20/4/06

Llibres, llibres, llibres

Continuem amb Sant Jordi. S'acosta el dia D i les llibreries estan que treuen fum. La meva targeta també. Avui m'he gastat 100 euros en llibres. Sort que aquesta compra compulsiva només és un cop l'any...
Si a l'article anterior parlava dels llibres que m'agradaria comprar (o que algú em comprés...), ara voldria parlar de les novel·les que més m'han agradat en tota la meva vida. Potser així ajudo algú a trobar el regalet ideal per a la seva respectiva parella. Aquí en van uns quants:

La conxorxa dels ximples, de John Kennedy Toole. És el meu llibre de capçalera. Des que el vaig llegir, cap allà el 1997, no he pogut oblidar l'esperpèntica, irritable, estúpida i inoblidable personalitat de l'Ignatius J. Reilly. Quins farts de riure em vaig fer amb aquest personatge! Genial. Malauradament, l'autor es va suïcidar un cop va acabar l'obra. Va ser la seva mare qui va trobar l'original i es va preocupar de trucar porta per porta, editorial per editorial, fins que va aconseguir que la publiquessin. És una joia, des del principi fins al final, ambientada a Nova Orleans. Des que el vaig llegir, sempre he volgut anar al barri francès d'aquesta ciutat, de la qual poca cosa en deu quedar després del Katrina.
Sempre he volgut fer una segona lectura més profunda, però no ho he pogut fer perquè fa dos o tres anys vaig deixar-li el llibre a la meva cap i encara no l'he tornat a veure... Seguirem esperant pacientment...

El Comte de Montecristo, d'Alexandre Dumas. Quin novelón! El clàssic més clàssic d'aventures venturoses... És la novel·la per excel·lència. Les seves 1.100 i escaig pàgines de lletra menuda (a l'edició de La Magrana de 2002, amb traducció del meu admirat Jesús Moncada) no em van espantar (per no dir acollonir, que vaig anar a una escola de pago) i me les vaig cruspir en un sospir... Ara voldria continuar amb Els mosqueters. N'estic segura que aquí Dumas m'entusiasmarà igual, encara que de petita vaig veure D'Artacan y los Mosqueperros, i ja sé de què va.

1984, de George Orwell: em va canviar la vida. Res no és el mateix des que el vaig llegir. Un visionari Orwell va predir amb una clarividència alarmant tots els grans mals que viuria la humanitat afinals del segle XX. Es va equivocar una mica amb la data (al 1984 el tema del Gran Germà encara estava una mica a les beceroles), però va clavar-ho en altres aspectes: tots estem vigilats per un gran ull que ho veu tot. Les nostres ments estan dominades i ens dirigim cap a un Pensament Únic. El primer símptoma de tot plegat és que estem adreçant-nos inevitablement cap a la Parla Única, una dictadura del llenguatge i del pensament, dissimulada per allò que ara, amicalment, anomenem com Llenguatge Políticament Correcte. No segueixo, perquè aquest tema m'encén i m'acolloneix. Perdó: m'espanta.

Diari d'Anna Frank. L'any passat vaig visitar l'autèntica casa d'Amsterdam on es va amagar Anna Frank al llarg de dos anys, durant l'ocupació nazi a Holanda, a la Segona Guerra Mundial. L'Anna tenia 13 anys. Ella i set persones més van sobreviure en un espai molt reduït fins que algú -encara no se'n coneix la identitat- els va delatar. Les pàgines del diari transmeten totes les emocions d'una noieta pre-adolescent tancada entre quatre parets, terroritzada per les notícies que li arriben sobre el que està passant als jueus que coneix, al seu carrer, a la seva ciutat, al seu país i a tot el món. Bé, no crec que calgui explicar gaire l'argument d'aquesta obra arxifamosa a nivell mundial... Tot i saber-ne el final abans de començar-lo a llegir, la lectura d'aquest diari personal em va emocionar, perquè podia situar en la memòria tots els escenaris de la casa que descriu en el dietari. Pràcticament podia imaginar-me l'Anna asseguda davant la seva petita taula d'estudi, escrivint sense parar sempre que els seus companys li ho permetien. Esgarrifós el final estruncat: amaga el terrible destí que esperava l'Anna i tots els habitants de la casa.

Laura a la Ciutat dels Sants, de Miquel Llor. L'autor va ser titllat d'escandalós en publicar aquesta i altres novel·les cap al 1930. Veritablement, deuria ser quelcom trencador en aquella època. La desgraciada vida de la Laura, una barcelonina que es casa per interessos familiars amb l'hereu de la família més rica de la ciutat fictícia de Comarquinal (Vic, en realitat), està adornada amb un estil molt treballat que dóna plaer de llegir. Els personatges i la vida de poble de comarques són gairebé caricaturitzats. Llor deixa ben retratada la vida de poble, el safareig, la marginació social del que és diferent, les males llengües, la intolerància davant el forani... No té pèrdua la descripció pràcticament bovina que fa de l'hereu, el Tomàs. El vaig llegir el 1999 i no en descarto una segona lectura.

Altres lectures recomanables, que desenvoluparé en pròxims articles o de les quals ja he parlat anteriorment:
Cuatro amigos, de David Trueba.
Las guerras de nuestros antepasados, de Miguel Delibes.
Mirall trencat, de Mercè Rodoreda.
Dones absents, de Judit Pujadó.
Les filles de Hanna, de Marianne Fredriksson.
La ciutat invisible, d'Emili Rosales. (vegeu l'article)
Suite francesa, d'Irène Nemirovsky. (vegeu l'article)

Recullo a continuació els primers suggeriments que heu fet arribar molts amb els vostres comentaris.

La Fúria ens suggeria:


La Gege ens recomanava:
  • El petit príncep, d'Antoini de Saint Exupéry, tant en català com en el francès original.
  • El curiós incident del gos a mitjanit, de Mike Haddon, o bé en l'anglès original: The courious incident of the dog in the night time.
  • Dreaming in cuban, de Cristina García.
  • La casa de los espíritus, de Isabel Allende.


El Rizzo proposava:

  • Les edats d'or, d'Albert Sánchez Piñol. Anterior a les dues novel·les que l'han fet famós: La pell freda i Pandora al Congo.

La Sàvia Èpica apuntava:

  • Les bogeries de Brooklyn, de Paul Auster.

Gràcies a tots pels vostres comentaris i aportacions. Si us plau, tingueu present que la llista de suggeriments es va engruixint: no deixeu de consultar els comentaris que van arribant El tema de Sant Jordi dóna molt de si, o sigui que us agraïria que aneu fent suggeriments cada vegada que topeu amb algun llibre que s'ho mereixi. Feliç Diada!

10/4/06

Sant Jordi em posa

La primavera la sang m'altera, i encara se m'altera més quan arriba Sant Jordi. És un dels meus dies preferits. Trobo que fa més Diada Nacional que no pas l'Onze de Setembre (vès quina poca-soltada, celebrar una derrota tan desastrosa com la de 1714!). Què millor que una llegenda amb herois, bèsties i princeses per mitificar el sentiment de país?
Però torno al tema que m'ocupa, perquè el 23 d'abril s'acosta i el més calent és a l'aigüera. Només tinc quatre idees vagues dels llibres que em vull comprar o que vull que em regalin. Però els deixo anar aquí, per compartir-los amb qui em llegeixi, i amb l'esperança que algú em faci la llum recomanant noves lectures interessants. Això sí: centrem-nos en la novel·la, si us plau: la poesia em fa badallar i els assaigs no logren captar l'atenció de les poques neurones que conservo a aquestes altures de la vida.

Torna Mendoza!
Per fi. L'estava esperant feia anys. L'autor de "La ciudad de los prodigios", "Sin noticias de Gurb" i "Una comedia ligera" ha tornat a la palestra amb una novel·la qualificada de seriosa. Vaja, quina decepció... El Mendoza desinhibit i àcid de Gurb és, al meu parer, molt millor que el tocat i posat. Però no per això penso deixar de llegir-me la seva última obra, "Mauricio o las elecciones primarias". Perquè Mendoza, malgrat tot, és Mendoza. I, a banda dels gustos i preferències estilístiques de cadascú, escriu de puta mare!


Jesús Moncada, la descoberta:
Acabo de descobrir una perla literària: Jesús Moncada. "Calaveres atònites" va caure per una carambola estranya a les meves mans, i l'he devorat amb fruïció. Feia temps que no trobava un autor contemporani que m'entusiasmés des de la primera línia. I ara que m'ha passat, ara que he decidit fundar i presidir un club de fans en el seu honor, m'ha vingut al cap que Moncada ja no escriurà res més, perquè és mort des de no fa massa. Buscant per internet, ho he confirmat: va morir el 13 de juny de 2005. Quina mala pata. Però bé, em consola saber que encara em queda una llarga bibliografia per llegir. De "Calaveres atònites" m'ha deixat atònita la gran habilitat de l'autor de Mequinensa per escriure paràgrafs sencers enllaçant una rere l'altra tot de frases fetes i locucions populars, algunes molt conegudes i familiars, d'altres sorprenents i divertides.


Un clàssic: El petit príncep.
No pot faltar un clàssic per Sant Jordi. Tinc ganes de rellegir aquest famós relat d'Antoine de Saint-Exupéry. Com tanta gent, me'l vaig llegir quan era una nena (fa quatre dies, vaja), i pràcticament només en recordo alguns dels dibuixos, com el de l'elefant amagat sota un barret. Bé, també recordo amb certesa que no vaig entendre de la missa la meitat. Potser ara és el moment de recuperar-lo i llegir-lo amb ulls més crítics i experimentats, i intentar trobar-hi el missatge subliminal que els entesos asseguren que transmet.


Serrano, el guapo de la peli .
Faig una concessió i em salto l'autoimposada límitació al gènere novel·lístic, per aventurar-me a llegir algun dels assajos del guapíssim Sebastià Serrano. Em decanto per "L'instint de la seducció", i no perquè necessiti alliçonar-me sobre un art del qual vaig, ehem, sobradíssima, sinó perquè tot el que diu i escriu aquest semiòleg em proporciona un gran plaer mental. A part de guapo, és una d'aquelles persones que només sap dir coses interessants. Fins i tot parlant col·loquialment em deixa embobada. D'ell només he llegit "Elogi de la passió pura", ja fa molts anys, i en tinc un bon record. Ara vull veure com se les manega amb l'assaig. Segur que m'emboba igualment.

Altres:
També tinc interès per llegir "Farsa", de Màrius Serra, i per endinsar-me en la novel·la negra de Henning Mankell.
Més endavant ampliaré aquesta llista que ara m'adono que és totalment masculina... Com pot ser? He de regirar-me el cervell per trobar alguna autora fèmina que em motivi? Quines coses té la vida! Les dones som les que llegim i les que més escrivim, i a l'hora de ser recordades quan toca, ens fem invisibles. Pensaré en això de cara al pròxim article. He de paliar aquesta greu mancança!

4/4/06

A la tele!


Després d'uns quants dies en blanc, torno a les andades. I torno carregadeta de ganes d'escriure, acumulades durant una llarga setmana K.O. a causa d'unes angines monstruoses. El problema és que tinc molta feina acumulada i per tant no em queda massa temps per revifar aquest blog, però ho intentaré.
La reentrée comença amb una aparició televisiva, fugaç i discreta, però televisiva. La cita és avui dimarts, 4 d'abril, a les 23h25 al Canal 33. El programa és "De llibres". El presenten Vicenç Villatoro i Natza Ferré (a la foto), i avui tracta sobre l'emotiva novel·la "Suite francesa", de Irene Nemirovski.

La meva aparició estel·lar consisteix en omplir una cadira de la zona del públic, però no cal dir que la meva era una funció importantíssima per al bon desenvolupament del programa. He de mencionar també l'aparició de la meva dama de companyia Bloc Semàntic. És la bellesa rossa que surt al meu costat. (No diré que és parenta del presentador, perquè em mata).

Espero que trobeu interessant aquesta primera incursió marinetix en el món de La Nostra... I a veure si aquest petit article serveix per fer apujar l'audiència d'un programa sobre literatura diferent, distret i de qualitat.