El fil d'Ariadna
La pila de roba per planxar l’amenaça en silenci. Ariadna el mira i el remira, i no sap ni per on començar. Des de la tele, el futbol entra a la sala d'estar i s’apodera de tots els racons de la casa. El Bru, engrescat amb un partit prometedor, ha ocupat tot el sofà: una birra en una mà, un tall immens de pizza freda en l’altra. No li ha deixat cap raconet per compartir el vespre.
Ariadna sent la veu passada de voltes del locutor mentre es mira i es remira la pila de roba. La mira, però no pensa en la planxa. Es deixa endur per la cançoneta enfadosa del periodista esportiu, i se’n va lluny, a anys llum d’aquella sala d’estar. Només els esgarips del Bru quan algú falla un gol cantat la fan retornar bruscament a la seva realitat.
Darrere la pila de roba, amuntegada de qualsevol manera, el rellotge de pèndol marca les 10 amb el seu gong una mica rovellat. D'herència familiar, el rellotge és vell però es conserva impecable, com tota la casa. Seguint instruccions de l'Ariadna, la dona de fer feines el neteja cada dia amb una cura especial. Com també esmerça un temps considerable en treure la pols del preciós retrat vaporós dels rebesavis, pintat ja fa més de 100 anys per un pintor de gran renom en aquella època.
S’hi sol entretenir tant, la dona de fer feines, que no acostuma a quedar-li temps per planxar la roba. I ara li toca a l’Ariadna compartir una incomparable vetllada amb la planxa. Mentre desplega la post, es mira el Bru, que crida amb la boca plena qualsevol insult patètic a l’àrbitre.
El gong del rellotge marca les 11. Ariadna encara és dreta davant la post. El vapor de la planxa la fa suar. S’atura un cop més per fer un glopet del te gelat. Mira el rellotge i pensa que té ganes d’anar a dormir, potser perquè li vol donar una oportunitat a l’endemà.
... ... ... ... ...
Les tovalles quedaran precioses. La Ramona les broda amb moltes ganes: vol que l’aixovar de la nena sigui impecable. Vol lluir-s’hi, tot i que és conscient que pocs sabran entendre el valor d’aquella petita obra d’art domèstica.
Broda en silenci, mentre el seu marit pren el te de la tarda abans de tornar al seu despatx de la fàbrica. Aprofita aquests breus moments de calma casolana per acabar les tovalles en companyia de l’home, que llegeix el diari com si fos una lectura imprescindible per amagar les poques ganes que té de conversar amb ella.
La Ramona, elegant fins i tot en els moments més íntims i quotidians de la vida familiar, va fent puntades a la peça de tela. El sol de la tarda il·lumina el brodat, i ella mateixa es meravella quan repassa el que ha fet. Però a cada puntada, un inaudible sospir se li enfila lluny, ben lluny d’aquella casa preciosa. Dissimuladament, es mira el marit absort en la lectura. De reüll li estudia la barba retallada, el pentinat perfecte, el traju immaculat, el posat poderós. Voldria parlar-li de les tovalles. Del casament. De la nena. Del menú que ha pensat pel convit de noces. Voldria que ell hi fos realment.
El rellotge marca les 5 de la tarda. A l’instant, l’home plega el diari, s’aixeca i s’acomiada lacònicament. La Ramona rematxa la vora i i talla el fil. Potser hi podrà parlar l’endemà.
... ... ...
Nota marinetix: Fins aquí la meva primera col·laboració al blog Relats conjunts. Es tracta d'un petit exercici de pseudoescriptura, que m'ha semblat divertit de practicar. Es tracta d'escriure un relat a partir de l'observació d'un quadre. En aquest cas, el quadre és "Interior a l'aire lliure", de Ramon Casas (1892).
Un repte? Un entreteniment? No ho sé pas, però m'ho he passat bé.