26/9/06

Garrotada vil


Salvador, la pel·lícula de Manuel Huerga que explica els últims dies de vida de Salvador Puig Antich i el seu camí sense retorn cap a una execució injusta (com totes les execucions), ha estat una garrotada a la meva consciència, últimament aletargada per culpa d’una astènia tardoral enganxosa que m’ha tingut embadocada durant setmanes i setmanes.

Amb aquesta garrotada, m’he despertat de cop. He disfrutat molt veient bon cine, però he patit com mai posant-me a les pells de les tres germanes Puig Antich. I, a la vegada, m’he percatat que pateixo una greu ignorància històrica dels fets dels últims anys del franquisme, que no són pas tan llunyans i que, per tant, m’haurien de ser molt més familiars. Salvador m’ha obert els ulls a la pròpia ignorància.

Sobretot, m’ha fet esgarrifar pensar que tot això passava fa una trentena d’anys… Quan estaven de moda els pantalons amb pota d’elefant i les jaquetes de pana... les mateixes que alguns dels nostres pares encara conserven amb nostàlgia a l’armari. Les coses no han canviat tant des d’aleshores. De fet, alguns dels franquistes còmplices de la mort de Puig Antich (o familiars seus) encara exerceixen càrrecs de poder.


En conjunt, vaig sortir del cine sorpresa de constatar que aquí es poden fer pel·lícules d’aquesta qualitat. Una garrotada a la consciència no l’aconsegueix qualsevol filmet amb quatre efectes especials vistosos amanits amb una mica de música sensiblera. Salvador, al meu poc entendre, és una pel·lícula molt bona, molt ben feta i molt ben interpretada. Els actors, encapçalats per Daniel Brühl, són realíssims i emotius. La banda sonora, de Lluís Llach, indiscutiblement adequada. La història, amb tots els ingredients per interessar.

Però em va sorprendre un detall: mirant els títols de crèdit (d’un disseny boníssim), em vaig quedar parada que Antena 3 i altres patrocinadors i col·laboradors participessin en aquesta pel·lícula, que, a més, és de Mediapro. Així que vaig buscar informació per internet, i vaig topar-me amb el currículum de Manuel Huerga, el director. La seva carrera, molt extensa i variada, està esquitxada a tort i a dret per moltes col·laboracions i encàrrecs de l’stablishment, per entendre’ns. Que si al Forum 2004, que si a Barcelona TV, que si les cerimònies dels Jocs Paralímpics…

Aquests detalls, sumats al dels patrocinadors, em van ajudar a contextualitzar millor la pel·lícula: la vaig passar a concebre com una obra d’encàrrec (és més una impressió que una certesa). I també em van ajudar a entendre perquè Salvador ha aixecat tanta polseguera, no a Espanya, sinó en diferents fòrums virtuals, essencialment catalans. Internet en va ple, de polèmica per aquesta pel·li. Rascant, rascant, navegant i navegant, m’he ficat en blogs contra la pel·lícula, he visitat fòrums anarquistes i he consultat webs-manifest que reivindiquen la figura anarquista de Puig Antich i reneguen de la versió de Huerga. Vegeu sinó els comentaris encesos que apareixen al mateix blog de Huerga, o bé altres webs com:


Evidentment, també, és interessant conèixerles respostes que dóna Huerga a aquests atacs, en una entrevista publicada a EL PERIODICO. Només aquest grapat de webs brinden una quantitat d'informació considerable sobre Puig Antich, el MIL, la pel·lícula de Huerga i les opinions enfrontades que ha suscitat.

Tot plegat m'ha fet corroborar que mai no ens hem de quedar únicament amb la primera versió dels fets. Cada història té mil cares, i mil maneres diferents d’entendre-les. Per tenir una bona percepció global de les coses, cal conèixer i escoltar totes les opinions, totes les versions. Només així s’encaixa tot. Només així obtenim una impressió integral i pròpia del tema en qüestió. La meva opinió sobre Salvador s’ha enriquit entrant en diferents webs, oficials i subversives. Totes aporten granets de sorra a una trista història de la nostra Història recent, que ara, amb la cinta de Huerga, pot fer-se mundialment famosa.

Per això, per aquesta riquesa de debat que envolta la pel·lícula, que no deixa de ser un clar un manifest contra la pena de mort i contra l'estultícia dels autoritarismes, desitjo que aquest dijous, 28 de setembre, Salvador surti escollida com a representant d’Espanya als Oscar de Hollywood.

18/9/06

Contes de l'inesperat

Els contes amb finals inesperats són els que més aprecio. Una narració breu amb un desenllaç sorprenent és una petita gran obra d'art. Un bon final imprevist logra tancar amb perfecta elegància el cercle de la història. El final, per mi, és tan o més important que el primer paràgraf.
I Roald Dahl, amb això, era un mestre. M'acabo de llegir les seves famoses "Tales of the unexpected". Tinc entès que en castellà es va traduir el títol per "Relatos de lo inesperado", i, en català, per "Les històries imprevistes de Roald Dahl". L'he llegit en l'idioma original per rascar el rovell al meu deteriorat anglès, i m'ha anat molt bé per treure la pols a molt vocabulari i guanyar soltura en la lectura d'una llengua que tenia bastant oblidada. Però sobretot m'ha anat bé per disfrutar amb cada final.

Recordo que, fa molts anys, quan jo era petita, a casa miràvem tots junts una sèrie per la tele realitzada per Alfred Hitchcock, que es deia talment "Històries imprevistes", i estava basada en aquest recull de contes de Dahl. Crec que la feien per TV3. Començava amb una breu presentació feta pel mateix Hitch en persona, amb aquella elegant ironia en blanc i negre que tant m'agradava, i amb una sintonia pintoresca que encara recordo com si fos el hit de la setmana als 40 principales.

Tota la família disfrutàvem patint a l'espera que un final inesperat ens trasbalsés i ens desbaratés el desenllaç que cada un de nosaltres havia imaginat. A mida que s'apropava el The end, la tensió creixia, tots ens bellugàvem nerviosos al sofà... La inquietud anava in crescendo fins al final punyent com una plantofada. I acte seguit, aquella sintonia tan característica del principi ens emplaçava a tornar a sintonitzar TV3 la setmana següent.

Amb el llibre m'ha passat igual. Tot i perdre'm molts detalls per culpa del meu pobre vocabulari en anglès, Dahl m'ha atrapat en cada conte: m'ha portat pels camins que ell ha volgut, per fer-me gruar imaginant-me tots els finals possibles menys el que ell tenia reservat per mi. I jo hi he caigut de quatre potes sempre. Dahl domina la tècnica, però d'una forma invisible. Fa de cada conte una petita peça mestra on tots els engranatges funcionen amb perfecta sincronia. Val la pena llegir aquestes "Històries" només per sorprendre's amb els finals.


Dahl no deixava cap història deslligada, el cercle quedava sempre perfectament tancat. No puc dir el mateix jo, que he deixat a mitges la història imprevisible iniciada per mi mateixa en un article anterior. Doncs bé, he de dir que el senyor que comparteix hipoteca amb mi, finalment, va llegir la sorpresa virtual que l'esperava des de feia dies i dies en aquest blog. Li va costar, però ho va fer. El 19 d'octubre anem a Madrid a retrobar-nos amb el Boss.

Aquest és just el final que jo volia. Espero que res ni ningú me'l torci a última hora!

15/9/06

El gran trencaclosques

Setembre. Treure la pols a velles rutines. Encarar la nova temporada amb il·lusió artificial. Esforçar-se a trobar motivacions tímidament engrescadores. Plantejar-se petits reptes personals que revifallin la capa caiguda de l’ànim de tardor. Tornar a sentir el fred, tornar a sonar a tota hora mocs del nas. Repescar de l’armari la roba estúpida d’entretemps, que mai combina i mai no afavoreix. I tornar a trobar-se a un mateix.

El setembre em mata. Com al protagonista de “El coronel no tiene quien le escriba”, la tardor no em passa coll avall. L’estiu cueja, i aquestes pluges que no saben ploure precipiten encara més el final de les tardes llargues al carrer, el final de la claror, el final del bon humor perenne.

Al desànim que em provoca el final del bon temps, s’hi ajunta l’acumulació de feines, encàrrecs i tasques inajornables pròpies d’aquesta època. La tornada a la feina, la tornada a l’escola, la tornada a tot… any rere any totes les tornades m’agafen amb el peu canviat i necessito setmanes senceres a adaptar-me i a trobar el ritme.

El setembre és com un laboriós trencaclosques d’horaris, de calendaris, d’inscripcions i preinscripcions. Cada peça que moc desequilibra les del voltant. És un moment delicat, que determinarà el tarannà de tota la temporada fins a l’arribada, altre cop, per fi, visca, a la casella de la primavera i l’estiu.

Ara tot just estic elaborant el meu puzzle 2006-2007, movent les peces de les nenes cap aquí, les de les cangurs cap allà, la peça personal més amunt i la peça de la feina cap a l’esquerre, junt a la d’esport i en diagonal amb de la dels amics… i mentre tot va encaixant, vaig pensant en aquesta paraula: trencaclosques. I somric recordant la meva última lectura: Camí de sirga, de Jesús Moncada.

Crec que Camí de sirga és el trencaclosques més deliciós que mai ha passat per les meves mans. I el més difícil també! Ha estat un veritable plaer conèixer els estrafolaris personatges del peculiar poble de Mequinensa – tots ells ficticis però segurament ben reals- i les seves tribulacions per sobreviure, sempre junt al riu, als temps convulsos de les guerres mundials, la guerra civil i la dictadura.

Moncada és magistral en el domini de la llengua catalana i en la rebuscada estructuració d’aquesta obra. Cada microhistòria és una petita peça dins del gran puzzle de la història de la vila. És una estructura complicada que no tolera lectors adormits. Però un lector despert hi disfrutarà trobant frases i paràgrafs que són autentiques perles de col·leccionista, amb un vocabulari molt ric i acolorit i una musicalitat preciosa, gairebé poètica.

Camí de Sirga és la història d’una vila amenaçada que viu del riu i per al riu. És una història coral en què desenes d’encantadors personatges de noms estrambòtics i rimbombants (Honorat del Rom, Aleix de Segarra, Arquimedes Quintana, Madamfransuà, Atanasi Resurrecció…) hi tenen el seu raconet de glòria. Cada un d’ells desfila per les pàgines en moments inesperats, recordant històries increïbles del passat o apareixent en els records dels altres… Però si m’he de quedar amb un personatge en concret, crec que he de triar el poble de Mequinensa. Un poble rebel, roig, obrer, fluvial, miner, que esdevé una pedra a la sabata de l’ordre imperant.

(…) la vila, tenaç en la seva defensa, havia aconseguit irritar (…) les bosses testiculars de la jerarquia estatal sencera: les arnades de funcionaris polsegosos i pàl·lids; les reblanides amb aiga beneita de politicastres tecnòcrates i devots; les xopes d’alcohol de sabres ensangonats; les momificades, amb una esvàstica cosida a la pell, de l’escollit de Déu retratat a les monedes…
No té pèrdua tampoc l’Honorat del Rom, l’apotecari de la vila, cronista de moltes de les histories que va sirgant la novel·la:
"Fins a la tardor del 1971, l’Honorat del Rom havia estat detingut quatre vegades i mitja, deixant de banda l’arrest general del país durant l’eternitat de la dictadura i els engarjolaments col·lectius amb què solien acabar les manifestacions tumultuàries de la vila, especialment les que esclataven al camp de futbol, degudes gairebé sempre a la perfídia dels àrbitres, i en les quals l’apotecari, malgrat la seva indiferencia pels esports, participava per solidaritat vilatana i per l’atracció irresistible per la gresca."
Moncada no ho va posar facil als seus lectors, quan va crear Camí de sirga, el 1988. Però penso que ell deuria disfrutar moltíssim escrivint-la, gairebé tant com jo llegint-la ara. Quan he acabat el trencaclosques, m’he sentit realitzada. Ara em toca moure la peça del següent llibre que llegiré. Però la peça, de moment, balla en el trencaclosques incert d’aquests dies de setembre. Busca un forat on entaforar-se. Caldrà que totes les altres li facin un lloc ben rapidet!

4/9/06

A la deriva


A la deriva estic anant aquests dies, intentant trobar-li el pols a les meves rutines habituals i provant, sense gaires resultats encara, de tornar en cos i ànima a la civilització. No acabo d'agafar-li el truc. Estic en una mena de letàrgia sorda, que m'allunya de la realitat, me n'aïlla: crec que els meus instints pretenen que tot sigui un error i que en realitat ben aviat tornaré al que ells consideren que hauria de ser el meu estat habitual: gandulejar, viatjar, dormir, menjar, perdre'm... i llegir, llegir molt. Llegir tot el que es creua pels meus ulls. Llibres, revistes, diaris, suplements i fins i tot "Lecturas"! De tot.
Però no. No és així.
El meu cap va a la deriva. En aquest estat tan catatònic, només em faltava que la meva mitja taronja em castigués a anar a veure una pel·li que es titula com aquest article. Quin desastre. Quina pèrdua de diners. Sis euros a la brossa. Mai m'havia sentit tan avergonyida d'estar en una butaca de cinema. Aquí va, doncs, una altra antirecomanació, aquest cop sobre cine.
Mentrestant, mentre el meu cervellet deambula per les teranyines de la vida rutinària, tot esperant trobar algun topall que l'aturi i el faci caure de morros al terra de la realitat, vaig repescant tímidament, de mica en mica, aquelles cosetes que em tenien ocupada - i engrescada- abans de marxar de vacances.
M'he proposat abolir la televisió i invertir el temps que guanyi en fer allò que realment em fa disfrutar. Llegir, escriure al blog, escriure als papers, i gaudir dels vespres amb mi mateixa. Vull acabar la pila de llibres pendents que m'espera al prestatge des de l'any de la picor. Vull conèixer nous autors. Vull parlar i escriure d'ells. Vull tenir més temps per escriure, per mi o pels altres. I també per aprendre altres coses noves. Potser topt plegat és més cansat, però em fa sentir millor.
Ara m'he aficionat a l'edició de vídeos. Prenen molt temps, però és divertit penjar-los al youtube i comparar-los amb els que han fet altres ànimes a la deriva com jo. Un petit botonet de mostra:



De mica en mica, la barqueta va arribant a port..
Costa arribar, però ja vaig veient el far.
Tot va tornant a lloc, xup-xup-xup, tot va tornant a lloc.