26/7/06

Tortures i lectures


Estic estirada en una cadira de tortura. La boca oberta com un hipopòtam, les mans aferrades als braços del seient. Miro directe al focus fluorescent que m'han plantat just a sobre de la cara. M'enlluerno i no veig res més que les ulleres del doctor Marín. Únicament sento el soroll d'un xuclador que em xucla la saliva i el temible xisclet de l'esmolet, que a poc a poc es va acostant fins a la meva boca, on entra sense permís i s'acarnissa amb un queixal abatut per la càries.
La suor freda em cau temples avall. Em poso tensa, noto el cos tibant a sobre de la cadira. Apreto els punys, moc un peu en un tic nerviós que no em salva de l'angoixa. I, de mica en mica, sense proposar-m'ho, el meu cap s'aïlla de la realitat i em distrec amb pensaments que m'abstrauen de la tortura.
Penso en un possible tema per al meu blog.
Penso en els recursos lingüístics que hi podria utilitzar.
Penso en els recursos multimèdia amb què podria adornar-lo (si tingués temps).
Penso en els comentaris rebuts que m'han donat tanta "vidilla" aquests últims mesos.
Penso en les suggerències que m'han fet alguns, que em donen noves idees per anar engreixant aquest blog.
Penso en... les vacances.
I mentre el dentista excarva en la meva boca, m'adono que ha arribat el moment de tancar la paradeta, temporalment, per deixar reposar el cervell unes setmanes i desconnectar, en tots els sentits, de la rutina de tot l'any. Tanco el blog fins al setembre, perquè vull això: descansar de tot.
Ara bé, he de dir que, de totes les meves rutines, la d'alimentar el blog és la que més greu em sap deixar. Millor dit: és l'única! És una activitat que m'omple molt. Just avui fa 7 mesos que vaig publicar per primera vegada un article (sobre la vida desesperada d'una dona desesperada com la Lynette, de Mujeres Desesperadas). Des d'aleshores, no és que hagi estat molt prolífica (raons de temps m'ho impedeixen) però he disfrutat molt escrivint cada post. I encara he disfrutat més amb cada comentari rebut.
La il·lusió que fa rebre a la bústia de correu un e-mail avisant-te que algú t'ha comentat un article és indescriptible. És com infantil. M'ha encantat compartir al llarg d'aquests mesos coses meves amb els amics i companys que em llegeixen. Em sorprèn que repeteixin, que hi tornin. Mai hagués pogut imaginar-me que el que explico fos interessant per algú altre que no fos jo. Per això agraeixo cada comentari com un regalet preciós.
Per totes aquestes coses, sé que aquest agost m'enyoraré del blog, dels bloggaires, dels comentaristes i de l'activitat mental que m'ha suscitat tot plegat. Però resistiré com una dona fins al setembre, i ja puc avançar que tornaré amb ganes de guerra, amb ganes de més.

No voldria anar-me'n sense comentar algunes propostes de lectura per aquest estiu. Millor dit: més que propostes, el que he de fer sés una advertència:
No perdeu el temps amb La catedral del mar.
Amb tots els respectes pel seu autor, l'Ildefonso Falcones, que s'ha pencat una novel·la de quasi 700 pàgines ambientada a la Barcelona del segle XIV, he de dir que aquesta obra ha estat per mi pitjor que la tortura del dentista. L'he acabat perquè no podia suportar la idea que tothom l'hagués llegit menys jo. Aquest ha estat l'únic motiu pel qual he resistit fins al final. Però per la resta, és una còpia dolenta de Los pilares de la Tierra , de Ken Follet.
Sempre me'n guardo prou, de criticar qualsevol obra literària. Prou respecte em mereixen, només pel fet de tenir el mèrit d'haver estat publicades. Penso que escriure una novel·la ha de ser quelcom molt, però que molt complicat. I la documentació ha de ser una fase àrdua i dura, raó per la qual valoro especialment les obres que estan documentades amb meticulositat.
Però amb La catedral del mar no puc evitar saltar-me les meves pròpies regles i despotricar d'una novel·la que ens han venut com

"una apasionante historia de intriga, violencia y pasión".

Repeteixo: dic això amb tots els respectes per l'autor i la seva innegable feina de documentació. Però em reafirmo una i altra vegada i totes les que facin falta: aquesta novel·la no es mereix estar on està. I els que s'hagin esperat a l'estiu per llegir aquest best-seller, que es desenganyin: només lograran malbaratar les seves estones de lectura.

A banda d'aquesta advertència, algunes recomanacions estivals:

- Los pilares de la tierra, de Ken Follet
- El médico, de Noah Gordon
- El comte de Montecristo, d'Alexandre Dumas
- La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol
- Pandora al Congo, d'Albert Sánchez Piñol
- L'illa del tresor, de Robert Louis Stevenson
- El meu article titulat Són quatre dies . (Aquesta recomanació està orientada especialment, i amb tot el carinyo, al meu Senyor.)

Bones vacances i bones lectures!

20/7/06

La vida secreta de les paraules

Isabel CoixetM’enganxen els escrits d’Isabel Coixet. Les seves col·laboracions al suplement dominical d’El Periodico són, per mi, la millor secció de la revista. Com que l'article setmanal està pràcticament cap al final del suplement, vaig passant distretament les pàgines prèvies encallant-me en els temes que em criden l'atenció; em reservo l'escrit de la Coixet com qui es guarda pel final la part toveta de la pizza, o el rovell de l'ou ferrat per a l'últim mos.
Llegir els seus articles és una experiència sorprenent: no és que em senti identificada amb el que diu -ni de lluny. Més aviat m'atrau la manera que té d'explicar aquelles petites coses que l'afecten d'una manera o altra. A mida que els llegeixo, puc veure mentalment què m'està explicant. Les seves paraules se'm tornen imatges. I és com si veiés una de les seves pel·lícules: tot té una estètica i un ritme molt personals. L'aire que respiren és especial, la musicalitat que traspuen és especial. Fins i tot els títols de crèdit són especials.



Ara he descobert que a Internet té una mena de blog titulat Miss Wasabi. Bon descobriment: no hauré d'esperar al descans dominical per connectar amb el Planeta Coixet. Ara bé: al seu blog no hi ha lloc per als comentaris dels lectors. Ella escriu sense esperar feedback .
Estic parlant d'una artista, escriptora, guionista, publicista, cineasta (etc) molt prolífica. Escriu molt, crea molt. La seva creativitat la fa tocar diverses tecles, sempre amb una elegància i un estil personalíssims. Va deixant la seva empremta per allà on passa. És, suposo, com anar deixant parts de tu per tot arreu. Retalls de vida. Trossos de personalitat repartits pel món, en forma de paraules encadenades amb vida pròpia. Les escriu i les deixa caminar soles, esperant que algú les reculli i les llegeixi per passar l'estona.
I això em fa pensar: jo escric les meves coses en un blog, totes ben recollidetes i ordenades en un únic mitjà, virtual, compartint-les amb la gent que aprecio... Tot en un sol lloc. Però ella? Ella va deixant paraules al seu pas, allà on va. I va per molts llocs. No se sent desemparada? No se sent perduda? Com pot saber qui la llegirà, si va dipositant fragments de si mateixa per tot arreu on passa? Quin efecte faran les seves paraules en la persona que la llegeixi? Com sabrà mai Isabel Coixet que m'encanta el que escriu, si no em dóna l'opció de comentar-li-ho, ni al Dominical, ni a Miss Wasabi, ni quan vaig al cine?

Suposo que la sensació de no-resposta que deu sentir ella quan llança a l'aire un dels seus escrits s'assembla molt a la que tinc jo ara mateix, tot esperant que el Senyor llegeixi d'una vegada el meu article dedicat al seu aniversari.... És la vida secreta de les paraules. Estan aquí, en aquest article, en forma de regal i esperant ser llegides.

17/7/06

Són quatre dies...

Sorpresa!
Benvolgut Sr. que comparteixes habitacle i hipoteca amb mi:
Falten tres mesos pel teu aniversari, però les circumstàncies de la vida -i sobretot del compte corrent- em porten a fer-te el regal ara mateix, abans que no rebis per correu l'extracte delator dels últims moviments bancaris.

Que sàpigues que m'hagués agradat sorprendre't a ultimíssima hora, sense deixar-te gens de temps per reaccionar ni analitzar l'obsequi amb deteniment... Però he comprat el regal per internet, i el teu resabut tiquismiquisme hipermeticulós a l'hora de controlar el saldo, especialment en època de rebaixes, m'empeny a avançar-me i a anunciar el regal via blog, abans no te n'assabentis via extracte.

Assumit que mai no em portaràs a "Diario de Patricia", em veig obligada a utilitzar el meu ciberdiari personal per clamar als quatre vents que estàs a punt de fer 40-1 anys, i anunciar-te, amb tota la calma que m'és possible en aquests moments, que el meu regal és un parell d'entrades pel concert que farà el Bruce Springsteen el 19 d'octubre.

Si has estat atent els darrers dies a les últimes anotacions d'aquest blog, segurament ja sabràs que em vaig quedar sense entrades pel concert de Barcelona, que serà el 24 d'octubre. A partir d'aquí, és feina teva esbrinar on toca el Boss el dia 19.

Tan bon punt ho sàpigues, i si encara vols ser amic meu després de la peneta que deus estar passant ara mateix, truca'm, que ens posarem d'acord. (Mentrestant, permet-me que emeti una sonora riallada. Encara que per blog no se senti, imagina-te-la...)
I, per anar fent boca, vés mirant això:



Moltes felicitats, Senyor!! :-*

11/7/06

La gran escapada

Deu bonics dies de vacances al meu raconet particular m’han servit per carregar energies i tornar amb forces, ganes i idees renovades.
El meu raconet, al mes de juny, és de postal. Allà els problemes es desdibuixen, es queden a les caravanes de l'autopista. El temps s'atura, i no hi ha espai pels nervis, els telèfons, els jefes i els mals pensaments. Ni te'n recordes, de tots ells. És per això que he decidit que aquesta escapada fora de temporada a la platja la penso repetir cada any, sempre que sigui possible.
Només arribar a casa, em vaig tancar una setmaneta a fer un curs molt pràctic sobre la blogoesfera que segurament m’ajudarà cosa bona a millor aquest diari personal. He fet els deures, i avui ja estic en condicions de presentar la meva primera creació. Espero que els errors passin desaparcebuts i que els potencials visitants siguin comprensius amb les petites pifies que esquitxen aquest vídeo.
Espero que us agradi!


Si no veieu una imatge a sobre, feu click aquí per veure "La gran escapada".

A prendre vent el tick tack ticket


Tinc ganes de bramar el taco més gros que mai hagi sortit de la meva boqueta: m'he quedat sense entrades pel concert del Bruce Springsteen del 24 d'octubre a Barcelona. Tot per culpa del lamentable sistema de venda telefònica (col·lapsat i tercermundista) i de la merda punxada amb un pal del tick tack ticket. Tant l'un com l'altre m'han fet entrar les meves dades personals i bancàries incomptables vegades... Tot per acabar quedant-me amb cara a quadros mirant la pantalla de l'ordinador i llegint la temuda notícia en aquest blog brucero.
Amb dues hores han volat totes les entrades.
I jo encara estic mirant el PC, amb la cara a quadros.
A prendre vent el tick tack ticket dels collons. Hòstia.