30/12/06

Feliç 2007!


Que el 2007 sigui per a tots el primer dels millors anys de les nostres vides.
Que sigui també l'any que ETA se'n vagi a prendre pel sac definitivament, i l'any que la pena de mort passi a ser un mal record del passat.
Un brindis pel 2007.
Molta felicitat per tothom!!!

29/12/06

1 any


No me'n sé avenir celebra avui el primer aniversari. Avui fa un any que vaig publicar el meu primer article, molt tímid, que anava sobre les aventures i desventures d'una mare superada pel dia a dia. Una mare com la Lynette de Mujeres Desesperadas.

El publicava sense saber ben bé a qui em dirigia, o si les paraules caurien en un forat negre i es perdrien per sempre en el ciberespai. Bé... Aquell article va rebre la friolera de 0 comentaris escrits. Però sé de bona font que el van llegir alguns coneguts.

De fet, no recordo com va anar tot plegat, però el segon article va rebre més visites, i els primers comentaris. Anava sobre la vida esportiva d'una trentanyera .
De mica en mica, la cosa es va anar consolidant, i vaig començar a tenir feedback amb la gent que em llegia, cosa molt insòlita per a mi. I molt gratificant.

Ràpidament em va entrar el cuquet d'escriure per algú aliè a mi mateixa, i ja no vaig parar. Cada setmana buscava temes de què parlar, i el més sorprenent per a mi mateixa, és que els trobava! I pim pam, anava escrivint, amb més o menys regularitat, sobre temes variats: coses meves, curiositats, llengua, llibres, música, pel·lis, política i comunicació...

Dels 45 articles publicats fins avui, vull fer menció especial de Paraules Nostrades, que va rebre el rècord de comentaris (33) i que ens va fer passar una bona estona. Aquest post em va barrufar molt, perquè molta gent hi va participar aportant-hi noves entrades, algunes de les quals em van fer partir de riure. Les recordo amb la rialla a la cara.

Al llarg d'aquest any he anat aprenent cosetes sobre el món increïblement atractiu dels blogs. Algunes les he après en plan autodidacta, d'altres gràcies a suggeriments d'amics bloggers bastant més fricandons que jo. Les reunions amb el Maneli el Dragoncete a la mítica cafeteria Blog's & Tint han estat de gran ajuda per millorar qüestions tècniques i de continguts.

Durant aquest últim any he conegut altres bloggaires amb qui he intercanviat missatges i comentaris: la Laiern, el Rei, el Dammy. Amb la Laiern no ens coneixem de res però compartim moltes aficions, tics i fòbies lingüístiques.

També m'he trobat amb coneguts a qui feia temps que no veia i que arribaven al meu blog per pura causalitat, com la Mariona, el Vid o la Stone. Cas a part és el del meu jefe, que no ha parat fins que ha trobat l'adreça del blog, ja que jo em negava a donar-li...

Sé que el blog el segueixen grans amics i amigues que se'n recorden de venir sovint a veure el piset. Alguns d'ells tenen blog, com el Rizzo i la Dru. D'altres són totalment aliens a la blogosfera, però entren sovint a Ca la Marinetix i hi deixen el seu granet de sorra. Com a premi a la constància, hi ha la Gege, la Fúria, el Dragoncete, seguits de diversos Anònims que no són altres que amics i amigues que es neguen a identificar-se, o que en el pitjor dels casos, no se'n surten o no recorden el seu password. (Eh, M, P, Migui, Pinyi, Cessu, i resta?? :-D

Una experiència divertídíssima va ser la convocatòria sorpresaque vaig fer al març... La conseqüència va ser un sopar íntim amb la Dalets i la Pinyi, a qui prometo tornar a convocar aviat per repetir aquella trobada tan hilarant. Quin riure! També va estar bé el regal sorpresa al que copaga la meva hipoteca... i moltes altres anècdotes que només m'han aportat bons moments.

A així, pim pam, fent proves, escrivint, tocant temes diversos, coneixent gent nova... ha anat passant un any. Estic contenta i em sento cofada de mantenir un lloc com aquest. Com diria Paul Auster, és el meu Hotel Existència personal. M'ho passo bé, i voldria seguir així molt temps. Tan de bo les circumstàncies m'ho permetin!

No me'n sé avenir... un any ja!

22/12/06

Un món fabulós


Hi havia una vegada un pastor mongol anomenat Bao que no havia sortit mai del seu petit racó de món. Cuidava el ramat i vivia modestament, com es vivia en segles passats, lluny del soroll, lluny de tot.

Al petit racó de Mongòlia on vivia, l'anomenaven el gegant. La seva alçada era mítica a la regió. Media 2'36 metres. Un bon dia, Bao Xishun va entrar al Llibre Guinness dels Rècords, on va ser etiquetat com l'Home més alt del món. Per desgràcia seva, el modest pastor mongol va passar a ser conegut mundialment, i reclamat per tots els mitjans de comunicació. L'entrada al Llibre Guinness va ser un trasbals en la seva vida petita de gegant de camp.

Després de l'arremolinada invasió de fotògrafs, flaixos, periodistes i micròfons, Bao va voler recloure's, tornar al seu petit racó de món per reprendre la seva vida petita. Li va costar molt recuperar la normalitat de gegant, però de mica en mica ho va anar aconseguint. La golafreria dels mass media va devorar altres històries, altres curiositats, i aviat va deixar de preocupar-se de l'Home més alt del món. Bao tornava a ser el pastor gegant de sempre.

Però uns anys després, la foto de Bao va tornar a sortir a la premsa mundial. Els cuidadors d'un parc oceanògràfic el van anar a buscar a les muntanyes per demanar-li ajut: dos dofins de l'aquari s'havien empassat accidentalment uns trossos de plàstic que feien perillar les seves vides. Les operacions quirúrgiques havies fracassat en l'intent de treure'ls els trossets de l'estómac. Els veterinaris van veure que es necessitaria un instrument més precís, més humà, si volien salvar la vida dels dos animals. I van pensar en l'Home més alt del món.

Bao va deixar enrere un altre cop el seu raconet de muntanya. Va baixar a l'arena del circ mediàtic per prestar la seva gegant humanitat als cuidadors del parc oceanogràfic, Va estirar el seu braç, el braç humà més llarg del món, i el va introduir a la boca dels dofins. El seu braç, llarg i precís, va poder arribar fins als plàstics. Els va extreure i va salvar la vida dels dos animals.

Si el món no és fabulós, que algú m'expliqui un conte així de bonic.

NOTA: La història és real, encara que jo l'he amanit amb una mica d'imaginació per cobrir el que desconec. Va sortir a la premsa el 14 de desembre. Vegeu La Vanguardia, per posar només un exemple).

20/12/06

Festa fotre


Per què aquest divendres fan festa als col·les? PER QUÈ???
Qui va ser el geni que va decretar festiu l'últim dia lectiu abans de les vacances de Nadal?
Si algú el coneix, que em passi l'adreça. L'electrònica no: la postal.
Jo i un grupet bastant nombrós de persones estarem encantats d'enviar-li un bonic regalet de Nadal: les factures dels cangurs que haurem de contractar perquè ens guardin els nostres fills mentre nosaltres anem a treballar.
Tonteries a banda, aprofito aquest micro-article per desitjar un reboníssim Nadal a tot cristu (aquesta va per les paraules nostrades). Les festes es presenten mogudes i no sé quan podré tornar a escriure, o sigui que em curo en salut per si les mosques.
Bon Nadal!!!

PS: "M", moltes gràcies per fer-me caure que divendres no hi ha col·le. Has evitat una petita tragèdia domèstica a casa meva... ;-)