Obro nova llista al blog de les Llistes Llestes. Es tracta de recollir paraules que la premsa posa de moda, que sovint són invencions, arcaismes o barbarismes, i que, a base de veure-les i sentir-les repetides per tot arreu, passen a incorporar-se al nostre vocabulari particular. Si voleu tafanejar o fer aportacions, passeu i entreu a la Llista de les Paraules de Moda!
A aquestes altures, tot el que escrigui sobre Lluís Llach ja estarà dit, llegit i digerit. Per tant, només em queda abraçar-me a una de les seves cançons, una de les que m'ha acompanyat des de la infància en la meva banda sonora particular, que potser em permetrà plasmar tot el que és, ha estat i serà Lluís Llach per mi, i també per la història d'aquest país petit.
El meu país és tan petit ----- pàtria, modèstia, recolliment.Tot seguit, un vídeo que he trobat al youtube que m'ha fet posar la pell de gallina. Era el 1985. Un concert al Camp Nou, davant de 100.000 persones (no me'n sé avenir). La cançó, Laura.
que quan el sol se'n va a dormir ---- vespre, calma, quietud.
mai no està prou segur d'haver-lo vist.---- incertesa, intimitat, confiança.
Diuen les velles sàvies ---- ancestres, saviesa.
que és per això que torna. ---- costums, plaers.
Potser sí que exageren ---- tarannà, exageració.
tan se val! és així com m'agrada a mi ---- passió incondicional.
I no en sabria dir res més. ---- amor, emoció.
Canto i sempre em sabré ---- joia, eufòria.
malalt d'amor pel meu país. ---- pàtria, amor, terra, entrega.
El meu país és tan petit ---- carinyo, protecció, llar.
que des de dalt d'un campanar ---- bellesa.
sempre es pot veure el campanar veí. ----- proximitat.
Diuen que els pobles tenen por, ---- temors, desconfiances.
tenen por de sentir-se sols, ---- solitud, necessitat.
tenen por de ser massa grans, ---- pretensió.
tan se val! és així com m'agrada a mi ---- passió, rendició.
I no en sabria dir res més. ---- commoció, enamorament.
Canto i sempre em sabré ---- alegria, certesa.
malalt d'amor pel meu país. ---- amor, pàtria, terra, entrega.
El meu país és tan petit ---- identitat, pertanyença, arrels.
que sempre cap dintre del cor ---- estima, records.
si és que la vida et porta lluny d'aquí ---- distància, exili, maletes.
i ens fem contrabandistes, ---- clandestinitat, subversió, inconformisme.
mentre no descobreixin ---- amagatalls, recança, protecció.
detectors pel secrets del cor.---- intimitat, veritat, interiors.
I és així, és així com m'agrada a mi ---- absolut, sense condicions.
I no en sabria dir res més. ---- admiració, complaença.
Canto i sempre em sabré ---- confessió, declaració.
malalt d'amor pel meu país.---- amor, pàtria, terra, entrega.
Per què els catalans tenim la reacció infantil de riure'ns dels castellans quan intenten parlar en la nostra llengua? Segons tinc entès, això no passa en altres puestus. Si algú fa l'esforç de parlar en una llengua que li resulta difícil, què es pot fer sinó escoltar-lo i respectar-lo? Per què som així, invariablement?
Últimament ja volia començar a creure que, amb la multiculturalitat, amb el barrija-barreja actual, aquesta tradició ancestral tan nostrada començava a perdre's en el bagul dels records. I quan ja n'estava mig convençuda, a TV3 posen un vídeo de l'Aznar parlant en català. Millor dit, recitant. Concretament, un poema Pere Gimferrer. El vídeo el van emetre al Caçadors de paraules de dilluns 12 de març.
L'insòlit no era que passessin el vídeo (ja ho han fet altres vegades) sinó que l'amanissin amb riallades enllaunades, que sonaven de fons a cada nova paraula emesa pel líder popular.
Vaig sentir vergonya.
Crec que la van cagar estrepitosament.
Però finalment he decidit aplicar el benefici del dubte: potser les riallades artificials no eren causades per la inintel·ligible dicció en català del Bufó de les Azores, sinó més aviat pel ridícul estratosfèric que el candidat Aznar feia en aquells temps, simulant amb dubtoses armes de seducció que adorava la cultura i la llengua catalana, per intentar emportar-se a casa el premi gros: un pacte amb Jordi Pujol que el permetés governar Espanya.
Com han canviat les coses... El que no ha canviat és la vergonya aliena que sento quan veig aquestes pallassades.
Amb perdó pels pallassos.
Aquesta és la portada de l'edició digital d'El País d'avui a la tarda (fent click a sobre, es veu més gran). Una primera plana insòlita, interessant, llampant, atractiva: el somni de tot editor de premsa (suposo).
Tots els titulars són sucosos. Fent-hi un cop d'ull, l'elecció es fa difícil: on faig click primer? Què em sembla més interessant de llegir, més urgent, més alarmant, més imprescindible?
1) La impactant cita sobre les torres KIO d'un dels inculpats per l'11-M?
2) La destitució del diplomàtic israelià per aparèixer borratxo, en pilotes i amb objectes sado?
3) Les declaracions d'un presentador de la CNN explicant els abusos que va rebre de petit per part d'un mossèn?
4) La igualitària mesura del Regne Unit de reduir el sou d'uns funcionaris per igualar-lo al de les funcionàries?
5) Les declaracions de Rajoy qualificant La Mani d'hermosa i dient que el dissabte va ser un dels dies més bonics de la seva vida?
El ratolí no sap cap on anar. Cada un d'aquests titulars és com un llum de neó intentant captar el click del meu mousse. A quin pitjor! No em sé avenir de res del que estic llegint.
Però el que és realment impactant és que la notícia de Rajoy m'hagi provocat tanta repulsa com les altres. Em produeix tanta nàusea el mossèn violador com els carronyaires que s'alimenten dels morts aliens per créixe's i tombar l'adversari polític. I, a sobre, dir que és un dia hermós. I tot, sense perdre mai el somriure.
Somriure de hiena.
Nota actualitzada: La Fúria m'ha fet saber que l'autor de la foto és Arturo Rodríguez, que va guanyar un premi del World Press Photo 2007.
(Gràcies!)
Llegeixo amb una anarquia absoluta i no trobo la manera de posar ordre en les meves prioritats. Tinc des d'octubre un llibre de Juan José Millás sobre la tauleta de nit, que encara no he obert. La raó: altres novel·les m'han trucat a la porta d'imprevist i les he prioritzat sense pensar-m'ho ni gota.
I així, vaig saltant com un mico des del realisme màgic de Gabo (felicitats!) al terror clàssic de Lovecraft. De la contemporaneitat de Sánchez Piñol a l'atemporalitat de Dumas. Fa uns dies, després de finiquitar, amb bastant esforç, Estremida memòria, de Jesús Moncada, tot apuntava que per fi abordaria Juan José Millás, quan es va creuar casualment pel meu camp de visió el nom d'un autor:
Una toalla es el objeto de mayor utilidad que pueda poseer un autoestopista interestelar. En parte, tiene un gran valor práctico: uno puede envolverse en ella para calentarse (...)Tot, tot, tot el llibre, és per l'estil. I aquesta és només la primera part d'una trilogia de cinc parts. Però el que més m'ha bocabadat del tot no és l'estil, ni la novel·la en sí, sinó tot el culte que hi ha al voltant de la Guía. He descobert que existeix el Dia de la Tovallola, instaurat en honor del difunt autor, el 25 de maig de cada any. No dono crèdit al que llegeixo a la wikipèdia, o a la web Towel Day, dedicada especialment a aquesta diada-homenatge a Douglas Adams.
(..) Y lo que es más importante: una toalla tiene un enorme valor psicológico. Por alguna razón, si un estraj (estraj: no autoestopista) descubre que un autoestopista lleva la toalla consigo, automáticamente supondrá que también está en posesión de cepillo de dientes, toallita para lavarse la cara, jabón, lata de galletas, frasca, brújula, mapa, rollo de cordel, rociador contra los mosquitos, ropa de lluvia, traje espacial...(..) Lo que el estraj pensará es que cualquier hombre que haga autoestop a todo lo largo y ancho de la galaxia, pasando calamidades (...) y sabiendo todavía dónde está su toalla, es sin duda un hombre a tener en cuenta.
Com no podia ser d'altra manera, a Espanya aquest autor no tenia pas tants seguidors com d'altres països i el Dia de la Tovallola ha acabat derivant-se cap al Dia de l'Orgull Friki.
