Jardí infinit
(Suggeriment marinetix: llegiu-ho amb la música de fons)
No res. Silenci. Negror.
Un cri-cri-cri inaudible trenca la nit. Neix la vida, petita i menuda, en un racó del no-res. Una partícula s'ajunta amb una altra, i formen una bonica família de partícules ben avingudes. El capgros es descobreix la cua amb alegria, els bacteris s'organitzen, els microcosmos s'arremolinen i es donen les mans. Tot puja, tot creix, t0t esclata. Els colors s'inventen a si mateixos. Es barregen els uns amb els altres i engrandeixen la paleta cromàtica de la vida. Plantes, bitxos, animals, éssers únics que es cerquen els uns als altres per jugar enmig del caos. En la caòtica perfecció del gènesi, tot és nou, tot és possible. S'assoleix la plenitud. I, al nucli de tot, es va fent gran l'Ocellot.
L'Ocellot que regirà l'Ordre.
L'Ocellot que adreçarà el que es torci del camí.
L'Ocellot que, amb ull inflexible, observarà tots els éssers del nou univers.
L'Ocellot que jutjarà totes i cada una de les seves accions.
Els sons de la vida es calmaran. Els jocs estrenaran regles i normes. El caos s'ordenarà i es perfilaran les ombres que separaran uns colors dels altres. Tot es regirà per l'ordre imposat per l'Ocellot... I la llum del sol decaurà.
De mica en mica, l'Ocellot perdrà força i es pansirà, per acabar morint, petitó i arrugat, allà on va néixer: al no res. Tota la vida es marcirà i es fondrà en un solo de violí que, a poc a poc, a poc a poc, s'anirà fent inaudible.
La vida mor. S'acaba el cicle.
Cri-cri-cri.
__________
Nota marinetix: aquest text és la meva segona participació al repte de Relats Conjunts. El quadre és "Garden" de Joan Miró.