30/10/06

Collonades en llatí

Sempre m'he preguntat què volien dir aquelles parrafades en llatí que apareixen en moltes versions beta de publicacions, presentacions o altres materials d'edició:

"Lorem ipsum dolor sit amet, consectetuer adipiscing elit (...)"


Avui ho he descobert. Internet m'ha donat la resposta. Resulta que fa més de 500 anys que aquesta llatinada s'utilitza en el món de l'edició. És un fragment de l'obra De Finibus Bonorum et Malorum, de Marc Tuli Ciceró, escrita l'any 45 abans de Crist. Però va ser cap al 1500, en ple Renaixement, quan un impressor desconegut el va fer servir per omplir les pàgines de prova d'un llibre. Les galerades, vaja.

I des d'aleshores ha estat el text simulat estàndard de la indústria de l'edició.

Així que fa més de 500 anys que aquesta parrafada, aparentment sense sentit, corre pel món. Qui li ho hagués dit a Ciceró! Però el més curiós del cas és que la llatinada pot tenir trampa. Si mai la busqueu per internet per omplir algun espai en blanc, ull!: hi ha algun pocafeina que es dedica a colar-hi brometes, acudits i altres continguts no correctes, per dir-ho finament. En llatí, és clar. O sigui que si no vigileu, podeu caure en el parany i posar en la vostra presentació una frase aparentment innocua, quan en realitat hi heu inserit una sarta d'insults o d'acudits pocasoltes.

Així ho adverteixen webs com www.loremipsum.net o www.lipsum.com. Sí, sí: hi ha webs específiques sobre el Lorem ipsum. I el millor del cas és que aquesta web ofereix un generador de parrafades en llatí que comencen per Lorem ipsum. Però són parrafades amb certificat, ja que la web garanteix que els paràgrafs que proporciona no contenen, en cap cas, injeccions d'humor camuflades, ni gracietes amagades. Com aquesta que he generat en un tres i no res:

Lorem ipsum dolor sit amet, consectetuer adipiscing elit. Duis non lacus. Nam ac nisl sit amet dui tempus aliquam. Nulla felis massa, faucibus nec, vulputate eget, tempus tempus, lorem. Nulla facilisi. Duis malesuada magna in erat scelerisque semper. Fusce ac est at augue aliquet suscipit. Nulla et mauris. Ut purus est, facilisis quis, convallis nec, mollis at, enim. Pellentesque placerat dictum urna. Morbi molestie metus nec nulla. Fusce sit amet pede ut justo mattis interdum.


Genial. Ara ja tinc la web que m'ajudarà a fer créixer aquest blog en situacions de sequera mental i imaginativa... :-)

23/10/06

Mana el Jefe

Dijous, el chotis enganxadís que no em podia treure del cap em va marxar de cop i volta, just amb la primera nota del concert del Bruce Springsteen. Era a Madrid, a la plaça de toros de Las Ventas. I tot va sortir rodó. Amb la càmera de fotos vem poder robar unes imatges de video del Boss en acció. Aquí es veu petitó, però matón. El Boss encara mana, a Madrid i a on sigui.



Aquest dimarts, el Bruce toca a Barcelona. I jo no hi podré ser. Lògicament, ara m'assalta una pregunta: a Barcelona serà diferent? Certificarà que té un feeling especial amb la ciutat?
Si és així, jo no hi seré per veure-ho.



Em fa una ràbia del dimoni, però he d'admetre que aquí encaixa bé aquella dita tant repel·lent que qui riu últim riu millor.
Bé, en tot cas... Glory Days!

19/10/06

Xula

¡Pichi!
es el chulo que castiga
del Portillo a la Arganzuela,
porque no hay una chicuela
que no quiera ser amiga
de un seguro servidor ...

¡Pichi!
pero yo que me administro,
cuando alguna se me cuela,
como no suelte la tela,
dos morrás la suministro;
que atizándolas candela
yo soy un flagelador.

(ara ve lo millor:)
Anda, y que te ondulen
con la 'permanén',
y pa suavizarte
que te den 'col-crém'.
Se lo pués pedir
a Victoria Kent,
que lo que es a mí,
no ha nacido quién.
Anda, y que te ondulen
con la 'permanén',
y si te sofocas
¡tómalo con seltz!
Aquesta tarda me'n vaig a Madrid. És una escapada molt esperada. Però no em puc treure del cap aquest chotis tan xulo. Em passa cada vegada que viatjo a La Meseta. I no sé per què, però només em puc imaginar la Lina Morgan cantant-lo...
Vès, quina cosa.
Fins dilluns!

16/10/06

Més sortides del guió

Quan ja em pensava que la campanya electoral s'estancaria en el patètic tema del DVD de CiU, m'ha sorprès la notícia de la incidentada entrevista entre Xavier Sala-i-Martín i Josep Montilla.
Resulta que Montilla va deixar plantat el seu entrevistador, perquè li feia preguntes massa punxants (certament, ho eren) i perquè era evident que Martín no era de la seva corda. Al periodista-economista se li veia el llautó en totes i cada una de les seves preguntes. I el Montilla al final, després d'oferir un recital de respostes insulses, escuetes i amb poca gràcia, es va posar nerviós i va engegar el Martín tot deixant-lo plantat a meitat de la conversa.
La Vanguardia ha publicat l'entrevista, però no l'ha publicat sencera. Ha censurat la part final, en què el candidat socialista marxava tot propinant insults al pintoresc economista-entrevistador. Insults que, d'altra banda, no van ser gaire imaginatius ni punyents, però insults al cap i a la fi.
Tanmateix, la cosa no ha quedat aquí: Sala-i-Martín, que no és un empleat de La Vanguardia, no s'ha tallat gens i ha publicat a la seva web personal l'entrevista íntegra, amb so i tot, i amb insults i tot. (Val a dir que paga la pena llegir tota la conversa, ja que les preguntes són repel·lents i incisives i les respostes són esquerpes, deslluïdes i espantadisses).
En definitiva: La Vanguardia i el Montilla han quedat ben retratats. Però sobretot el candidat socialista, que ha perdut els papers, el nord, l'oremus, i potser alguna cosa més. Així ho recullo en aquest cutre-muntatge, una idea suggerida per Mc Giver, que he agafat al vol per il·lustrar aquest article.



No cal dir que els seus contrincats s'hi lleparan els dits, amb aquesta relliscada. Mas ja ha pres la iniciativa. En els pròxims dies en sentirem molt a parlar! Qui parla ara del ridícul DVD de CiU?
Bé, seguirem rient.

Sortides del guió

Els nostres polítics s'han tornat bojos, o ja no veuen més enllà dels seus propis nassos? El to que està prenent la política catalana comença a ser delirant i esperpèntic... Em fa la impressió, amb els esdeveniments d'aquest inici de campanya electoral, que tot el col·lectiu polític català està en caiguda lliure cap a l'autodestrucció massiva. Últimament m'estic fent un panxó de riure, gràcies a ells.

Alguns candidats necessiten guionistes que els treguin les castanyes del foc en l'art de parlar en públic. Precisament ahir la Gege em feia un comentari on lamentava la poca gràcia del José Montilla, i es planyia del sofert exguionista de Buenafuente fitxat pel PSC per intentar aixecar el to oral del seu candidat.
Tots ens podem imaginar els esforços que deu haver de fer aquest professional de la comunicació perquè el seu cap comuniqui alguna cosa amb passió, amb credibilitat i amb vehemència... Doncs bé: l'he trobat. L'he conegut. Ja sé com és la feina del guionista del Montilla. És així:



Després de riure i de recomposar-me els dos timpans, m'he sentit animada i amb forces per empassar-me el famós DVD que ha regalat CiU amb els diaris del diumenge: Confidencialcat. Sobre la repulsió que m'ha suscitat el visionat d'aquest muntatge, ja en parlaré un altre dia i amb més calma. Ara només voldria compartir amb qui vulgui la sonora carcajada que m'ha sortit de la gola quan he vist la petita però tronxant pífia que hi he trobat al Capítol 5, titulat El forat de la vergonya.

Estava profundament indignada pel que estava veient: CiU utilitzava les declaracions de ciutadans del Carmel de Barcelona per manipular-les i posar-les al seu servei electoralista. Com que ho feia segurament sense consentiment previ d'aquests testimonis, els convergents s'han vist obligats a tapar-los les cares difuminant-ne les imatges.
Però enmig de la indignació, m'ha aparegut la pífia davant dels ulls. I m'he fet un fart de riure.
Premi (moral) per qui la trobi. Una pista: està en blanc i negre, i entre el minut 4 i el 5.



Confidencialcat ha estat, suposo, la gran Obra Mediàtica de David Medí, el guionista il·luminat de les campanyes de CiU. Entre ell i el del Montilla, estarem distrets aquests dies. Estic per no perdre-me'n ni una, ja que la cosa promet ser molt, però que molt divertida... Com a mínim, riurem!
Bé... com diria Pasqual Maragall en un guió de Polònia, Visca Catalunya!

15/10/06

Lectures encadenades


Últimament les casualitats em copen l'existència. Entre les últimes novel·les que he llegit, n'hi ha hagut tres de seguides que tenien un denominador comú molt curiós.
De Bogeries de Brooklyn ja en vaig parlar en un article anterior. Després d'assaborir aquesta delicatessen literària ambientada a Nova York, que acaba abruptament amb l'11 de setembre de 2001, vaig llegir La dona a la finestra, de Vicenç Villatoro, que. curiosament, té com a punt de partida l'onze de setembre, però d'un altre any (1714) i en un altre lloc (Barcelona). La dona a la finestra ens transporta al Born de fa 300 anys i ens permet conèixer alguns dels barcelonins de l'època que van patir la derrota en primera persona. Una derrota que va truncar les seves vides irreversiblement. Com ho van fer l'any 2001 els dos avions que es van estavellar contra les torres bessones de Nova York.
Després de finiquitar La dona a la finestra, em va caure a les mans La catedral del mar, de Ildefonso Falcones. Aquesta novel·la també està ambientada al Born, a Ciutat Vella de Barcelona, L'època és una mica anterior, el segle XIV. Però els temps també eren convulsos. La diferència; a la catedral no s'ensorren Torres Bessones ni es destrueixen països, sinó que s'aixeca l'església de Santa Maria del Mar.

Ha estat una casualitat banal, sense cap transcendència. És un petit capritx del destí en les evolucions d'una lectora autodidacta, anàrquica i ametòdica. Llegir sense cap mena d'ordre ni concert em porta sovint a aquest tipus de coincidències. En aquesta línia, ara començo un llibre que em ve que ni pintat, davant el context electoralístic que hi ha a Catalunya: Mauricio o las elecciones primarias d'Eduardo Mendoza. Va d'un dentista apalancat i poc ambiciós que, de cop i volta, és cridat a participar en les llistes socialistes per a les eleccions autonòmiques catalanes; els socialistes tenen poc quorum i han de buscar sota les pedres algú que els doni un cop de mà per aixecar la candidatura. Això em sona...
Espero que les coincidències a què em tinc acostumada em portin a acabar el llibre el mateix 1 de novembre, per fer coincidir la intríngolis literària amb el moment que se sàpiga si els socialistes han aconseguit aixecar alguna cosa, o si haurem de tornar al negociat convergent.
Alea jacta est.

2/10/06

El show de Cameron

Que avui la política és un show és una veritat com un temple. Cada acció política vol anar de bracet d'una repercussió mediàtica. Res no és gratuït.
A casa nostra, ja ens hem començat a acostumar a certs espectacles mediàtics protagonitzats per la fauna política catalana, que de mica en mica va aprenent l'art de la retòrica, del debat cara a cara, del llenguatge televisiu i dels missatges clars i directes al cor de l'electorat. Ja pensen, viuen i actuen pels mass media.
Ara, a més, s'han començat a fixar en les noves tecnologies, i ja n'estan traient profit, mitjançant webs personals o blogs més interactius i currats. Alguns amb intel·ligència, constància i bones intencions. Altres, amb més mala fortuna i objectius clarament electorals.
Tanmateix, a països més avançats que el nostre pel que fa a experiència democràtica, la classe política va uns quants passos per davant. No és només per qüestió de saber treure major rendiment de les noves tecnologies, sinó que també es tracta de tenir carisma. I ara per ara, al panorama electoral que tenim a Catalunya, el carisma és una qualitat absent.
David Cameron és un polític conservador anglès de 39 anys. Fa poc va ser escollit nou líder dels tories. Cameron ha jugat fort la carta de "polític jove i modern". Ha amanit la seva web personal amb tot de vídeos gravats en l'àmbit familiar. En aquests videos, el líder tory parla distesament, mentre fa el sopar dels nens, els eixuga els mocs, despara la taula i passeja pel menjador de casa amb tota la soltura del món. Com a mostra, un botó:



Per un instant molt breu, és veu la seva dona, de resquitlló: se li escapa una cara de circumstàncies que m'ha fet somriure amb pena. M'he compadit d'ella, perquè l'han ficat en un circ del qual no crec que pugui sortir a voluntat.
Tot sembla molt natural, però no. Res, res és gratuït. El vídeo està editat, i, per tant, no és gravat i servit tal qual. Amb aquest muntatge "domèstic", Cameron dóna la imatge que vol donar. Ha rebut crítiques, sí. El youtube en va ple. Perquè la frontera entre el carisma i el ridícul és tan fina, que molts la passen repetidament sense ni adonar-se'n. Però Cameron ha donat tema de conversa. Fins i tot m'ha interessat a mi, una gran desconeixedora de la política britànica!

Veient aquests videos de Cameron no he pogut evitar fer comparacions. M'he intentat imaginar el Montilla amb aquella naturalitat despresa i arrebatadora davant la càmera, a casa seva, amb les trigèmines saltant al seu voltant... i només m'ha vingut al cap alguna que altra paròdia satírica del Polònia...






Crec que, al pas que anem aquí en matèria de carisma, el Sergi Mas fent de Montilla guanyaria més vots que el mateix Montilla!