20/6/07

Jardí infinit





(Suggeriment marinetix: llegiu-ho amb la música de fons)


No res. Silenci. Negror.
Un cri-cri-cri inaudible trenca la nit. Neix la vida, petita i menuda, en un racó del no-res. Una partícula s'ajunta amb una altra, i formen una bonica família de partícules ben avingudes. El capgros es descobreix la cua amb alegria, els bacteris s'organitzen, els microcosmos s'arremolinen i es donen les mans. Tot puja, tot creix, t0t esclata. Els colors s'inventen a si mateixos. Es barregen els uns amb els altres i engrandeixen la paleta cromàtica de la vida. Plantes, bitxos, animals, éssers únics que es cerquen els uns als altres per jugar enmig del caos. En la caòtica perfecció del gènesi, tot és nou, tot és possible. S'assoleix la plenitud. I, al nucli de tot, es va fent gran l'Ocellot.

L'Ocellot que regirà l'Ordre.
L'Ocellot que adreçarà el que es torci del camí.
L'Ocellot que, amb ull inflexible, observarà tots els éssers del nou univers.
L'Ocellot que jutjarà totes i cada una de les seves accions.

Els sons de la vida es calmaran. Els jocs estrenaran regles i normes. El caos s'ordenarà i es perfilaran les ombres que separaran uns colors dels altres. Tot es regirà per l'ordre imposat per l'Ocellot... I la llum del sol decaurà.
De mica en mica, l'Ocellot perdrà força i es pansirà, per acabar morint, petitó i arrugat, allà on va néixer: al no res. Tota la vida es marcirà i es fondrà en un solo de violí que, a poc a poc, a poc a poc, s'anirà fent inaudible.
La vida mor. S'acaba el cicle.
Cri-cri-cri.


__________

Nota marinetix: aquest text és la meva segona participació al repte de Relats Conjunts. El quadre és "Garden" de Joan Miró.

19/6/07

Postals castisses


Fent kilòmetres per carreteres espanyoles, m'han sorprès petits flaixos com aquest: el castís toro d'Osborne, custodiat per imponents molins de vent com sorgits de la Tercera Fase. Si el Quixot aixequés el cap, què hi veuria en aquesta imatge?

13/6/07

Passió lesbiana

Feia temps que una cançó no m'arribava al fons de l'estómac. En hores de cotxe perdudes, fent kilòmetres per carreteres espanyoles, he pogut escoltar música sense pressa i encandilar-me d'una cançó en especial: es diu "Noches reversibles", i la lletra -com el títol- és mel.
La podeu escoltar aquí: (premeu el trianglet)



El grup és Love of Lesbian. Tot seguit, un pedacet d'una actuació en directe a la Sala Apolo.

D'això... Els que hagueu llegit aquest post atrets pel títol sensacional-ista, dir-vos que... benvinguts! ;-P

5/6/07

Sabatasa

Passejant per la geografia catalana, m'adono que hi ha nombrosos municipis que acaben amb el sufix -ell. Aquí van els exemples que ara se m'ocorren:

  • Calafell
  • El Vendrell
  • Martorell
  • Sabadell
  • Taradell
  • Palafrugell (en verd, aportacions de l'Alepsi)
Com a desconeixedora de toponímia i els seus entrellats, ignoro totalment si la terminació d'aquests topònims té alguna explicació o criteri gramàtic comú. Reformulo la pregunta: Volen dir algu, aquests -ell?
És una pregunta de gran interès pel desenvolupament la Humanitat. Resulta que a Catalunya, en ple Segle XXI, hi ha, com a mínim, quatre municipis amb nom sexista. No entenc com pot ser que cap Dirigent Llumenera no hagi intervingut ja en aquesta qüestió tan descaradament incorrecta i hagi canviat aquests topònims tan innacceptables en el nostre món d'alta correcció lingüística, política i moral.
Però ara que hi penso... Potser sí que els Llumeneres han fet subtilment la seva feina. I el resultat no és altre que noms de pobles com els de:
  • Martorelles
  • Gironella
  • Granadella
  • Panadella
  • ...
Recordo que fa anys corria la brama que Franco havia volgut ajuntar Sabadell i Terrassa (aleshores Tarrasa) i fer una sola ciutat, que s'anomenés... ¡¡Sabatasa!! De vegades penso que tenim sort que les idees de bomber dels Llumeneres de Torn es quedin simplement en això, en idees. I vull confiar que la idea de canviar els nostres topònims es quedi únicament en una anada de l'olla fictícia d'aquest blog pocasolta.

Novetat al blog

Acabo d'estrenar secció al blog. A la columna de la dreta hi trobareu l'espai Estic llegint..., de títol prou explícit com perquè ara em posi a descriure'n el contingut. :-)
La nova secció és una invitació a tots aquells visitants temeraris que passeu per aquest blog, perquè en cas que estiguéssiu llegint el mateix que jo, deixeu el vostre comentari i la vostra opinió sobre el llibre en qüestió.
Estreno la secció amb El virus de la tristesa, de Jordi Cabré. Un regal molt bonic d'una bona amiga, ja que em va aconseguir una dedicatòria personal de l'autor. Com a comentari inicial, i sense haver acabat de llegir-lo, puc dir que la introducció és difícil i es fa una mica pesada, però que a partir de la pàgina 200 la cosa s'anima, i bastant.