de les cangurs cap allà, la peça personal més amunt i la peça de la feina cap a l’esquerre, junt a la d’esport i en diagonal amb de la dels amics… i mentre tot va encaixant, vaig pensant en aquesta paraula: trencaclosques. I somric recordant la meva última lectura: Camí de sirga, de Jesús Moncada.

Crec que Camí de sirga és el trencaclosques més deliciós que mai ha passat per les meves mans. I el més difícil també! Ha estat un veritable plaer conèixer els estrafolaris personatges del peculiar poble de Mequinensa – tots ells ficticis però segurament ben reals- i les seves tribulacions per sobreviure, sempre junt al riu, als temps convulsos de les guerres mundials, la guerra civil i la dictadura.

Moncada és magistral en el domini de la llengua catalana i en la rebuscada estructuració d’aquesta obra. Cada microhistòria és una petita peça dins del gran puzzle de la història de la vila. És una estructura complicada que no tolera lectors adormits. Però un lector despert hi disfrutarà trobant frases i paràgrafs que són autentiques perles de col·leccionista, amb un vocabulari molt ric i acolorit i una musicalitat preciosa, gairebé poètica.

Camí de Sirga és la història d’una vila amenaçada que viu del riu i per al riu. És una història coral en què desenes d’encantadors personatges de noms estrambòtics i rimbombants (Honorat del Rom, Aleix de Segarra, Arquimedes Quintana, Madamfransuà, Atanasi Resurrecció…) hi tenen el seu raconet de glòria. Cada un d’ells desfila per les pàgines en moments inesperats, recordant històries increïbles del passat o apareixent en els records dels altres… Però si m’he de quedar amb un personatge en concret, crec que he de triar el poble de Mequinensa. Un poble rebel, roig, obrer, fluvial, miner, que esdevé una pedra a la sabata de l’ordre imperant.

(…) la vila, tenaç en la seva defensa, havia aconseguit irritar (…) les bosses testiculars de la jerarquia estatal sencera: les arnades de funcionaris polsegosos i pàl·lids; les reblanides amb aiga beneita de politicastres tecnòcrates i devots; les xopes d’alcohol de sabres ensangonats; les momificades, amb una esvàstica cosida a la pell, de l’escollit de Déu retratat a les monedes…
No té pèrdua tampoc l’Honorat del Rom, l’apotecari de la vila, cronista de moltes de les histories que va sirgant la novel·la:
"Fins a la tardor del 1971, l’Honorat del Rom havia estat detingut quatre vegades i mitja, deixant de banda l’arrest general del país durant l’eternitat de la dictadura i els engarjolaments col·lectius amb què solien acabar les manifestacions tumultuàries de la vila, especialment les que esclataven al camp de futbol, degudes gairebé sempre a la perfídia dels àrbitres, i en les quals l’apotecari, malgrat la seva indiferencia pels esports, participava per solidaritat vilatana i per l’atracció irresistible per la gresca."
Moncada no ho va posar facil als seus lectors, quan va crear Camí de sirga, el 1988. Però penso que ell deuria disfrutar moltíssim escrivint-la, gairebé tant com jo llegint-la ara. Quan he acabat el trencaclosques, m’he sentit realitzada. Ara em toca moure la peça del següent llibre que llegiré. Però la peça, de moment, balla en el trencaclosques incert d’aquests dies de setembre. Busca un forat on entaforar-se. Caldrà que totes les altres li facin un lloc ben rapidet!

4/9/06

A la deriva


A la deriva estic anant aquests dies, intentant trobar-li el pols a les meves rutines habituals i provant, sense gaires resultats encara, de tornar en cos i ànima a la civilització. No acabo d'agafar-li el truc. Estic en una mena de letàrgia sorda, que m'allunya de la realitat, me n'aïlla: crec que els meus instints pretenen que tot sigui un error i que en realitat ben aviat tornaré al que ells consideren que hauria de ser el meu estat habitual: gandulejar, viatjar, dormir, menjar, perdre'm... i llegir, llegir molt. Llegir tot el que es creua pels meus ulls. Llibres, revistes, diaris, suplements i fins i tot "Lecturas"! De tot.
Però no. No és així.
El meu cap va a la deriva. En aquest estat tan catatònic, només em faltava que la meva mitja taronja em castigués a anar a veure una pel·li que es titula com aquest article. Quin desastre. Quina pèrdua de diners. Sis euros a la brossa. Mai m'havia sentit tan avergonyida d'estar en una butaca de cinema. Aquí va, doncs, una altra antirecomanació, aquest cop sobre cine.
Mentrestant, mentre el meu cervellet deambula per les teranyines de la vida rutinària, tot esperant trobar algun topall que l'aturi i el faci caure de morros al terra de la realitat, vaig repescant tímidament, de mica en mica, aquelles cosetes que em tenien ocupada - i engrescada- abans de marxar de vacances.
M'he proposat abolir la televisió i invertir el temps que guanyi en fer allò que realment em fa disfrutar. Llegir, escriure al blog, escriure als papers, i gaudir dels vespres amb mi mateixa. Vull acabar la pila de llibres pendents que m'espera al prestatge des de l'any de la picor. Vull conèixer nous autors. Vull parlar i escriure d'ells. Vull tenir més temps per escriure, per mi o pels altres. I també per aprendre altres coses noves. Potser topt plegat és més cansat, però em fa sentir millor.
Ara m'he aficionat a l'edició de vídeos. Prenen molt temps, però és divertit penjar-los al youtube i comparar-los amb els que han fet altres ànimes a la deriva com jo. Un petit botonet de mostra:



De mica en mica, la barqueta va arribant a port..
Costa arribar, però ja vaig veient el far.
Tot va tornant a lloc, xup-xup-xup, tot va tornant a lloc.

26/7/06

Tortures i lectures


Estic estirada en una cadira de tortura. La boca oberta com un hipopòtam, les mans aferrades als braços del seient. Miro directe al focus fluorescent que m'han plantat just a sobre de la cara. M'enlluerno i no veig res més que les ulleres del doctor Marín. Únicament sento el soroll d'un xuclador que em xucla la saliva i el temible xisclet de l'esmolet, que a poc a poc es va acostant fins a la meva boca, on entra sense permís i s'acarnissa amb un queixal abatut per la càries.
La suor freda em cau temples avall. Em poso tensa, noto el cos tibant a sobre de la cadira. Apreto els punys, moc un peu en un tic nerviós que no em salva de l'angoixa. I, de mica en mica, sense proposar-m'ho, el meu cap s'aïlla de la realitat i em distrec amb pensaments que m'abstrauen de la tortura.
Penso en un possible tema per al meu blog.
Penso en els recursos lingüístics que hi podria utilitzar.
Penso en els recursos multimèdia amb què podria adornar-lo (si tingués temps).
Penso en els comentaris rebuts que m'han donat tanta "vidilla" aquests últims mesos.
Penso en les suggerències que m'han fet alguns, que em donen noves idees per anar engreixant aquest blog.
Penso en... les vacances.
I mentre el dentista excarva en la meva boca, m'adono que ha arribat el moment de tancar la paradeta, temporalment, per deixar reposar el cervell unes setmanes i desconnectar, en tots els sentits, de la rutina de tot l'any. Tanco el blog fins al setembre, perquè vull això: descansar de tot.
Ara bé, he de dir que, de totes les meves rutines, la d'alimentar el blog és la que més greu em sap deixar. Millor dit: és l'única! És una activitat que m'omple molt. Just avui fa 7 mesos que vaig publicar per primera vegada un article (sobre la vida desesperada d'una dona desesperada com la Lynette, de Mujeres Desesperadas). Des d'aleshores, no és que hagi estat molt prolífica (raons de temps m'ho impedeixen) però he disfrutat molt escrivint cada post. I encara he disfrutat més amb cada comentari rebut.
La il·lusió que fa rebre a la bústia de correu un e-mail avisant-te que algú t'ha comentat un article és indescriptible. És com infantil. M'ha encantat compartir al llarg d'aquests mesos coses meves amb els amics i companys que em llegeixen. Em sorprèn que repeteixin, que hi tornin. Mai hagués pogut imaginar-me que el que explico fos interessant per algú altre que no fos jo. Per això agraeixo cada comentari com un regalet preciós.
Per totes aquestes coses, sé que aquest agost m'enyoraré del blog, dels bloggaires, dels comentaristes i de l'activitat mental que m'ha suscitat tot plegat. Però resistiré com una dona fins al setembre, i ja puc avançar que tornaré amb ganes de guerra, amb ganes de més.

No voldria anar-me'n sense comentar algunes propostes de lectura per aquest estiu. Millor dit: més que propostes, el que he de fer sés una advertència:
No perdeu el temps amb La catedral del mar.
Amb tots els respectes pel seu autor, l'Ildefonso Falcones, que s'ha pencat una novel·la de quasi 700 pàgines ambientada a la Barcelona del segle XIV, he de dir que aquesta obra ha estat per mi pitjor que la tortura del dentista. L'he acabat perquè no podia suportar la idea que tothom l'hagués llegit menys jo. Aquest ha estat l'únic motiu pel qual he resistit fins al final. Però per la resta, és una còpia dolenta de Los pilares de la Tierra , de Ken Follet.
Sempre me'n guardo prou, de criticar qualsevol obra literària. Prou respecte em mereixen, només pel fet de tenir el mèrit d'haver estat publicades. Penso que escriure una novel·la ha de ser quelcom molt, però que molt complicat. I la documentació ha de ser una fase àrdua i dura, raó per la qual valoro especialment les obres que estan documentades amb meticulositat.
Però amb La catedral del mar no puc evitar saltar-me les meves pròpies regles i despotricar d'una novel·la que ens han venut com

"una apasionante historia de intriga, violencia y pasión".

Repeteixo: dic això amb tots els respectes per l'autor i la seva innegable feina de documentació. Però em reafirmo una i altra vegada i totes les que facin falta: aquesta novel·la no es mereix estar on està. I els que s'hagin esperat a l'estiu per llegir aquest best-seller, que es desenganyin: només lograran malbaratar les seves estones de lectura.

A banda d'aquesta advertència, algunes recomanacions estivals:

- Los pilares de la tierra, de Ken Follet
- El médico, de Noah Gordon
- El comte de Montecristo, d'Alexandre Dumas
- La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol
- Pandora al Congo, d'Albert Sánchez Piñol
- L'illa del tresor, de Robert Louis Stevenson
- El meu article titulat Són quatre dies . (Aquesta recomanació està orientada especialment, i amb tot el carinyo, al meu Senyor.)

Bones vacances i bones lectures!

20/7/06

La vida secreta de les paraules

Isabel CoixetM’enganxen els escrits d’Isabel Coixet. Les seves col·laboracions al suplement dominical d’El Periodico són, per mi, la millor secció de la revista. Com que l'article setmanal està pràcticament cap al final del suplement, vaig passant distretament les pàgines prèvies encallant-me en els temes que em criden l'atenció; em reservo l'escrit de la Coixet com qui es guarda pel final la part toveta de la pizza, o el rovell de l'ou ferrat per a l'últim mos.
Llegir els seus articles és una experiència sorprenent: no és que em senti identificada amb el que diu -ni de lluny. Més aviat m'atrau la manera que té d'explicar aquelles petites coses que l'afecten d'una manera o altra. A mida que els llegeixo, puc veure mentalment què m'està explicant. Les seves paraules se'm tornen imatges. I és com si veiés una de les seves pel·lícules: tot té una estètica i un ritme molt personals. L'aire que respiren és especial, la musicalitat que traspuen és especial. Fins i tot els títols de crèdit són especials.



Ara he descobert que a Internet té una mena de blog titulat Miss Wasabi. Bon descobriment: no hauré d'esperar al descans dominical per connectar amb el Planeta Coixet. Ara bé: al seu blog no hi ha lloc per als comentaris dels lectors. Ella escriu sense esperar feedback .
Estic parlant d'una artista, escriptora, guionista, publicista, cineasta (etc) molt prolífica. Escriu molt, crea molt. La seva creativitat la fa tocar diverses tecles, sempre amb una elegància i un estil personalíssims. Va deixant la seva empremta per allà on passa. És, suposo, com anar deixant parts de tu per tot arreu. Retalls de vida. Trossos de personalitat repartits pel món, en forma de paraules encadenades amb vida pròpia. Les escriu i les deixa caminar soles, esperant que algú les reculli i les llegeixi per passar l'estona.
I això em fa pensar: jo escric les meves coses en un blog, totes ben recollidetes i ordenades en un únic mitjà, virtual, compartint-les amb la gent que aprecio... Tot en un sol lloc. Però ella? Ella va deixant paraules al seu pas, allà on va. I va per molts llocs. No se sent desemparada? No se sent perduda? Com pot saber qui la llegirà, si va dipositant fragments de si mateixa per tot arreu on passa? Quin efecte faran les seves paraules en la persona que la llegeixi? Com sabrà mai Isabel Coixet que m'encanta el que escriu, si no em dóna l'opció de comentar-li-ho, ni al Dominical, ni a Miss Wasabi, ni quan vaig al cine?

Suposo que la sensació de no-resposta que deu sentir ella quan llança a l'aire un dels seus escrits s'assembla molt a la que tinc jo ara mateix, tot esperant que el Senyor llegeixi d'una vegada el meu article dedicat al seu aniversari.... És la vida secreta de les paraules. Estan aquí, en aquest article, en forma de regal i esperant ser llegides.

17/7/06

Són quatre dies...

Sorpresa!
Benvolgut Sr. que comparteixes habitacle i hipoteca amb mi:
Falten tres mesos pel teu aniversari, però les circumstàncies de la vida -i sobretot del compte corrent- em porten a fer-te el regal ara mateix, abans que no rebis per correu l'extracte delator dels últims moviments bancaris.

Que sàpigues que m'hagués agradat sorprendre't a ultimíssima hora, sense deixar-te gens de temps per reaccionar ni analitzar l'obsequi amb deteniment... Però he comprat el regal per internet, i el teu resabut tiquismiquisme hipermeticulós a l'hora de controlar el saldo, especialment en època de rebaixes, m'empeny a avançar-me i a anunciar el regal via blog, abans no te n'assabentis via extracte.

Assumit que mai no em portaràs a "Diario de Patricia", em veig obligada a utilitzar el meu ciberdiari personal per clamar als quatre vents que estàs a punt de fer 40-1 anys, i anunciar-te, amb tota la calma que m'és possible en aquests moments, que el meu regal és un parell d'entrades pel concert que farà el Bruce Springsteen el 19 d'octubre.

Si has estat atent els darrers dies a les últimes anotacions d'aquest blog, segurament ja sabràs que em vaig quedar sense entrades pel concert de Barcelona, que serà el 24 d'octubre. A partir d'aquí, és feina teva esbrinar on toca el Boss el dia 19.

Tan bon punt ho sàpigues, i si encara vols ser amic meu després de la peneta que deus estar passant ara mateix, truca'm, que ens posarem d'acord. (Mentrestant, permet-me que emeti una sonora riallada. Encara que per blog no se senti, imagina-te-la...)
I, per anar fent boca, vés mirant això:



Moltes felicitats, Senyor!! :-*

11/7/06

La gran escapada

Deu bonics dies de vacances al meu raconet particular m’han servit per carregar energies i tornar amb forces, ganes i idees renovades.
El meu raconet, al mes de juny, és de postal. Allà els problemes es desdibuixen, es queden a les caravanes de l'autopista. El temps s'atura, i no hi ha espai pels nervis, els telèfons, els jefes i els mals pensaments. Ni te'n recordes, de tots ells. És per això que he decidit que aquesta escapada fora de temporada a la platja la penso repetir cada any, sempre que sigui possible.
Només arribar a casa, em vaig tancar una setmaneta a fer un curs molt pràctic sobre la blogoesfera que segurament m’ajudarà cosa bona a millor aquest diari personal. He fet els deures, i avui ja estic en condicions de presentar la meva primera creació. Espero que els errors passin desaparcebuts i que els potencials visitants siguin comprensius amb les petites pifies que esquitxen aquest vídeo.
Espero que us agradi!


Si no veieu una imatge a sobre, feu click aquí per veure "La gran escapada".

A prendre vent el tick tack ticket


Tinc ganes de bramar el taco més gros que mai hagi sortit de la meva boqueta: m'he quedat sense entrades pel concert del Bruce Springsteen del 24 d'octubre a Barcelona. Tot per culpa del lamentable sistema de venda telefònica (col·lapsat i tercermundista) i de la merda punxada amb un pal del tick tack ticket. Tant l'un com l'altre m'han fet entrar les meves dades personals i bancàries incomptables vegades... Tot per acabar quedant-me amb cara a quadros mirant la pantalla de l'ordinador i llegint la temuda notícia en aquest blog brucero.
Amb dues hores han volat totes les entrades.
I jo encara estic mirant el PC, amb la cara a quadros.
A prendre vent el tick tack ticket dels collons. Hòstia.

22/6/06

Avanç de temporada


Semblava mentida, però ha arribat el gran dia; me'n vaig de vacances sola amb la meva filla M, a un lloc sense ordinadors, sense telèfon i sense tele. (ostres, dit així sona molt dur...)
Deu dies a pèl amb la M., a l'aire lliure, a la platja, i sense fer res en concret. Una de dos: pot ser que torni relaxada, reciclada i carregada d'energies, o pot ser que torni per ingressar directament a Sant Boi... Però amb les ganes que tinc de fotre el camp i desconnectar, no crec que pugui anar malament. Ara no tinc temps per explicar res més: he de fer les maletes. El balanç, el 4 de juliol.
Bon estiu a tothom!

19/6/06

Baves maternals

Mira si en som de tontes, les mares, que bavegem sense cap mena de pudor davant del més insignificant gest dels nostres fills. No tenim cap vergonya d'aplaudir, victorejar i ovacionar en públic qualsevol petit gest de la criatura, encara que es tracti d'una banalitat, com sonar-se els mocs, saltar la insalvable altura d'una vorera o tirar un xiclet a la paperera. No ens ruboritza pensar que algú ens pot veure posant cara de pàmfiles i veu melíflua per lloar els avenços de la nostra descendència. Perdem totalment el sentit del ridícul, i no ens importa: inflar l'orgull dels nostres fills és prioritari.

I no parlem de les grans gestes, com els festivals de final de curs, en què els petitons demostren dalt d'un escenari els progressos realitzats durant mesos d'entrenament. Aquí, la nostra actitud passa de ridícula. Ho reconec. I m'incloc en el grup de mares babaues que ens emocionem amb el pa-de-buré maldestre de la nena, fins al punt que la gallina es posa de pell, i que les llàgrimes més sensibleres de la història ens enceguen els ulls.

És en aquesta mena de contextos quan les mares més fervoroses -ep, aquí ja no m'hi incloc, que encara tinc uns límits- solen emetre impressionants crits d'ànim i d'emoció, que surten del més fons de les entranyes, i que serveixen per demostrar a tot el món sencer que el seu fill o filla és el millor fill o filla del món, i el que fa els pa-de-buré amb més elegància, mestria i savoir faire.

És quelcom indescriptiblement tonto... Però passa! Jo crec que totes les mares som conscients que el que ens porta a actuar així és quelcom molt sensibler, molt quico, però no ho podem evitar. No ens n'adonem i ens descobrim a nosaltres mateixes fent xisclets i saltirons tot picant de mans emocionades. Fins i tot les més tocades i posades. Normalment t'adones del ridícul que fas quan observes altres mares en actituds similars. Vist des de fora, la imatge és tan còmica, que et promets no tornar a caure en la temptació, i jures i perjures que mai no faràs com tal mare o tal altra... Però sempre hi tornes a caure, perquè els avenços del teu fill/filla són tan espectaculars, tan excel·lents, tan superdotats, tan sobrenaturals, que no te'n pots estar, d'aclamar-los.

Com tampoc no et pots estar de defensar el seu honor sempre que algú es fica amb ells. Tots els comentaris sobre la teva descendència han de ser obligatòriament positius, i no hi ha lloc per comentaris crítics ni amonestadors: els teus fills són els teus fills, i amb això n'hi ha prou per ser perfectes... Faltaria més! Desventurat aquell que gosi ficar-se amb qualsevol presumpte defecte d'alguna filla meva: no en sortirà ben parat. És més: no només prohibeixo que es facin comentaris crítics sobre les nenes, sinó que exigeixo que se n'emetin d'aduladors. I si passa algun dia sense que algú em recordi que bonica, preciosa, intel·ligent, espabilada, àgil, estupenda, llesta, inquieta, vital, alegre, dinàmica, generosa, noble, carinyosa, dolça i altruïsta que és alguna de les meves dues filles, no dormo bé, perquè penso que és impossible que el món no s'adoni de lo boniques, precioses, intel·ligents (etcètera) que són, i m'estranya encara més que, a aquestes altures de la vida, cap periodista de fama mundial no m'hagi trucat per fer un reportatge a tota pàgina sobre les excel·lències innegables d'aquestes dues criatures extraordinàries.

Ara seriosament, i deixant-nos d'exageracions: les mares som molt sensibles amb els comentaris que ens fan respecte els nostres fills. Però som sensibles no només pel costat dolent: de vegades, només cal que algú mencioni els nostres nens perquè ens emocionem sobtadament. Només cal que algú parli d'ells en un moment inesperat, en un lloc insòlit, i amb un to especial, perquè ens inflem com un gall dindi. Com ha aconseguit la Dru amb el seu article T de tranquilidad.

Però a l'altra banda hi ha els que gosen parlar dels defectes dels nanos davant les seves mares, o encara pitjor, els que tenen els nassos de fer algun comentari punitiu o moralista directament als nens, sense la autorització materna prèvia. A aquests valents, els informo: cal anar amb molt de compte amb les mares ultrasensibles i megaorgulloses de la seva descendència. Som una espècie bavosa i perillosa i podem mossegar sense previ avís. I les mossegades amb mala bava són les pitjors!

5/6/06

Pàgines viscudes



Recordo que fins no fa massa tenia el costum de tractar com Bíblies Sagrades tots els meus llibres. Els llegia obrint les seves pàgines just l'imprescindible, intentant no arrugar els fulls ni doblegar massa els volums de manera que no quedés una arruga delatora al llom. El més habitual era folrar cada llibre que llegia, ni que fos amb paper de diari, amb l'objectiu d'evitar que s'embrutessin o es fessin malbé les cobertes. Només pensar en guixar-los em produia esgarrifances.
Tot el que jo havia llegit fins aleshores quedava impol·lut, perfecte, al prestatge de casa. Ni rastre que aquelles pàgines haguessin estat llegides - i viscudes- per ningú.
Això va ser així fins que em va caure a les mans un llibre vellet, no recordo quin, de segona mà. En fullejar-lo, em va cridar l'atenció que el seu antic propietari hi havia deixat nombroses notes al marge, i també s'havia apuntat la data d'inici i final de la lectura.
La troballa va ser reveladora. A partir d'aquell moment, vaig copiar-me el costum. Vaig començar a llegir amb un llapis a la mà, i ja no he deixat de fer-ho mai. D'aquesta manera, quan una expressió, una frase, un paràgraf, una idea o un diàleg m'agraden per un motiu o altre, ho subratllo i, si s'escau, ho comento al costat. Pot ser que em cridi l'atenció alguna paraula desconeguda, o bé que em faci riure, o que m'identifiqui amb el que diu aquell passatge... o fins i tot que em produeixi un rebuig frontal. Tant se val, la qüestió és destacar-ho amb llapis, i marcar la pàgina amb un petit doblec a una de les dues cantonades.
Gràcies a aquest sistema, anys després d'haver llegit una novel·la puc tornar-la a fullejar i tafanejar els fragments que em van cridar l'atenció en el seu moment. I descobrir, a la pàgina 3, la data d'inici i final de la lectura d'aquell llibre. Gràcies a aquestes dades, puc recordar instantàniament en quin context vital vaig llegir tal llibre, quina edat tenia jo, què passava aleshores a casa, què passava aleshores al món...
Tot plegat sol portar bons records. Et transporta a moments entranyables... Ës el cas d'El Codi da Vinci. Recordo que el vaig acabar amb contraccions de part, i així ho vaig apuntar després a la pàgina 3. Vaig voler acabar-lo tant sí com no, perquè em temia que la criatura que havia d'arribar no em deixaria gaire temps per recreacions literàries i em quedaria a mitges amb la resolució del cas Langdon.
Des que practico aquest mètode, els meus llibres han passat a ser uns lligalls arrugats, guixats, amb anotacions fetes amb mala lletra i amb cobertes ratllades i plenes d'osques. Però me'ls miro, i me n'enorgulleixo. Són llibres viscuts. Cada un d'aquests llibres m'ha fet companyia un bon tram de la meva vida, i en les seves pàgines hi ha tancada part de la meva història personal. Recordo amb pena el dia que vaig haver de tornar a la Biblioteca de la Facultat l'exemplar de La Regenta que m'havia acompanyat tot l'estiu del 1994. Des d'aquella dolorosa separació, mai més he agafat un llibre en préstec. Els llibres els he de posseir, o em poso malalta quan els he de tornar.
Però ara no em voldria sortir del tema, perquè estava parlant de Com llegeixo. Aquesta pregunta me la feia la Fúria, una gran amiga molt aficionada a la lectura que em va passar l'adreça d'una web sobre una exposició titulada Llegim. He navegat per la web i m'he mort de la ràbia quan n'he vist el contingut. M'hagués encantat visitar-la en persona, però l'exposició es va acabar el mes passat!
Llegim era una exposició orientada a les persones que ja tenen l'hàbit de llegir, i s'estructurava en sis àmbits-pregunta, com les 6W del Periodisme:

  • Què llegim?

  • Qui llegim?

  • Com llegim?

  • On llegim?

  • Quan llegim?

  • Per què llegim?

Amb la web una es pot fer una petita idea del contingut de l'exposició. Jo m'he quedat una mica astorada de veure que els meus gustos literaris coincidien, bàsicament, amb els de l'Oleguer Presas, qui exposa la llista dels seus llibres preferits, a l'igual que un seguit de personatges famosos. Curiós.
En aquest blog he parlat en diverses ocasions del QUÈ llegeixo.
Avui he parlat del COM.
Em faltaria parlar de l'ON, el QUAN i el PER QUÈ.
L'ON és fàcil: al llit, a terra, al tren i a la pelu.
El QUAN també: l'estoneta del migdia, a la nit abans d'anar a dormir, i quan vaig a la pelu.
El més difícil és respondre el PER QUÈ.
Per què llegim? Sembla mentida, però jo no sabria què dir sense sonar falsa o forçada. A la web de l'exposició s'hi veuen les respostes que havien apuntat alguns visitants en una pissarra. N'hi havia de tot tipus i colors, però totes interessants: "Perquè vius aventures sent el prota", o "Llegir és viure moltes vides", o, simplement, "Per adormir-me"!
Tothom té el seu per què. Jo m'hauré de pensar millor el meu, per evitar el simple "perquè m'agrada". El de "per adormir-me" també és ben simple, però almenys és original, real i sincer com la vida mateixa.
S'obre el debat!

1/6/06

Males notícies

Amb els anys, una va aprenent a conèixe's millor, i amb cert esforç va adquirint la capacitat d'assimilar i acceptar determinades actituds pròpies com a part intrínseca i incorregible de la seva personalitat. Algunes d'aquestes actituds personals davant la vida s'accepten amb resignació i passen a formar part indefinidament del seu repertori habitual de reaccions davant de diverses situacions.
És el cas de la que vull parlar ara. He descobert, amb el temps i moltes hores d'autoobservació, que sóc incapaç de mirar als ulls d'algunes persones. Normalment són persones que, ras i curt, em cauen malament. Persones que, literalment, no puc veure.
Suposo que el meu subconscient m'ha portat a prendre aquesta actitud infantil de pretendre que el que no veig, no existeix. És una actitud incòmode, perquè en la conversa amb algú així, te n'adones que estàs essent tremendament descarada. I que l'altra persona se n'adonarà de forma inevitable.
Potser en realitat és el que espero: que se n'adoni i que s'allunyi de mi.
Crec que aquesta faceta personal és millorable i m'hi hauria d'esforçar una mica més. Però... ¿aleshores qui em garantirà que em podré treure de sobre els non-grats quan no tingui ganes de compartir ni una mil·lèsima de segon del meu temps amb ells?
Els ulls baixos i girar el cap cap a l'altra banda quan algú així em parla és el meu escut invisible davant els atacs al meu equilibri interior que em suposa la interactuació amb aquests éssers. Parlant clar: per no posar-me dels nervis, prefereixo ni mirar-los.
Com també me n'he adonat que defujo les persones tristes. M'allunyo dels problemes. Em distancio de la gent que es concep i es presenta com un problema amb dues potes. No ho puc suportar. Les penes dels altres em fan al·lèrgia. No entenc els deprimits. Estem envoltats de bronques, malaltia, enemistat, guerra, pobresa, depressió, cors trencats, mobbings, ruïna, odi, incomprensió... malaltia. Si tot ens afectés, estaríem fets una merda.
Així que, ara ja ho sé: certifico que amb els anys he anat erigint una muralla bastant insensible davant les persones emocionalment complicades. No ho dic amb orgull; m'agradaria ser més comprensiva, més pacient, més noble. Però temo el contagi i en defujo el contacte. Prioritzo les actituds positives davant la vida, i procuro rodejar-me sempre d'esperits optimistes. Aquests sí, que m'encomanin el que vulguin!
Amb les males notícies em passa alguna cosa similar, però encara pitjor: les oblido abans que canta un gall. No sé quin mecanisme mental tinc que em permet oblidar que tal company de feina ho ha deixat amb la parella, o que el Z s'ha quedat a l'atur, o que una cosina segona ha tingut un accident de cotxe i fa dos dies que està a l'hospital.
Potser sí que ara estic exagerant un xic. Però és ben bé així: en alguns casos, m'he trobat que m'he hagut d'apuntar a l'agenda notes a l'estil de "Truca a la C.M per preguntar-li com està després de suspendre l'examen de conduir per quinzena vegada consecutiva".
Ara bé, hi ha males notícies que no es poden obviar. No passen de llarg ni que t'hi giris d'esquena. Hi ha males notícies que no deixaran mai de ser-ho, que hi seran sempre encara que no les vulguis afrontar de cara. I, com més grans ens fem, amb més males notícies ens trobem.
Per aquest tipus de notícies, no hi ha amagatall emocional possible. Hi topes de cap i es planten al mig del teu camí, són un obstacle en la teva carrera personal cap a l'optimisme etern. Et fan aturar en sec. És un cop brusc.
En aquests moments, és quan valores moltíssim el poder dels esperits optimistes de què t'has rodejat al llarg dels anys. En aquests moments, quan la pena és present i no marxa, no marxa, no marxa, veus com entren en joc aquestes ànimes positives per desplegar la seva capacitat de contagi i arraconar la pena contra la paret fins a fer-la més petita i portable.
Tot és més fàcil amb elles.
La pena no desapareix, però elles sempre hi són. I, en pinya, fan la mala notícia més digerible.
Avui, una mala notícia m'ha fet concloure que jo no podria viure sense aquests esperits positius que són les meves amigues.