31/3/08

Toca teràpia


Avui tinc teràpia. Ja tinc ganes de tornar a veure el doctor Vich, que em torni a posar a lloc el terrat. Crec que em toca sessió de regressió. M’encanten. No sé com ho fa, però aconsegueix relaxar-me fins al punt que entro en un trànsit deliciós, que em porta al passat en un viatge mental al·lucinant, impossible. Però no viatjo al meu propi passat: aterro al passat de la Humanitat. Em trasllada a l’inici dels Temps, quan tot era res i res era tot.

De cop i volta, em trobo ajaguda, nua, enmig d’un bosc frondós, exuberant. O potser és una selva, una selva verge i pacífica, en pau amb si mateixa. Les feres encara conviuen a la perfecció amb les altres bèsties. Algunes, confiades, se m’acosten i em llepen la mà. Orquídies precioses, grans falgueres i tota mena de plantes s’enfilen arreu i s’entrellacen, es busquen les unes a les altres. I jo ric, perquè intueixo que estic al món perfecte, on tot encara és nou, fins i tot els sentiments foscos. L’únic, l’ideal, el millor.

La nuesa no m’incomoda. Al contrari, em fa sentir voluptuosa. Tanmateix, és una voluptuositat natural, la pròpia dels éssers de la meva espècie. Però cerco per tot arreu i no hi trobo cap més ésser com jo. Estic sola. Passo minuts (o anys?) en solitud paradisíaca.

Fins que arriba Ella. La Dona Negra.

Apareix d’entre el fullatge. Bufa en una mena de tub foradat que emet un so melodiós, harmònic. La cara d’Ella és preciosa i serena. Té la pell fosca com la nit, fina i brillant. Una peça de tela de colors vius li penja de la cintura. És bella, però és estranya. Jo vull fugir-ne, o fer-la fora. Però Ella, impertorbable no deixa de crear sons bonics amb l'instrument. Veig que els lleons s’adormen als seus peus i sento que els faisans callen per escoltar-la. Finalment, jo també m’ajec i escolto tot el que aquells sons encadenats m’expressen. Bec de la font del seu coneixement, que sorgeix de la melodia dolça, i n’aprenc tot el que m’ha portat.
Sento, per primera vegada en la Vida, que estimo.

La regressió acaba en aquest punt. Quan torno al present, encara tinc davant el doctor Vich, que m’ofereix aigua i em demana, invariablement, que descansi uns minuts abans d’incorporar-me. Mentrestant, ell redacta l’informe psicològic. Des del divan, el miro de reüll amb discreció. És lletjot i massa seriós. També és cert que hauria de vigilar-se l’halitosi, però això li puc passar per alt, com tampoc no faig massa cas del poc gust que té per combinar corbates i camises. L’important és que és d’aquí, dels de tota la vida. Blanc i normal. Com jo.

(Una nova aportació de la Marinetix als Relats Conjunts, inspirada en el quadre "El somni", d'Henri Rousseau, 1910)