Vull ser Pilar Bardem

Jo de gran vull ser Pilar Bardem i tenir la sort de sentir el que ella ha sentit a Los Angeles aquesta nit. Exactament el mateix.

Projecte: 2008

Comença l'any. Nova era. Nous projectes. Nous usos del temps (ara se'n diu així).
I aquest blog compleix dos anys (bi-felicitats!), pobrissó, en un lamentable estat de desnutrició.
L'anirem peixant de tant en tant, sempre que els nous usos del temps ens ho permetin. Mentrestant... 
Feliç 2008!

Apa, tia

Llista de coses impossibles de fer per una persona greument afectada per la síndrome post-vacacional:

• Treballar amb concentració absoluta des del minut zero.
• Agafar el ritme quotidià d'un dia per l'altre.
• Espantar l'apatia amb un somriure d'orella a orella.
  
• Prendre's amb humor les piles de feina acumulada durant l'absència laboral.
  
• Recordar sense plorar de nostàlgia què estava fent un mes enrere.
• Preguntar-se que està fent una persona com ella en un lloc com aquest.
• Reprendre amb celeritat totes les rutines, aficions i hàbits que una havia adquirit, i els que s'havia autoimposat al llarg dels últims 11 mesos.
• Escoltar massa vegades The Blower's Daughter, de Damien Rice (BSO de "Closer")

(Però no me'n sé estar d'escoltar-la una última vegada: és addictiva!)



Així doncs, Damien Rice marca el tret de sortida de la nova temporada.
Adéu, apatia!
Marinetix Reloaded.

Fi de l'escapada

S'han acabat les minivacancetes de juny. Un any més, m'he columpiat 10 dies fora de temporada, perduda a T de Tranquil·litat, fent horari infantil i vivint a l'aire lliure i a pet d'ona, com diuen al Maresme...
Torno descansada i amb la bateria recarregada. Costa un xic tornar a agafar el ritme, però quan recordo que d'aquí a 3 setmanes vénen les Vacances Grosses, se'm treuen totes les mandres.
Aquestes desconnexions haurien d'anar prescrites pel metge.

Ballem?

Una petita casualitat d'aquelles que et fan treure el somriure:
El Matt Harding serà a Madrid el 10 de juny.
La Marinetix segurament serà a Madrid el 10 de juny.
Penso que no em puc deixar perdre l'oportunitat de veure actuar un dels precursors del Fem Coses Rares per Internet Que Potser Tindrem Èxit. I és que el Matt s'ha convertit en un líder del Bon Rollo Mundial gràcies als seus entranyables vídeos gravats a les zones més inversemblants de tot el món.

Veure'l és disfrutar i deixar-se encomanar d'un bon rollo que potser flueix de la música, o de les imatges, o del missatge que transmeten, o potser de l'inimitable estil dansarí d'aquest australià que s'està patejant el món sencer de dalt a baix. (Proveu d'imitar-lo, proveu-ho!).
Decidit: el 10 de juny faré el possible per veure'l moure's, allà on sigui. Prometo aportar material gràfic si finalment coincideixo amb ell a los Madriles.
Buf... Només tinc 10 dies per practicar aquest estrambòtic pádeburé!


Nota: Gràcies, Dragoncete, per presentar-me el Matt i per fer-me saber lo de Madrid!
:*

Jo denuncio

Jo denuncio.
Denuncio aquelles persones anònimes, del carrer, com tu o com jo, que, escudats en la moral, la virtut i el civisme, s'han erigit en els nous xivatos del Poder.
Denuncio els cívics que, armats amb un mòbil o una càmera, persegueixen els altres fins que els pesquen cometent algun delicte cívicament imperdonable, com pixar al carrer, no recollir la caca del gos, fer burilles o grapejar-se amb la parella prop d'una zona de jocs infantils.
Denuncio l'estultícia amb què hem caigut de quatre grapes en la trampa dels poderosos, que ens han convertit en els principals espies de nosaltres mateixos, posant-nos a les mans unes joguines electròniques de fàcil ús que ens permetessin creure'ns agents de l'ordre i de l'actitud recta.
Denuncio la mansuetud amb què nosaltres, el ramat d'ovelles, ens hem prestat a jugar al seu joc i hem esdevingut els nostres principals enemics.
Denuncio els Poders Imperants pel gran gol que ens han colat, fent-nos creure que en pro de la seguretat ciutadana hem de perdre els nostres drets més bàsics i fonamentals a la intimitat a la llibertat.
Denuncio les plataformes de comunicació que engresquen el populatxo a participar en seccions disfressades de periodisme ciutadà o col·laboratiu, on no es fa més que denunciar, denunciar i denunciar.
Denuncio ajuntaments com els de Matadepera, on ja es parla de posar càmeres de seguretat que vetllin pel benestar dels veïns...
Denuncio el govern local de Middlesbrough, que ha instal·lat unes càmeres que vigilen les actituds dels vianants i, si en fan alguna de punible (com tirar un paper a terra) els aparells els escridassen perquè el recullin i s'arrepenteixin de la seva malifeta.
Denuncio, per extensió, la política d'Interior del Regne Unit en general... El mateix Regne Unit de caos i feixisme que és escenari de les aventures del comic de V de Vendetta, d'Alan Moore i David Lloyd (a la foto de dalt de tot, la màscara de l'heroi justicier Guy Fawkes que protagonitza el còmic i la pel·lícula).
Denuncio el dia que vaig llegir 1984, que em va fer canviar la meva manera de malpensar.
I, finalment, esgotada de tant denunciar, em poso en pla constructiu i proposo que parem de fer-nos la punyeta els uns als altres i ens dediquem a viure en pau d'una punyetera vegada.
Que són 4 dies.

Vacances a la vista

Ja falta menys. Un dia i comencem vacances. El blog tanca per descans del personal durant la Setmana Santa, però no voldria acomiadar-me sense penjar un petit video-resum d'un viatget a Itàlia, fet l'estiu de l'any passat. Com es pot veure, el ritme de treball ha estat trepidant: he acabat el vídeo "només" 8 mesos després de tornar d'aquells dies entranyables per la Toscana.



Bones vacances a tothom!

L'ampolla mig plena

Un incendi petitó ha cremat part de la façana de l'edifici on treballo. La meva finestra és la bona. Aquest cop, he estat al Costat Bo de la Força. Espero continuar-hi una bona temporada.

Assentem precedent (que no el cap)

Foto per deixar constància de l'èxit de la II Frikitrobada Marinetix, celebrada dissabte a la nit al lloc habitual. Tenint en compte que l'assistència a aquesta trobada creix geomètricament (l'any passat vam ser 3, i aquest 4), he pres la decisió d'assentar el precedent (el cap, no... això, ni que ho volgués ho podria fer) de manera que amenaço amb puntuals convocatòries cada febrer-març.
Un petó per la Fúria, la Migui i la Bloc Semàntic, per fer que la nit fos especial. I un altre per la Martina, una preciositat menuda i dormilega que va venir al món en el mateix moment que jo tancava el llum per anar a dormir, esgotada i feliç.

Posem ordre

He decidit fer dissabte i endreçar una mica aquest blog tan feliçment caòtic. Acabo d'inaugurar el blog de les Llistes llestes, on a partir d'ara hi abocaré tots els articles més mediàtics i d'audiències milionàries; és a dir, les llistes col·laboratives com la de les Paraules Nostrades o la de les Paraules Xupi Guais.
I és que una no està acostumada això de la fama, ni a rebre tsunamis de comentaris en massa, com ha passat amb les llistes. (Perdoneu, tinc un quart de sang andalusa per les venes i les exageracions hiperbòliques formen part del meu ADN)...
Com deia, no he suportat la pressió de la fama i he foragitat les llistes populars del meu petit blog marinetix, per preservar el meu ciber raconet de la voràgine de la popularitat.
Sóc perfectament conscient que tota la vidilla i la popularitat se l'endurà la germana bonica, o sigui, el Blog de les Llistes llestes. Però el blog marinetix sempre serà el meu fill pròdig, el primer, el primogènit, el mimat i el consentit.
A partir d'ara, doncs els experiments llistats els trobareu a Llistes llestes. No sé si l'he pifiat, però ja se sap: qui no s'arrisca, no pisca.

El mòbil o la vida

Vides esclaves penjades d'un fil invisible. Ànsies de comunicar qualsevol fotesa en els moments menys oportuns. Converses interessants interrompudes per timbres molestos. Pretensions inútils. Un pes al bolso. Necessitat equívoca d'estar sempre localitzable.
Els mòbils, per mi, significaven això, resumidament. Per això m'enorgullia de ser l'Abanderada dels Sense Mòbil. De fet, encara me n'enorgulleixo. I crec que podré sentir-me'n cofada fins l'octubre, quan surti al mercat aquest petit aparell que ho és tot, com demostra el següent vídeo:



It's everything! Com he pogut viure sense ell tots aquests anys? Com???
A la merda les meves conviccions! El senyor Apple em reclama!!!
Començo a encarregar-lo abans les cues no s'allarguin fins al Congo. No vull estar incomunicada de la resta del món, que tantes coses m'ha de dir amb aquest estri tan mono!
Som-hi tots, que ningú es quedi sense el trasto!
Tots a la de tres!
L'Iphone o la vida!!

Feliç 2007!

Que el 2007 sigui per a tots el primer dels millors anys de les nostres vides.
Que sigui també l'any que ETA se'n vagi a prendre pel sac definitivament, i l'any que la pena de mort passi a ser un mal record del passat.
Un brindis pel 2007.
Molta felicitat per tothom!!!

1 any

No me'n sé avenir celebra avui el primer aniversari. Avui fa un any que vaig publicar el meu primer article, molt tímid, que anava sobre les aventures i desventures d'una mare superada pel dia a dia. Una mare com la Lynette de Mujeres Desesperadas.

El publicava sense saber ben bé a qui em dirigia, o si les paraules caurien en un forat negre i es perdrien per sempre en el ciberespai. Bé... Aquell article va rebre la friolera de 0 comentaris escrits. Però sé de bona font que el van llegir alguns coneguts.

De fet, no recordo com va anar tot plegat, però el segon article va rebre més visites, i els primers comentaris. Anava sobre la vida esportiva d'una trentanyera .
De mica en mica, la cosa es va anar consolidant, i vaig començar a tenir feedback amb la gent que em llegia, cosa molt insòlita per a mi. I molt gratificant.

Ràpidament em va entrar el cuquet d'escriure per algú aliè a mi mateixa, i ja no vaig parar. Cada setmana buscava temes de què parlar, i el més sorprenent per a mi mateixa, és que els trobava! I pim pam, anava escrivint, amb més o menys regularitat, sobre temes variats: coses meves, curiositats, llengua, llibres, música, pel·lis, política i comunicació...

Dels 45 articles publicats fins avui, vull fer menció especial de Paraules Nostrades, que va rebre el rècord de comentaris (33) i que ens va fer passar una bona estona. Aquest post em va barrufar molt, perquè molta gent hi va participar aportant-hi noves entrades, algunes de les quals em van fer partir de riure. Les recordo amb la rialla a la cara.

Al llarg d'aquest any he anat aprenent cosetes sobre el món increïblement atractiu dels blogs. Algunes les he après en plan autodidacta, d'altres gràcies a suggeriments d'amics bloggers bastant més fricandons que jo. Les reunions amb el Maneli el Dragoncete a la mítica cafeteria Blog's & Tint han estat de gran ajuda per millorar qüestions tècniques i de continguts.

Durant aquest últim any he conegut altres bloggaires amb qui he intercanviat missatges i comentaris: la Laiern, el Rei, el Dammy. Amb la Laiern no ens coneixem de res però compartim moltes aficions, tics i fòbies lingüístiques.

També m'he trobat amb coneguts a qui feia temps que no veia i que arribaven al meu blog per pura causalitat, com la Mariona, el Vid o la Stone. Cas a part és el del meu jefe, que no ha parat fins que ha trobat l'adreça del blog, ja que jo em negava a donar-li...

Sé que el blog el segueixen grans amics i amigues que se'n recorden de venir sovint a veure el piset. Alguns d'ells tenen blog, com el Rizzo i la Dru. D'altres són totalment aliens a la blogosfera, però entren sovint a Ca la Marinetix i hi deixen el seu granet de sorra. Com a premi a la constància, hi ha la Gege, la Fúria, el Dragoncete, seguits de diversos Anònims que no són altres que amics i amigues que es neguen a identificar-se, o que en el pitjor dels casos, no se'n surten o no recorden el seu password. (Eh, M, P, Migui, Pinyi, Cessu, i resta?? :-D

Una experiència divertídíssima va ser la convocatòria sorpresaque vaig fer al març... La conseqüència va ser un sopar íntim amb la Dalets i la Pinyi, a qui prometo tornar a convocar aviat per repetir aquella trobada tan hilarant. Quin riure! També va estar bé el regal sorpresa al que copaga la meva hipoteca... i moltes altres anècdotes que només m'han aportat bons moments.

A així, pim pam, fent proves, escrivint, tocant temes diversos, coneixent gent nova... ha anat passant un any. Estic contenta i em sento cofada de mantenir un lloc com aquest. Com diria Paul Auster, és el meu Hotel Existència personal. M'ho passo bé, i voldria seguir així molt temps. Tan de bo les circumstàncies m'ho permetin!

No me'n sé avenir... un any ja!

Festa fotre

Per què aquest divendres fan festa als col·les? PER QUÈ???
Qui va ser el geni que va decretar festiu l'últim dia lectiu abans de les vacances de Nadal?
Si algú el coneix, que em passi l'adreça. L'electrònica no: la postal.
Jo i un grupet bastant nombrós de persones estarem encantats d'enviar-li un bonic regalet de Nadal: les factures dels cangurs que haurem de contractar perquè ens guardin els nostres fills mentre nosaltres anem a treballar.
Tonteries a banda, aprofito aquest micro-article per desitjar un reboníssim Nadal a tot cristu (aquesta va per les paraules nostrades). Les festes es presenten mogudes i no sé quan podré tornar a escriure, o sigui que em curo en salut per si les mosques.
Bon Nadal!!!

PS: "M", moltes gràcies per fer-me caure que divendres no hi ha col·le. Has evitat una petita tragèdia domèstica a casa meva... ;-)

Xula

¡Pichi!
es el chulo que castiga
del Portillo a la Arganzuela,
porque no hay una chicuela
que no quiera ser amiga
de un seguro servidor ...

¡Pichi!
pero yo que me administro,
cuando alguna se me cuela,
como no suelte la tela,
dos morrás la suministro;
que atizándolas candela
yo soy un flagelador.

(ara ve lo millor:)
Anda, y que te ondulen
con la 'permanén',
y pa suavizarte
que te den 'col-crém'.
Se lo pués pedir
a Victoria Kent,
que lo que es a mí,
no ha nacido quién.
Anda, y que te ondulen
con la 'permanén',
y si te sofocas
¡tómalo con seltz!

Aquesta tarda me'n vaig a Madrid. És una escapada molt esperada. Però no em puc treure del cap aquest chotis tan xulo. Em passa cada vegada que viatjo a La Meseta. I no sé per què, però només em puc imaginar la Lina Morgan cantant-lo...
Vès, quina cosa.
Fins dilluns!

A la deriva

A la deriva estic anant aquests dies, intentant trobar-li el pols a les meves rutines habituals i provant, sense gaires resultats encara, de tornar en cos i ànima a la civilització. No acabo d'agafar-li el truc. Estic en una mena de letàrgia sorda, que m'allunya de la realitat, me n'aïlla: crec que els meus instints pretenen que tot sigui un error i que en realitat ben aviat tornaré al que ells consideren que hauria de ser el meu estat habitual: gandulejar, viatjar, dormir, menjar, perdre'm... i llegir, llegir molt. Llegir tot el que es creua pels meus ulls. Llibres, revistes, diaris, suplements i fins i tot "Lecturas"! De tot.
Però no. No és així.
El meu cap va a la deriva. En aquest estat tan catatònic, només em faltava que la meva mitja taronja em castigués a anar a veure una pel·li que es titula com aquest article. Quin desastre. Quina pèrdua de diners. Sis euros a la brossa. Mai m'havia sentit tan avergonyida d'estar en una butaca de cinema. Aquí va, doncs, una altra antirecomanació, aquest cop sobre cine.
Mentrestant, mentre el meu cervellet deambula per les teranyines de la vida rutinària, tot esperant trobar algun topall que l'aturi i el faci caure de morros al terra de la realitat, vaig repescant tímidament, de mica en mica, aquelles cosetes que em tenien ocupada - i engrescada- abans de marxar de vacances.
M'he proposat abolir la televisió i invertir el temps que guanyi en fer allò que realment em fa disfrutar. Llegir, escriure al blog, escriure als papers, i gaudir dels vespres amb mi mateixa. Vull acabar la pila de llibres pendents que m'espera al prestatge des de l'any de la picor. Vull conèixer nous autors. Vull parlar i escriure d'ells. Vull tenir més temps per escriure, per mi o pels altres. I també per aprendre altres coses noves. Potser topt plegat és més cansat, però em fa sentir millor.
Ara m'he aficionat a l'edició de vídeos. Prenen molt temps, però és divertit penjar-los al youtube i comparar-los amb els que han fet altres ànimes a la deriva com jo. Un petit botonet de mostra:



De mica en mica, la barqueta va arribant a port..
Costa arribar, però ja vaig veient el far.
Tot va tornant a lloc, xup-xup-xup, tot va tornant a lloc.

Són quatre dies...

Benvolgut Sr. que comparteixes habitacle i hipoteca amb mi:
Falten tres mesos pel teu aniversari, però les circumstàncies de la vida -i sobretot del compte corrent- em porten a fer-te el regal ara mateix, abans que no rebis per correu l'extracte delator dels últims moviments bancaris.

Que sàpigues que m'hagués agradat sorprendre't a ultimíssima hora, sense deixar-te gens de temps per reaccionar ni analitzar l'obsequi amb deteniment... Però he comprat el regal per internet, i el teu resabut tiquismiquisme hipermeticulós a l'hora de controlar el saldo, especialment en època de rebaixes, m'empeny a avançar-me i a anunciar el regal via blog, abans no te n'assabentis via extracte.

Assumit que mai no em portaràs a "Diario de Patricia", em veig obligada a utilitzar el meu ciberdiari personal per clamar als quatre vents que estàs a punt de fer 40-1 anys, i anunciar-te, amb tota la calma que m'és possible en aquests moments, que el meu regal és un parell d'entrades pel concert que farà el Bruce Springsteen el 19 d'octubre.

Si has estat atent els darrers dies a les últimes anotacions d'aquest blog, segurament ja sabràs que em vaig quedar sense entrades pel concert de Barcelona, que serà el 24 d'octubre. A partir d'aquí, és feina teva esbrinar on toca el Boss el dia 19.

Tan bon punt ho sàpigues, i si encara vols ser amic meu després de la peneta que deus estar passant ara mateix, truca'm, que ens posarem d'acord. (Mentrestant, permet-me que emeti una sonora riallada. Encara que per blog no se senti, imagina-te-la...)
I, per anar fent boca, vés mirant això:



Moltes felicitats, Senyor!! :-*

La gran escapada

Deu bonics dies de vacances al meu raconet particular m’han servit per carregar energies i tornar amb forces, ganes i idees renovades.
El meu raconet, al mes de juny, és de postal. Allà els problemes es desdibuixen, es queden a les caravanes de l'autopista. El temps s'atura, i no hi ha espai pels nervis, els telèfons, els jefes i els mals pensaments. Ni te'n recordes, de tots ells. És per això que he decidit que aquesta escapada fora de temporada a la platja la penso repetir cada any, sempre que sigui possible.
Només arribar a casa, em vaig tancar una setmaneta a fer un curs molt pràctic sobre la blogoesfera que segurament m’ajudarà cosa bona a millor aquest diari personal. He fet els deures, i avui ja estic en condicions de presentar la meva primera creació. Espero que els errors passin desaparcebuts i que els potencials visitants siguin comprensius amb les petites pifies que esquitxen aquest vídeo.
Espero que us agradi!


Si no veieu una imatge a sobre, feu click aquí per veure "La gran escapada".

A prendre vent el tick tack ticket

Tinc ganes de bramar el taco més gros que mai hagi sortit de la meva boqueta: m'he quedat sense entrades pel concert del Bruce Springsteen del 24 d'octubre a Barcelona. Tot per culpa del lamentable sistema de venda telefònica (col·lapsat i tercermundista) i de la merda punxada amb un pal del tick tack ticket. Tant l'un com l'altre m'han fet entrar les meves dades personals i bancàries incomptables vegades... Tot per acabar quedant-me amb cara a quadros mirant la pantalla de l'ordinador i llegint la temuda notícia en aquest blog brucero.
Amb dues hores han volat totes les entrades.
I jo encara estic mirant el PC, amb la cara a quadros.
A prendre vent el tick tack ticket dels collons. Hòstia.

Avanç de temporada

Semblava mentida, però ha arribat el gran dia; me'n vaig de vacances sola amb la meva filla M, a un lloc sense ordinadors, sense telèfon i sense tele. (ostres, dit així sona molt dur...)
Deu dies a pèl amb la M., a l'aire lliure, a la platja, i sense fer res en concret. Una de dos: pot ser que torni relaxada, reciclada i carregada d'energies, o pot ser que torni per ingressar directament a Sant Boi... Però amb les ganes que tinc de fotre el camp i desconnectar, no crec que pugui anar malament. Ara no tinc temps per explicar res més: he de fer les maletes. El balanç, el 4 de juliol.
Bon estiu a tothom!