Nit paral·lela

Al blog de les Històries Veïnals hi ha sortit el relat breu "Nit paral·lela", escrit a vuit mans per quatre blogaires que solem participar a les divertides propostes literàries que va llançant el Veí de Dalt.
Aquest relat eròtico-còmico-misteriós, està escrit pel Clint, la Jo Mateixa, l'Alepsi i servidora, Marinetix. El primer paràgraf introductori és comú a tots els relats i és obra del Veí. A veure si endevineu quin escena és la meva (Una pista? No, no... Arrisqueu-vos!)

Mmm... Sant Jordi!

Feliç Sant Jordi a tothom!

Toca teràpia

Avui tinc teràpia. Ja tinc ganes de tornar a veure el doctor Vich, que em torni a posar a lloc el terrat. Crec que em toca sessió de regressió. M’encanten. No sé com ho fa, però aconsegueix relaxar-me fins al punt que entro en un trànsit deliciós, que em porta al passat en un viatge mental al·lucinant, impossible. Però no viatjo al meu propi passat: aterro al passat de la Humanitat. Em trasllada a l’inici dels Temps, quan tot era res i res era tot.

De cop i volta, em trobo ajaguda, nua, enmig d’un bosc frondós, exuberant. O potser és una selva, una selva verge i pacífica, en pau amb si mateixa. Les feres encara conviuen a la perfecció amb les altres bèsties. Algunes, confiades, se m’acosten i em llepen la mà. Orquídies precioses, grans falgueres i tota mena de plantes s’enfilen arreu i s’entrellacen, es busquen les unes a les altres. I jo ric, perquè intueixo que estic al món perfecte, on tot encara és nou, fins i tot els sentiments foscos. L’únic, l’ideal, el millor.

La nuesa no m’incomoda. Al contrari, em fa sentir voluptuosa. Tanmateix, és una voluptuositat natural, la pròpia dels éssers de la meva espècie. Però cerco per tot arreu i no hi trobo cap més ésser com jo. Estic sola. Passo minuts (o anys?) en solitud paradisíaca.

Fins que arriba Ella. La Dona Negra.

Apareix d’entre el fullatge. Bufa en una mena de tub foradat que emet un so melodiós, harmònic. La cara d’Ella és preciosa i serena. Té la pell fosca com la nit, fina i brillant. Una peça de tela de colors vius li penja de la cintura. És bella, però és estranya. Jo vull fugir-ne, o fer-la fora. Però Ella, impertorbable no deixa de crear sons bonics amb l'instrument. Veig que els lleons s’adormen als seus peus i sento que els faisans callen per escoltar-la. Finalment, jo també m’ajec i escolto tot el que aquells sons encadenats m’expressen. Bec de la font del seu coneixement, que sorgeix de la melodia dolça, i n’aprenc tot el que m’ha portat.
Sento, per primera vegada en la Vida, que estimo.

La regressió acaba en aquest punt. Quan torno al present, encara tinc davant el doctor Vich, que m’ofereix aigua i em demana, invariablement, que descansi uns minuts abans d’incorporar-me. Mentrestant, ell redacta l’informe psicològic. Des del divan, el miro de reüll amb discreció. És lletjot i massa seriós. També és cert que hauria de vigilar-se l’halitosi, però això li puc passar per alt, com tampoc no faig massa cas del poc gust que té per combinar corbates i camises. L’important és que és d’aquí, dels de tota la vida. Blanc i normal. Com jo.

(Una nova aportació de la Marinetix als Relats Conjunts, inspirada en el quadre "El somni", d'Henri Rousseau, 1910)

Vull ser Pilar Bardem

Jo de gran vull ser Pilar Bardem i tenir la sort de sentir el que ella ha sentit a Los Angeles aquesta nit. Exactament el mateix.

Llista de pífies traduïdes

Al blog de les Llistes llestes acabo de posar-hi la Llista de Pífies Traduïdes. És un compendi de pífies fetes pels traductors en línia, que quan els fas passar del català al castellà, de vegades fan lliure interpretació i els resultats són...
Millor que ho comproveu personalment.

Relat a vuit mans

Al blog "Històries veïnals" s'hi acaba de publicar el relat "Floïd", un text fet a vuit mans entre bloggaires desconeguts, però que tenim tres coses en comú: visitem sovint el replà del Veí de Dalt, ens agrada escriure per passar l'estona i disfrutem llegint tota mena d'històries.
Premi per qui encerti quina és l'escena que ha escrit servidora.

Projecte: 2008

Comença l'any. Nova era. Nous projectes. Nous usos del temps (ara se'n diu així).
I aquest blog compleix dos anys (bi-felicitats!), pobrissó, en un lamentable estat de desnutrició.
L'anirem peixant de tant en tant, sempre que els nous usos del temps ens ho permetin. Mentrestant... 
Feliç 2008!

Víctimes

Tot esperant que les vulguin abandonar temporalment el Serrat i m'agraciïn amb la seva visita, em distrec xafardejant altres blocs, altres webs, altres límits. Mitjançant "El Cuarto Bit" de La Vanguardia, l'Eva Domínguez m'informa sobre algunes iniciatives de periodisme interactiu que trobo molt atractives. Una d'elles és el gràfic dinàmic que ha creat el New York Times a la seva web, en què es mostren un per un els retrats personals de tots i cada un dels soldats yanquis morts a l'Irak fins al dia d'avui. El gràfic aconsegueix informar exhaustivament sobre les xifres que vomita aquesta guerra mundialment rebutjada, i alhora dóna una cara més humana a les dades de morts pures i dures (trobareu el gràfic aquí).
Està veritablement bé. No m'he pogut estar de fer el voyeur una estoneta i conèixer personalment aquells homes que no tornaran a casa. Tots joves i d'aspecte sà i fort... Pots buscar-los per cognoms, poblacions o estats. O també pots conèixer les seves històries personals si actives la pestanya corresponent,. O, si et decantes més per les xifres analítiques, pots entrar a l'anàlisi estadístic de les víctimes de la guerra. Punyent.
Veient aquest gràfic tan ben muntat, una mussa ha entrat a casa i m'ha fet volar coloms... i ja m'he imaginat l'interessant que seria crear un gràfic igual que aquest, però basat en unes altres víctimes: les de Renfe. Serviria per posar cara als damnificats, no d'una guerra, però sí d'un drama quotidià que no fa pinta d'arreglar-se pas amb dos cops de talonari mal donats. No voldria donar idees, però quedaria la mar de mono si els caretos fossin de totes i cada una de les persones perjudicades per aquesta calamitat ferroviària. També les podríem classificar per població d'origen, per noms, i fins i tot per minuts de feina o de temps lliure perduts.
Punyent, també.

La cara

El destí va voler que les nostres mirades es creuessin la nit de l’1 de novembre. En Quim i jo tornàvem de passar uns dies a la muntanya. Era de nit i anàvem en cotxe per l’autopista, tot escoltant distretament la informació del trànsit per la ràdio. Avorrida, jo em distreia calculant la suma de les xifres de les matrícules de tots els vehicles que avançàvem. Va ser aleshores quan em va cridar l’atenció aquell Mercedes negre antiquat que circulava uns quants metres davant nostre.

Anava pel carril del mig a una velocitat escandalosament lenta. Quan el vam encalçar, en Quim va posar l’intermitent i es va situar al carril de l’esquerra per avançar-lo. El Mercedes circulava tan a poc a poc, que no va costar gens situar-nos a la seva alçada. Va ser aleshores, en aquell breu instant que els dos cotxes van córrer en paral·lel, que la curiositat em va fer a mirar a través de la finestra per veure quina cara feia aquell conductor tan lamentable… Va ser la pitjor decisió que hagi pres mai.

No puc recordar amb exactitud quants segons va durar aquell instant. Només sé que la sang se’m va glaçar i que el cor em va fer un bot quan aquells no-ulls em van mirar. El conductor era un home sense rostre. No hi havia cap expressió en aquella forma rodona i terrorífica que, encara no sé com, em va mirar.

En Quim va accelerar i ben aviat vam deixar enrere el Mercedes, però jo sabia que l’home sense cara seguia fixant la seva mirada vàcua en el nostre cotxe fins que la distància li ho va fer impossible. Durant tota aquella estona eterna, vaig notar els seus no-ulls clavats en mi i en el nostre Peugeot.

Una por pètria em va impedir explicar-li res al Quim en aquell moment. Estava tan terroritzada que no vaig poder articular paraula, així que, quan vam arribar a casa, vaig decidir deixar-ho per l’endemà. Però l’endemà em vaig llevar igual com me n’havia anat a dormir: amb les mans tremoloses i l’estómac encongit. Així em llevo cada dia des d’aquell 1 de novembre.

Precisament avui fa un any d’aquell encontre. En aquest temps tot ha canviat, la meva vida és una altra. La por domina els meus dies. Si veig un cotxe negre, una tensió insuportable m’enravena. I si és un Mercedes, em poso a xisclar com una boja. En Quim em mira amb por, i la distància que ens allunya és cada dia més gran. Noto, darrere la seva mirada atemorida, que m’estic desdibuixant per moments.

Ja és de nit. Necessito sortir. He d’agafar el Peugeot negre i conduir, conduir, conduir... Potser retrobaré aquell rostre sense rostre a la mateixa autopista. O potser trobaré algun curiós que, estranyat per la meva lamentable manera de conduir, gosi mirar-me a través de la finestra i creui la seva mirada amb els meus ulls esborrats.
_________________________________________________

Avís marinetix: tot és ficció. En Quim, el No-rostre, el Peugeot i el Mercedes. A més, jo condueixo de meravella. ;-)

Vides esborrades

No sóc molt procliu a llegir biografies, memòries ni autobiografies, pel poc que contenen de ficció, d'imaginació i de fantasia. Però algú molt estimat em va regalar Petites memòries, de José Saramago (1922), i no m'he pogut estar de llegir els records d'infància del Premi Nobel portuguès.
Petites memòries no és que sigui un llibre excessivament recomanable, ja que és un relat de vivències molt personals, fonamentat en els records borrosos que ara, en la vellesa, encara li vénen a la memòria a Saramago. De fet, estan relatats amb desordre -no sé si exprés- i el mateix autor confessa ignorar si són records reals o records inventats, fruit de la pàtina de fantasia que els anys han anat posant en la recreació d'aquells fets d'infantesa.
Amb tot, em quedo amb el final, quan Saramago parla de la mort molt prematura de José Dinis, un cosinet amb qui ell se solia barallar dia sí dia també quan eren petits.

"En José Dinis va venir i se'n va anar, van plorar-lo unes quantes llàgrimes quan va ser el moment, però el fet és que no et pots passar la vida plorant els morts. Vull creure que avui ningú recordaria en José Dinis si aquestes pàgines no s'haguessin escrit."

D'una banda, destaca l'orgull de Saramago en sentir-se l'artífex que, de cop i volta, centenars o milers de lectors hauran tingut constància de l'existència d'una personeta totalment anònima que va morir cap als anys 30.

Però el més impactant és la reflexió que hi ha darrere: en aquest món hi ha milers de personetes com José Dinis, que neixen, viuen es moren i s'obliden. Personetes anònimes amb vides més o menys interessants, però importants per a tots aquells que l'estimaven. Gent que potser no haurà construït magnífics gratacels, pintat obres abstractes que ningú no entén, ni escrit grans tractats de filosofia metafísica. Simplement, hauran deixat un petit granet de sorra en
aquest món, i ara d'ells només en queda una làpida, o un test mortuori, o unes cendres escampades pel vent. Com a molt.

De vegades, pretenent deixar grans obres per la posteritat, hi ha qui s'oblida de viure el dia a dia. I aquí és on la caguem. Amb tot el meu respecte i admiració vers els genis creadors i les grans ments pensants d'arreu del món, des d'aquí faig un brindis per tots aquells morts anònims que han viscut la vida amb intensitat, disfrutant-la i estimant-la.

(M'està posseint l'esperit de Tots Sants?)

La mala educació

Que n'arriba a ser, de patètic, que el que més hagi transcendit d'un debat sobre alta política espanyola hagi estat la discussió sobre el nom d'un dels entrevistats.
El moment en què un personatge del públic, originari de Castella-Lleó, va anomenar Don José Luis al vicepresident de la Generalitat de Catalunya va ser el punt culminant del Tengo una pregunta para usted, de TVE.
El programa va ser llarg, però molt entretingut. Els polítics van donar la talla posant-se cara a cara amb els seus interlocutors, i es van dir coses ben interessants al llarg de les desenes de preguntes que van fer els membres del públic. Però el frec a frec sobre un aspecte tan bàsic com el nom d'algú tan conegut com Carod-Rovira és el que més ha destacat avui la premsa.
Deu ser que la política cada vegada serà més això: el senyor Josep-Lluís guanyarà o perdrà més electors per la manera com va afrontar aquesta discussió nímia, que no pas per les seves opinions i ideologies. A l'igual que els 80 cèntims del cafè de Zapatero.
Altra cosa que, al meu parer, porta cua, és la mala educació amb que la jubilada de cabell ros oxigenat i l'estudiant castellano-lleonès van mostrar en dirigir-se d'aquella manera al vicepresident català. Estudiant la seva imatge, només hi sé veure la mirada de l'anticatalanisme integral i de l'odi cec.
Bé, com que no està bé parlar d'algú a les seves esquenes, poso el vídeo aquí per si algú se l'havia perdut.




(Si voleu veure l'entrevista sencera, entreu a aquest vídeo del Youtube)

Justa la fusta

Està escrit als designis de la Humanitat que, quan et recomanen amb insistència un llibre o una pel·lícula, l'obra en qüestió t'acaba decepcionant. En podria fer una llista molt extensa, de novel·les i de films que m'han deixat indiferent o, el que és pitjor, m'han fet sentir que perdia el temps.

Doncs bé: acabo de liquidar les 300 pàgines de Tòquio blues (Haruki Murakami), i ja puc assegurar que ha sigut un part difícil. M'ha costat molt, acabar-lo. He hagut de fer un esforç tan important, que al final crec que he agafat la síndrome d'Estocolm i hasta li he agafat carinyo. De fet, pensava jo, si me l'han recomanat tan encaridament, serà per alguna cosa.

Doncs no l'he trobat, la cosa. Només en podria extreure dues coses positives:

1) He conegut "Norwegian wood", la cançó dels Beatles (1965) que apareix com a banda sonora de la novel·la en repetidíssimes ocasions, i m'ha sorprès descobrir-hi un cert aire japonès, o si més no oriental, gràcies als seus característics acords de sitar. Aquí la teniu:



2) He trobat una perla de frase. Una sentència definitiva, amagada a la pàgina 39:

"No és que no em refiï de la literatura contemporània. L'únic és que no vull perdre un temps valuós llegint coses que no hagin rebut el bautisme del temps. La vida és curta".

Doncs això dic jo. Justa la fusta! Aquesta frase ara mateix va a missa. Al senyor Murakami, amb tots els respectes, li diria que no puc perdre el temps amb la seva literatura contemporània japonesa, i em remeto a les recomanacions de llibres clàssics que alguns de vosaltres em vau fer fa un parell d'articles.
Aquestes seran les meves lectures de capçalera dels pròxims mesos. Per tant, si se us n'ocorren més, no dubteu a compartir-les amb un comentari... Obrim la porta als clàssics, que vénen amb garantia!

Poma podrida

Està trigant massa i em començo a posar nerviós. Però m'he d'estar quiet com una estaca. No m'he de moure, no m'he de moure, no m'he de moure... Aguanta, Pendleton, aguanta com un senyor, com el que ets. No perdis els nervis, tranquil, Pendleton, tranquil... Ben aviat tornaràs a ser casa prenent el te amb la Katheryn.
Veig que s'està prenent el seu temps, el molt cabró. Em suen les mans. Tinc l'esquena xopa. Desitjo que no em vegi ningú. Per sort, a darrere només hi tinc el mar i a davant només hi tinc aquest idiota. Però si triga gaire estona més a disparar, començaré a tremolar i la cagaré. No m'he de moure. Tranquil, Pendleton, tranquil.
Per fi aixeca l'arc. Aquest somriure mofeta és de bufetada. Ara mateix l'escanyaria. Però no em puc moure. Si em moc, la dinyo. Maleït el dia que se'm va ocórrer acceptar una aposta d'aquest carronyaire. Em maleeixo a mi mateix i aquest país de perdició on m'han enviat. Odio aquesta terra de bojos, trilers i viciosos. Mecago en el puto dia que el Primer Ministre em va destinar aquí.
Però calla, Pendleton, ara ja és massa tard. Ja l'has cagat, i ben cagada. Has trencat les regles, i ara ho estàs pagant. Adéu a la carrera diplomàtica. Adéu als gloriosos sopars a l'Ambaixada. Adéu a la vida regalada.Tot acaba aquí per tu i la Katheryn. Tot acaba amb aquesta ridícula escena, palplantat al mig del port, esperant que una hiena dispari una fletxa i parteixi en dos la poma que aguantes sobre el cap.
Déu del cel, estan venint els curiosos... Es deuen pensar que és una broma, o que estem fent una pel·lícula. Oh, Déu meu! Això ha estat un flaix? M'estan fent fotos? Déu meu, déu meu, és el final! Això serà un escàndol, un escàndol, un escàndol! Ja m'està apuntant amb la fletxa! M'estic orinant a sobre. Me cago en la Santa Mare Església! Que algú m'ajudi, que algú m'ajudi... No!

La poma, podrida, cau a terra.


_____________________

Nota marinetix: aquest text és la meva quarta participació al repte de Relats Conjunts. El quadre és "The son of man", de René Magritte (1964).

És un clàssic

Llegir els clàssics és una d’aquelles coses que formen part de la meva interminable Llista de coses pendents de fer quan tingui temps de fer moltes coses (aquesta no la publico a les Llistes Llestes, perquè no tot pot ser de domini públic... ;-)

Sovint, en el moment més impensat, em vénen a la memòria els títols i els noms dels autors que, per vergonya meva, encara desconec i que, per tant, urgeix conèixer. Són autors que inexcusablement hauria de llegir de forma immediata i sense dilacions, si em vull considerar a mi mateixa una lectora amb una base clàssica sòlida i ben fonamentada.

Doncs bé: si en el precís moment que recordo un títol clàssic no corro a apuntar-me'l immediatament, l'oblido en un tres i no res. I aquella obra queda condemnada a continuar formant part, per temps indefinit, de la llista d’obres mítiques de la literatura universal que he de llegir algun dia amb carácter d’urgència.

De tant en tant, però, si tinc la sort de recordar-me de títols clàssics en ple passeig tafaner per una llibreria, aprofito l’empenta i, en comptes d’anotar l'obra en qüestió en un paper que invariablement perdré, el demano al llibreter. Sovint, les edicions que tenen en stock són baratotes i moltes vegades en castellà. És el que m’ha passat amb la meva penúltima adquisició: “El retrato de Dorian Gray”, d’Oscar Wilde.

De Wilde en conexia ja l’estil i la gràcia, per mitjà de The importance of being Earnest o la deliciosa El fantasma de Canterville, que tant em va fer riure en la meva infància. Però amb El retrato... m’he quedat meravellada amb la intel·ligència desbordant que emana de la seva ploma.

Tot seguit voldria recollir unes quantes perles que perfectament podrien formar part d’aquells recorrents reculls de cites i aforismes d'intel·lectuals i famosos de la Història de la Humanitat. La major part d’aquestes reflexions són sobre la joventut, la vellesa i la bellesa. I surten del personatge de Lord Henry, un noble aristòcrata provocador i hedonista, que se significa com l’alter ego de Wilde. En recullo un grapat:

“Para volver a ser joven no tiene uno más que repetir sus locuras.”


“¡La fidelidad! Algún día la analizaré. La pasión de la propiedad se halla en ella. Hay muchas cosas que abandonaríamos si no temiéramos que otros pudiesen recogerlas”.


“Existe una voluptuosidad en hacerse reproches. Cuando nos censuramos, sentimos que ningún otro tiene derecho a hacerlo. Es la confesión, y no el sacerdote, quien nos da la absolución”.


“Para recobrar mi juventud lo haría todo en el mundo, excepto ejercicio, levantarme temprano o ser respetable”.


“La tragedia de la vejez no consiste en ser viejo, sino en haber sido joven”

Ah, els clàssics. Està prou clar que hem de trobar més temps per a ells. Però ara mateix no me’n ve cap més al cap. Ja hi tornem a ser: se m'han tornat a escapar! Necessito ajuda per fer una selecció de les novel·les clàssiques de capçalera. Aviam, digueu: per 25 ptes. cada una, obres de la literatura clàssica universal de lectura imprescindible i apassionant. 1, 2, 3!


Gràcies per ajudar-me amb la llista! Si la cosa creix, la posaré al blog de les Llistes llestes (aquesta sí :)

Apa, tia

Llista de coses impossibles de fer per una persona greument afectada per la síndrome post-vacacional:

• Treballar amb concentració absoluta des del minut zero.
• Agafar el ritme quotidià d'un dia per l'altre.
• Espantar l'apatia amb un somriure d'orella a orella.
  
• Prendre's amb humor les piles de feina acumulada durant l'absència laboral.
  
• Recordar sense plorar de nostàlgia què estava fent un mes enrere.
• Preguntar-se que està fent una persona com ella en un lloc com aquest.
• Reprendre amb celeritat totes les rutines, aficions i hàbits que una havia adquirit, i els que s'havia autoimposat al llarg dels últims 11 mesos.
• Escoltar massa vegades The Blower's Daughter, de Damien Rice (BSO de "Closer")

(Però no me'n sé estar d'escoltar-la una última vegada: és addictiva!)



Així doncs, Damien Rice marca el tret de sortida de la nova temporada.
Adéu, apatia!
Marinetix Reloaded.

Bons propòsits

Què n'esperem, de les vacances?
Estem tot l'any somiant que arribi aquest moment i, quan arriba, les expectatives són tan grans, que sovint ens frustrem quan s'ha acabat l'estiu i ens adonem que no hem fet ni la meitat del que ens havíem proposat.
Lluny de posar-me a filosofar sobre el veritable sentit de la vida humana, el que voldria fer ara és una llista de bons propòsits estivals centrats únicament en la lectura. Sóc realista i m'emporto pocs llibres, perquè a diferència del que passa a molta gent, per mi l'estiu és l'època de l'any que tinc menys temps per llegir.
Així doncs, aquest estiu voldria llegir:

L'art de viure, de Goliarda Sapienza --> L'estic llegint, i vaig per la meitat de les 600 pàgines. Em va cridar l'atenció el nom de l'autora (amb aquest nom, per força havia d'haver escrit quelcom interessant...) i també la fotografia de la coberta. Aquest retrat diu tantes coses! La cicatriu del front, la mirada sàvia i viscuda, el somriure monalísic, els dits de fumadora crònica...
Doncs bé, crec que l'he encertat de ple. És una novel·la que enganxa, especialment les 200 primeres pàgines. Està escrita amb les entranyes i és escandalosa, escabrosa, dramàtica i visceral. Dins hi estic trobant de tot: drama, teatre, poesia, intriga, erotisme, política, història, romanços... Té molts errors, moltíssims: però la intensitat de la història te'ls fa perdonar sense cap problema. Un encert, vaja.


Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies --> Em fa molta mandra llegir Pàmies, i encara més llegir contes. Em ve de gust novel·la, novel·la i novel·la. Però no puc suportar saber que tot el món ha llegit aquest llibre menys jo. O sigui que ja l'he comprat i ja el tinc a la maleta. La part positiva és que és petitíssim i no pesa. La part negativa és que tot el que he llegit de Pàmies ja ho he oblidat. Per tant, no m'agrada. No em cala fons.


Yes, minister, de la BBC --> El llibre en versió original de la genial sèrie televisiva que va triomfar cap allà als anys 80. Me l'emporto per refrescar l'anglès i per riure una estona (si és que entenc les bromes...)

Quan torni, podré repassar aquest escrit i comprovar si he assolit els meus propòsits. Si fos així, el meu estiu lectiu haurà estat un èxit total. I si no, qui dia passa any empeny!
Un any més, marxo de vacances preguntant-me si sabré estar sense pensar en aquest blog i en tots els que acostumo a visitar. Segurament la desconnexió serà positiva. Però ara mateix, em fa peneta deixar quatre setmanes sense regar les meves plantes ni el meu petit raconet on-line.
Vaja, que no me'n sé avenir. Però sobreviurem!

Bones vacances a tothom!

Posar portes al camp

Serveixi aquest modest article per solidaritzar-me amb els professionals de la revista El Jueves, la web de la qual ha estat tancada pel mateix tanoca que va ordenar el segrest de l'últim número de la publicació satírica.
Serveixi a la vegada aquest modest article per posar un granet més de sorra en la difusió d'una portada que, gràcies a l'anacronisme estúpid del jutge, deu estar fent molt mal no només a la Monarquia borbònica, sinó a la imatge de tot Espanya arreu del món:
Espanya, un país on se censuren revistes satíriques.
Espanya, un país on se segresten publicacions.
Espanya, un país on els poders s'informen a través del Tomate i ignoren l'immensa capacitat de propagació viral de la informació que té Internet.
Un país on es tanquen webs quan la informació que oferien ja corre per totes bandes.
Corri, doncs, també pel meu blog.



Nota:
Veig que han tret algunes portes al camp. Comprovo que la web d'El Jueves torna a estar operativa, malgrat que han passat per l'adreçador i han retirat la portada de l'escàndol. Però veig que ja tenen la resposta a l'ofensa del Del Olmo.
Aquí la teniu.


Endavant amb El Jueves, i a riure que són 2 dies!

Negra nit

Sense voler-ho, es mossega una ungla. Quan se n'adona del que ha fet, és massa tard: la manicura ja està malmesa. Es maleeix a si mateixa, però no deixa de mirar fixament cap al pati de butaques. És darrere el teló, en un lateral del backstage. Observa per una escletxa de la cortina - discreta però tensa- les fileres de gent que, de mica en mica, van prenent possessió dels seus seients disposats a veure-la triomfar com a primera actriu de la companyia.

"Vindrà?"

La incertesa se li fa insuportable, però la pressió que la corrou per dintre és a penes perceptible de cos cap enfora. Es manté elegant i sublim com de costum, i no es permet el luxe d'abaixar la guàrdia ni per un instant. Per dins, un pou de nervis. Per fora, una bellesa calmada que irradia una elegància natural indescriptible, quasi perfecta.

Les maquilladores se li arremolinen al voltant per fer-li els últims retocs a aquella caracterització tan afavoridora: li estrenyen les barnilles de la cotilla, li retoquen el recollit dels cabells, li aclofen els enagos, li fixen les pestanyes postisses... Però Sabina Black es manté impassible davant d'aquella invasió de les tècniques d'imatge. Ni parpelleja.

Aparenta calma i supèrbia, però té l'os de l'esquena encarcarat i li dol l'abdomen de tant apretar l'estómac. Per alleugerir la tensió decideix canviar el punt d'observació i, sinuosament, a poc a poc, travessa l'escenari per darrere del teló. Camina amb parsimònia, remenant amb una cadència hiptònica els malucs perfectes. Arriba a l'altre lateral i, discretament, aparta un xic la cortina.

"Des d'aquí potser sí que el veuré"

Els seus ulls felins recorren el pati de butaques amb furiosa parsimònia. A baix no hi és. Aixeca la vista cap a les llotges i les repassa amb mirada inquisidora i penetrant. D'una punta a l'altra. Res. Des dels camerinos li arriba l'agitació prèvia a l'inici de l'obra. El regidor li xiuxiueja a cau d'orella que falten deu segons per començar. Ella l'ignora superbament. Ara ja n'està segura.

Rodolphe no ha vingut.

Quan s'apaguen tots els llums del teatre, la xerrera del públic queda estripada de sobte per un increïble esgarip felí. Un silenci de gel ocupa tota la sala.
Darrere el teló, algú d'atrezzo s'adona que la cortina està esgarrapada, amb nou ungles perfectament marcades en la tela esquinçada.

La Sabina Black s'ha esmunyit del teatre en silenci, per la porta del darrere. S'està llepant les ferides per les teulades de la ciutat.


__________

Nota marinetix: aquest text és la meva tercera participació al repte de Relats Conjunts. El quadre és "Tournée du chat noir", de Théophile Steinlen (1896)

Llista de paraules grimoses

Últimament tenia oblidat el blog de les llistes, però conversant amb una amiga se'm va ocórrer tema per a una nova llista de paraules. En aquest cas, paraules grimoses. La trobareu al blog de les Llistes Llestes, i està oberta a la participació de tothom.

Fi de l'escapada

S'han acabat les minivacancetes de juny. Un any més, m'he columpiat 10 dies fora de temporada, perduda a T de Tranquil·litat, fent horari infantil i vivint a l'aire lliure i a pet d'ona, com diuen al Maresme...
Torno descansada i amb la bateria recarregada. Costa un xic tornar a agafar el ritme, però quan recordo que d'aquí a 3 setmanes vénen les Vacances Grosses, se'm treuen totes les mandres.
Aquestes desconnexions haurien d'anar prescrites pel metge.

Jardí infinit

(Suggeriment marinetix: llegiu-ho amb la música de fons)


No res. Silenci. Negror.
Un cri-cri-cri inaudible trenca la nit. Neix la vida, petita i menuda, en un racó del no-res. Una partícula s'ajunta amb una altra, i formen una bonica família de partícules ben avingudes. El capgros es descobreix la cua amb alegria, els bacteris s'organitzen, els microcosmos s'arremolinen i es donen les mans. Tot puja, tot creix, t0t esclata. Els colors s'inventen a si mateixos. Es barregen els uns amb els altres i engrandeixen la paleta cromàtica de la vida. Plantes, bitxos, animals, éssers únics que es cerquen els uns als altres per jugar enmig del caos. En la caòtica perfecció del gènesi, tot és nou, tot és possible. S'assoleix la plenitud. I, al nucli de tot, es va fent gran l'Ocellot.

L'Ocellot que regirà l'Ordre.
L'Ocellot que adreçarà el que es torci del camí.
L'Ocellot que, amb ull inflexible, observarà tots els éssers del nou univers.
L'Ocellot que jutjarà totes i cada una de les seves accions.

Els sons de la vida es calmaran. Els jocs estrenaran regles i normes. El caos s'ordenarà i es perfilaran les ombres que separaran uns colors dels altres. Tot es regirà per l'ordre imposat per l'Ocellot... I la llum del sol decaurà.
De mica en mica, l'Ocellot perdrà força i es pansirà, per acabar morint, petitó i arrugat, allà on va néixer: al no res. Tota la vida es marcirà i es fondrà en un solo de violí que, a poc a poc, a poc a poc, s'anirà fent inaudible.
La vida mor. S'acaba el cicle.
Cri-cri-cri.


__________

Nota marinetix: aquest text és la meva segona participació al repte de Relats Conjunts. El quadre és "Garden" de Joan Miró.

Postals castisses

Fent kilòmetres per carreteres espanyoles, m'han sorprès petits flaixos com aquest: el castís toro d'Osborne, custodiat per imponents molins de vent com sorgits de la Tercera Fase. Si el Quixot aixequés el cap, què hi veuria en aquesta imatge?

Passió lesbiana

Feia temps que una cançó no m'arribava al fons de l'estómac. En hores de cotxe perdudes, fent kilòmetres per carreteres espanyoles, he pogut escoltar música sense pressa i encandilar-me d'una cançó en especial: es diu "Noches reversibles", i la lletra -com el títol- és mel.
La podeu escoltar aquí: (premeu el trianglet)



El grup és Love of Lesbian. Tot seguit, un pedacet d'una actuació en directe a la Sala Apolo.

D'això... Els que hagueu llegit aquest post atrets pel títol sensacional-ista, dir-vos que... benvinguts! ;-P

Sabatasa

Passejant per la geografia catalana, m'adono que hi ha nombrosos municipis que acaben amb el sufix -ell. Aquí van els exemples que ara se m'ocorren:

• Calafell
• El Vendrell
• Martorell
• Sabadell
• Taradell
• Palafrugell (en verd, aportacions de l'Alepsi)
  

Com a desconeixedora de toponímia i els seus entrellats, ignoro totalment si la terminació d'aquests topònims té alguna explicació o criteri gramàtic comú. Reformulo la pregunta: Volen dir algu, aquests -ell?
És una pregunta de gran interès pel desenvolupament la Humanitat. Resulta que a Catalunya, en ple Segle XXI, hi ha, com a mínim, quatre municipis amb nom sexista. No entenc com pot ser que cap Dirigent Llumenera no hagi intervingut ja en aquesta qüestió tan descaradament incorrecta i hagi canviat aquests topònims tan innacceptables en el nostre món d'alta correcció lingüística, política i moral.
Però ara que hi penso... Potser sí que els Llumeneres han fet subtilment la seva feina. I el resultat no és altre que noms de pobles com els de:

• Martorelles
• Gironella
• Granadella
• Panadella
• ...
  

Recordo que fa anys corria la brama que Franco havia volgut ajuntar Sabadell i Terrassa (aleshores Tarrasa) i fer una sola ciutat, que s'anomenés... ¡¡Sabatasa!! De vegades penso que tenim sort que les idees de bomber dels Llumeneres de Torn es quedin simplement en això, en idees. I vull confiar que la idea de canviar els nostres topònims es quedi únicament en una anada de l'olla fictícia d'aquest blog pocasolta.

Novetat al blog

Acabo d'estrenar secció al blog. A la columna de la dreta hi trobareu l'espai Estic llegint..., de títol prou explícit com perquè ara em posi a descriure'n el contingut. :-)
La nova secció és una invitació a tots aquells visitants temeraris que passeu per aquest blog, perquè en cas que estiguéssiu llegint el mateix que jo, deixeu el vostre comentari i la vostra opinió sobre el llibre en qüestió.
Estreno la secció amb El virus de la tristesa, de Jordi Cabré. Un regal molt bonic d'una bona amiga, ja que em va aconseguir una dedicatòria personal de l'autor. Com a comentari inicial, i sense haver acabat de llegir-lo, puc dir que la introducció és difícil i es fa una mica pesada, però que a partir de la pàgina 200 la cosa s'anima, i bastant.

Ballem?

Una petita casualitat d'aquelles que et fan treure el somriure:
El Matt Harding serà a Madrid el 10 de juny.
La Marinetix segurament serà a Madrid el 10 de juny.
Penso que no em puc deixar perdre l'oportunitat de veure actuar un dels precursors del Fem Coses Rares per Internet Que Potser Tindrem Èxit. I és que el Matt s'ha convertit en un líder del Bon Rollo Mundial gràcies als seus entranyables vídeos gravats a les zones més inversemblants de tot el món.

Veure'l és disfrutar i deixar-se encomanar d'un bon rollo que potser flueix de la música, o de les imatges, o del missatge que transmeten, o potser de l'inimitable estil dansarí d'aquest australià que s'està patejant el món sencer de dalt a baix. (Proveu d'imitar-lo, proveu-ho!).
Decidit: el 10 de juny faré el possible per veure'l moure's, allà on sigui. Prometo aportar material gràfic si finalment coincideixo amb ell a los Madriles.
Buf... Només tinc 10 dies per practicar aquest estrambòtic pádeburé!


Nota: Gràcies, Dragoncete, per presentar-me el Matt i per fer-me saber lo de Madrid!
:*

Tovallola multiús per a l'autoestopista del Segle XXI

Eixugar el culet del bebé. Rentar-se les mans després d'endrapar un plat de gambles a l'ajillu. Enllustrar-se les sabates. Perfumar-se el coll. Deixar la vitro com una patena. Netejar l'interior del microones. Recollir la caca del gos. Fregar la delatora taca de xocolata a la rajola de gres. Polir el parquet. Prevenir accidents.

Tot això, i moltes d'altres coses que ara no vénen a cuentu, es pot fer amb una tovalloleta humida.
Les tovalloletes multiús són un dels principals invents del mil·lenni. Si l'autoestopista galàctic de Douglas Adams les hagués descobert abans, no hauria d'anar recorrent la galàxia amb una tovallola gegant embolicada al cap.

Aquest és, doncs, el meu petit i particular homenatge a la tovallola (més concretament, a la tovalloleta) per celebrar la data avui, 25 de Maig, Dia de la Tovallola.
Felicitats a tots els frikis del món!

Nota: Arnauh gràcies per recordar-me tan assenyalada data! No saps quin ha estat el meu orgull en veure que el mismíssim model qiue il·lustra l'article de la wikipedia sobre el Dia de la Tovallola m'ha escrit per recordar-me-la.

Política ficció

Fa dies que hi penso: de veritat que s'ho passen bé, els polítics, fent campanya electoral?
Quan veig dirigents independentistes catalans animant l'Espanyol a la final de la UEFA. Quan veig polítics de qualsevol color passejant per mercadillos, intentant mostrar el seu costat més carismàtic tot xerrant amb paradistes o compradors. Quan els veig fent mítings en centres cívics semideserts, fent evidents unes arts oratòries en ocasions més que dubtoses. Quan els veig protagonitzant segons quina mena de cartells electorals, com el de Ciutadans/anos... Quan veig tot això, em pregunto amb incredulitat si realment s'ho passen bé fent campanya, o si per ells en realitat el concepte "campanya" és sinònim d'empassar-se la vergonya i fer coses que la resta de l'any no farien ni bojos.
Suposo que per a una persona tímida ha de ser molt dur haver de vèncer la timidesa i assaltar els vianants per encolomar-los un programa electoral. També deu ser especialment difiícil allò del porta a porta. Hi ha qui diu que és un dels millors moments de la democràcia. Però jo m'imagino que en l'instant que un polític truca a la porta d'un desconegut, l'abisme es deu obrir als seus peus. I encara més si té poques tables. O poc carisma. O poca fama! Qui sap què es trobarà quan el sorprès veí li obri la porta? I si és algú hostil a la ideologia que se li vol vendre?
Res més il·lustratiu que aquest video:



Seriosament: sé del cert que hi ha polítics o militants de base que s'ho curren molt, i que viuen intensament els dies de campanya. No dubto que disfruten del moment: són dues setmanes que concentren els esforços i les il·lusions de molts mesos de treball. Però em continuo preguntant si els polítics més "vedettes", els primeres espases, disfruten en realitat tant com volen aparentar.
Hi ha tarannàs i tarannàs, i hi ha gustos per tot. Però el que està clar és que jo, només per estalviar-me aquests mal tràngols, mai no seré de professió Política.

El Congo a la pell

La imatge que jo tenia d'Albert Sánchez Piñol com la d'un escriptor genial però amargat, llunyà, esquiu i esquerp, se m'ha desmuntat com un castell de cartes en ple temporal de tramuntana. Aquest dijous ha participat en una tertúlia prop de casa meva i he tingut l'oportunitat de veure'l en persona. L'he sentit parlar, l'he sentit riure's de si mateix incomptables vegades, l'he escoltat explicant amb passió les seves aventures esfereïdores en un convuls Congo, l'he admirat explicant planerament el procés creatiu dels seus llibres i relats... I m'he quedat agradablement sorpresa.
Jo pensava que algú que ha creat una genialitat com La pell freda primer, i sobretot Pandora al Congo després, ha de ser algú llunyà, distant, apartat del so mundà. Un intel·lectual d'elit, amb opinions-sentència que desmunten qualsevol opinió alternativa, per tautològiques, per irreprotxables.
Doncs no. Piñol in person té l'aparença simpàtica d'un jove savi despistat, d'antropòleg romàntic i alhora cagueta (el mateix Piñol ho va reconèixer dijous!), de científic curiós i d'escriptor compulsiu.
I sembla ser que l'aparença no enganya, ja que, segons va explicar ell mateix, els llibres no els escriu quan vol, sinó quan els llibres li
ho demanen. Així que ja té la tercera part de la trilogia pensada del
principi al final, però no la pot escriure perquè encara no li ha
sortit de dintre.
Haurem d'esperar que la tercera part es llevi i doni senyals de vida aviat... Mentrestant, jo em quedo tan contenta amb el record d'una tertúlia literària molt divertida, on el públic va disfrutar i va riure amb les sortides d'un Piñol molt proper, que assegurava que, per ell, un acte com aquest és el seu paradigma de Sant Jordi.
I em quedo tan contenta amb aquesta estampeta de record: (confesso que l'he posat per fer dentetes al blogger de "La pell de Pandora" ;-)

Escrit amb els peus

Nova llista publicada al Blog de les llistes llestes:
Es tracta de la Llista de paraules escrites amb els peus. És a dir, amb faltes d'ortografia garrafals. Abans que em ploguin els clatellots dels amics, col·legues i companys que ja es pressenten autors de les faltes, he de dir que no faig públic en cap moment els seus noms... per ara! ;-)
A tots aquests desinteressats col·laboradors, els envio tot el meu carinyo i l'agraïment per aguantar-me en els meus atacs de repel·lència Pompeufàbrica...

Nota: La imatge és un poema visual de Joan Brossa titulat Cap de bou.

Si això va passar

És cert que la gran massa d'alemanys va ignorar sempre els detalls més atroços de tot el que va passar més tard als Lager: l'extermini metòdic i industrialitzat a escala de milions, les cambres de gas tòxic, els forns crematoris, l'abjecta explotació dels cadàvers, tot això no s'havia de saber, i en efecte pocs ho van saber abans de l'acabament de la guerra. Per mantenir el secret, entre altres precaucions, en el llenguatge oficial només s'usaven cauts i cínics eufemismes: no escrivia "extermini" sinó "solució final", ni "deportació" sinó "trasllat", ni "mort amb gas" sinó "tractament especial". No sense raó, Hitler temia que aquestes horribles notícies, si s'haguessin divulgat, haurien compromès la fe cega que el país li tributava i la moral de les tropes combatents"

Aquest és un fragment de l'esgarrifosa història "Si això és un home", de Primo Levi (1919-1987), un jueu italià que va sobreviure als camps d'extermini nazis de la zona d'Auschwitz.
Al final del llibre, que es llegeix amb l'estómac apretat, Levi afegeix un apèndix on intenta donar una explicació racional a tot el que va passar, tot el que va portar els alemanys al nazisme i a les seves nefastes conseqüències.
Al llegir el fragment reproduït més amunt, m'he adonat que canviant Hitler per noms de dirigents més contemporanis, i substituint les expressions "solució final" per d'altres eufemismes patètics de rabiosa actualitat (com "danys col·laterals"), tenim una frase ben actual, que a tots ens sona d'alguna cosa.
Que poc que han canviat les coses...
I quina constatació més trista!

El fil d'Ariadna

La pila de roba per planxar l’amenaça en silenci. Ariadna el mira i el remira, i no sap ni per on començar. Des de la tele, el futbol entra a la sala d'estar i s’apodera de tots els racons de la casa. El Bru, engrescat amb un partit prometedor, ha ocupat tot el sofà: una birra en una mà, un tall immens de pizza freda en l’altra. No li ha deixat cap raconet per compartir el vespre.

Ariadna sent la veu passada de voltes del locutor mentre es mira i es remira la pila de roba. La mira, però no pensa en la planxa. Es deixa endur per la cançoneta enfadosa del periodista esportiu, i se’n va lluny, a anys llum d’aquella sala d’estar. Només els esgarips del Bru quan algú falla un gol cantat la fan retornar bruscament a la seva realitat.

Darrere la pila de roba, amuntegada de qualsevol manera, el rellotge de pèndol marca les 10 amb el seu gong una mica rovellat. D'herència familiar, el rellotge és vell però es conserva impecable, com tota la casa. Seguint instruccions de l'Ariadna, la dona de fer feines el neteja cada dia amb una cura especial. Com també esmerça un temps considerable en treure