30/4/07

El fil d'Ariadna


La pila de roba per planxar l’amenaça en silenci. Ariadna el mira i el remira, i no sap ni per on començar. Des de la tele, el futbol entra a la sala d'estar i s’apodera de tots els racons de la casa. El Bru, engrescat amb un partit prometedor, ha ocupat tot el sofà: una birra en una mà, un tall immens de pizza freda en l’altra. No li ha deixat cap raconet per compartir el vespre.

Ariadna sent la veu passada de voltes del locutor mentre es mira i es remira la pila de roba. La mira, però no pensa en la planxa. Es deixa endur per la cançoneta enfadosa del periodista esportiu, i se’n va lluny, a anys llum d’aquella sala d’estar. Només els esgarips del Bru quan algú falla un gol cantat la fan retornar bruscament a la seva realitat.

Darrere la pila de roba, amuntegada de qualsevol manera, el rellotge de pèndol marca les 10 amb el seu gong una mica rovellat. D'herència familiar, el rellotge és vell però es conserva impecable, com tota la casa. Seguint instruccions de l'Ariadna, la dona de fer feines el neteja cada dia amb una cura especial. Com també esmerça un temps considerable en treure la pols del preciós retrat vaporós dels rebesavis, pintat ja fa més de 100 anys per un pintor de gran renom en aquella època.

S’hi sol entretenir tant, la dona de fer feines, que no acostuma a quedar-li temps per planxar la roba. I ara li toca a l’Ariadna compartir una incomparable vetllada amb la planxa. Mentre desplega la post, es mira el Bru, que crida amb la boca plena qualsevol insult patètic a l’àrbitre.

El gong del rellotge marca les 11. Ariadna encara és dreta davant la post. El vapor de la planxa la fa suar. S’atura un cop més per fer un glopet del te gelat. Mira el rellotge i pensa que té ganes d’anar a dormir, potser perquè li vol donar una oportunitat a l’endemà.

... ... ... ... ...

Les tovalles quedaran precioses. La Ramona les broda amb moltes ganes: vol que l’aixovar de la nena sigui impecable. Vol lluir-s’hi, tot i que és conscient que pocs sabran entendre el valor d’aquella petita obra d’art domèstica.

Broda en silenci, mentre el seu marit pren el te de la tarda abans de tornar al seu despatx de la fàbrica. Aprofita aquests breus moments de calma casolana per acabar les tovalles en companyia de l’home, que llegeix el diari com si fos una lectura imprescindible per amagar les poques ganes que té de conversar amb ella.

La Ramona, elegant fins i tot en els moments més íntims i quotidians de la vida familiar, va fent puntades a la peça de tela. El sol de la tarda il·lumina el brodat, i ella mateixa es meravella quan repassa el que ha fet. Però a cada puntada, un inaudible sospir se li enfila lluny, ben lluny d’aquella casa preciosa. Dissimuladament, es mira el marit absort en la lectura. De reüll li estudia la barba retallada, el pentinat perfecte, el traju immaculat, el posat poderós. Voldria parlar-li de les tovalles. Del casament. De la nena. Del menú que ha pensat pel convit de noces. Voldria que ell hi fos realment.

El rellotge marca les 5 de la tarda. A l’instant, l’home plega el diari, s’aixeca i s’acomiada lacònicament. La Ramona rematxa la vora i i talla el fil. Potser hi podrà parlar l’endemà.


... ... ...

Nota marinetix: Fins aquí la meva primera col·laboració al blog Relats conjunts. Es tracta d'un petit exercici de pseudoescriptura, que m'ha semblat divertit de practicar. Es tracta d'escriure un relat a partir de l'observació d'un quadre. En aquest cas, el quadre és "Interior a l'aire lliure", de Ramon Casas (1892).
Un repte? Un entreteniment? No ho sé pas, però m'ho he passat bé.

21/4/07

Uf, va dir Marinetix

Vaja. Arriba el dia més maco de l'any, i jo encara no he tingut temps de tafanejar distretament per les llibreries ni documentar-me com cal sobre els moviments del món editorial... Per qüestions laborals i circumstàncies personals porto un abril una mica atabalat, i no he pogut estar per la labor de llegir massa crítiques ni ressenyes sobre les novetats.

Ja preveig, doncs, que aquesta Diada serà una mica insulsa: dilluns, per feina, em serà impossible viure el deliciós ambient primaveral del dia de Sant Jordi. Resumint, les coses han canviat respecte Sant Jordi de 2006. Si l'any passat em vaig dedicar a fer algunes recomanacions, aquest any sóc jo la que necessita rebre'n. No he pogut fer els deures i ara necessito orientació en la maregassa de novetats i reedicions que inunden l'oferta a les llibreries.

Així que us proposo que feu propostes. Què llegiu? Què voleu que us regalin? Què us comprareu? Què heu comprat? Aquest article, aquest blog i aquesta bloggaire atribolada estem oberts de bat a bat als vostres suggeriments. Per trencar el gel, faig una breu llista dels llibres que penso que poden estar bé (basant-me merament ens els inputs publicitaris, les cobertes i les crítiques que n'he llegit o escoltat) i que penso que estaria bé llegir un dia o altre:
  • Nocilla Dream, d'Agustín Fernández Mallo.
  • L'art de viure, de Goliarda Sapienza
  • El mar, de Blai Bonet
  • Passatges a Amèrica, d'Héctor Oliva
I com a recomanacions personals, us remeto a qualsevol dels articles escrits en aquest blog classificats en el grup de Llibres i altres lectures. Potser hi trobeu alguna cosa que us interessi...
Mentrestant, sigueu molt feliços en aquest dia tan especial, i disfruteu-lo amb tantes roses i tants llibres com pogueu... i en bona companyia!

Feliç Diada.


16/4/07

Jo denuncio


Jo denuncio.
Denuncio aquelles persones anònimes, del carrer, com tu o com jo, que, escudats en la moral, la virtut i el civisme, s'han erigit en els nous xivatos del Poder.
Denuncio els cívics que, armats amb un mòbil o una càmera, persegueixen els altres fins que els pesquen cometent algun delicte cívicament imperdonable, com pixar al carrer, no recollir la caca del gos, fer burilles o grapejar-se amb la parella prop d'una zona de jocs infantils.
Denuncio l'estultícia amb què hem caigut de quatre grapes en la trampa dels poderosos, que ens han convertit en els principals espies de nosaltres mateixos, posant-nos a les mans unes joguines electròniques de fàcil ús que ens permetessin creure'ns agents de l'ordre i de l'actitud recta.
Denuncio la mansuetud amb què nosaltres, el ramat d'ovelles, ens hem prestat a jugar al seu joc i hem esdevingut els nostres principals enemics.
Denuncio els Poders Imperants pel gran gol que ens han colat, fent-nos creure que en pro de la seguretat ciutadana hem de perdre els nostres drets més bàsics i fonamentals a la intimitat a la llibertat.
Denuncio les plataformes de comunicació que engresquen el populatxo a participar en seccions disfressades de periodisme ciutadà o col·laboratiu, on no es fa més que denunciar, denunciar i denunciar.
Denuncio ajuntaments com els de Matadepera, on ja es parla de posar càmeres de seguretat que vetllin pel benestar dels veïns...
Denuncio el govern local de Middlesbrough, que ha instal·lat unes càmeres que vigilen les actituds dels vianants i, si en fan alguna de punible (com tirar un paper a terra) els aparells els escridassen perquè el recullin i s'arrepenteixin de la seva malifeta.
Denuncio, per extensió, la política d'Interior del Regne Unit en general... El mateix Regne Unit de caos i feixisme que és escenari de les aventures del comic de V de Vendetta, d'Alan Moore i David Lloyd (a la foto de dalt de tot, la màscara de l'heroi justicier Guy Fawkes que protagonitza el còmic i la pel·lícula).
Denuncio el dia que vaig llegir 1984, que em va fer canviar la meva manera de malpensar.
I, finalment, esgotada de tant denunciar, em poso en pla constructiu i proposo que parem de fer-nos la punyeta els uns als altres i ens dediquem a viure en pau d'una punyetera vegada.
Que són 4 dies.

3/4/07

Vacances a la vista

Ja falta menys. Un dia i comencem vacances. El blog tanca per descans del personal durant la Setmana Santa, però no voldria acomiadar-me sense penjar un petit video-resum d'un viatget a Itàlia, fet l'estiu de l'any passat. Com es pot veure, el ritme de treball ha estat trepidant: he acabat el vídeo "només" 8 mesos després de tornar d'aquells dies entranyables per la Toscana.



Bones vacances a tothom!