25/10/07

Vides esborrades

No sóc molt procliu a llegir biografies, memòries ni autobiografies, pel poc que contenen de ficció, d'imaginació i de fantasia. Però algú molt estimat em va regalar Petites memòries, de José Saramago (1922), i no m'he pogut estar de llegir els records d'infància del Premi Nobel portuguès.
Petites memòries no és que sigui un llibre excessivament recomanable, ja que és un relat de vivències molt personals, fonamentat en els records borrosos que ara, en la vellesa, encara li vénen a la memòria a Saramago. De fet, estan relatats amb desordre -no sé si exprés- i el mateix autor confessa ignorar si són records reals o records inventats, fruit de la pàtina de fantasia que els anys han anat posant en la recreació d'aquells fets d'infantesa.
Amb tot, em quedo amb el final, quan Saramago parla de la mort molt prematura de José Dinis, un cosinet amb qui ell se solia barallar dia sí dia també quan eren petits.

"En José Dinis va venir i se'n va anar, van plorar-lo unes quantes llàgrimes quan va ser el moment, però el fet és que no et pots passar la vida plorant els morts. Vull creure que avui ningú recordaria en José Dinis si aquestes pàgines no s'haguessin escrit."
D'una banda, destaca l'orgull de Saramago en sentir-se l'artífex que, de cop i volta, centenars o milers de lectors hauran tingut constància de l'existència d'una personeta totalment anònima que va morir cap als anys 30.

Però el més impactant és la reflexió que hi ha darrere: en aquest món hi ha milers de personetes com José Dinis, que neixen, viuen es moren i s'obliden. Personetes anònimes amb vides més o menys interessants, però importants per a tots aquells que l'estimaven. Gent que potser no haurà construït magnífics gratacels, pintat obres abstractes que ningú no entén, ni escrit grans tractats de filosofia metafísica. Simplement, hauran deixat un petit granet de sorra en
aquest món, i ara d'ells només en queda una làpida, o un test mortuori, o unes cendres escampades pel vent. Com a molt.

De vegades, pretenent deixar grans obres per la posteritat, hi ha qui s'oblida de viure el dia a dia. I aquí és on la caguem. Amb tot el meu respecte i admiració vers els genis creadors i les grans ments pensants d'arreu del món, des d'aquí faig un brindis per tots aquells morts anònims que han viscut la vida amb intensitat, disfrutant-la i estimant-la.

(M'està posseint l'esperit de Tots Sants?)

17/10/07

La mala educació

Que n'arriba a ser, de patètic, que el que més hagi transcendit d'un debat sobre alta política espanyola hagi estat la discussió sobre el nom d'un dels entrevistats.
El moment en què un personatge del públic, originari de Castella-Lleó, va anomenar Don José Luis al vicepresident de la Generalitat de Catalunya va ser el punt culminant del Tengo una pregunta para usted, de TVE.
El programa va ser llarg, però molt entretingut. Els polítics van donar la talla posant-se cara a cara amb els seus interlocutors, i es van dir coses ben interessants al llarg de les desenes de preguntes que van fer els membres del públic. Però el frec a frec sobre un aspecte tan bàsic com el nom d'algú tan conegut com Carod-Rovira és el que més ha destacat avui la premsa.
Deu ser que la política cada vegada serà més això: el senyor Josep-Lluís guanyarà o perdrà més electors per la manera com va afrontar aquesta discussió nímia, que no pas per les seves opinions i ideologies. A l'igual que els 80 cèntims del cafè de Zapatero.
Altra cosa que, al meu parer, porta cua, és la mala educació amb que la jubilada de cabell ros oxigenat i l'estudiant castellano-lleonès van mostrar en dirigir-se d'aquella manera al vicepresident català. Estudiant la seva imatge, només hi sé veure la mirada de l'anticatalanisme integral i de l'odi cec.
Bé, com que no està bé parlar d'algú a les seves esquenes, poso el vídeo aquí per si algú se l'havia perdut.




(Si voleu veure l'entrevista sencera, entreu a aquest vídeo del Youtube)

8/10/07

Justa la fusta

Està escrit als designis de la Humanitat que, quan et recomanen amb insistència un llibre o una pel·lícula, l'obra en qüestió t'acaba decepcionant. En podria fer una llista molt extensa, de novel·les i de films que m'han deixat indiferent o, el que és pitjor, m'han fet sentir que perdia el temps.

Doncs bé: acabo de liquidar les 300 pàgines de Tòquio blues (Haruki Murakami), i ja puc assegurar que ha sigut un part difícil. M'ha costat molt, acabar-lo. He hagut de fer un esforç tan important, que al final crec que he agafat la síndrome d'Estocolm i hasta li he agafat carinyo. De fet, pensava jo, si me l'han recomanat tan encaridament, serà per alguna cosa.

Doncs no l'he trobat, la cosa. Només en podria extreure dues coses positives:

1) He conegut "Norwegian wood", la cançó dels Beatles (1965) que apareix com a banda sonora de la novel·la en repetidíssimes ocasions, i m'ha sorprès descobrir-hi un cert aire japonès, o si més no oriental, gràcies als seus característics acords de sitar. Aquí la teniu:



2) He trobat una perla de frase. Una sentència definitiva, amagada a la pàgina 39:

"No és que no em refiï de la literatura contemporània. L'únic és que no vull perdre un temps valuós llegint coses que no hagin rebut el bautisme del temps. La vida és curta".
Doncs això dic jo. Justa la fusta! Aquesta frase ara mateix va a missa. Al senyor Murakami, amb tots els respectes, li diria que no puc perdre el temps amb la seva literatura contemporània japonesa, i em remeto a les recomanacions de llibres clàssics que alguns de vosaltres em vau fer fa un parell d'articles.
Aquestes seran les meves lectures de capçalera dels pròxims mesos. Per tant, si se us n'ocorren més, no dubteu a compartir-les amb un comentari... Obrim la porta als clàssics, que vénen amb garantia!

1/10/07

Poma podrida


Està trigant massa i em començo a posar nerviós. Però m'he d'estar quiet com una estaca. No m'he de moure, no m'he de moure, no m'he de moure... Aguanta, Pendleton, aguanta com un senyor, com el que ets. No perdis els nervis, tranquil, Pendleton, tranquil... Ben aviat tornaràs a ser casa prenent el te amb la Katheryn.
Veig que s'està prenent el seu temps, el molt cabró. Em suen les mans. Tinc l'esquena xopa. Desitjo que no em vegi ningú. Per sort, a darrere només hi tinc el mar i a davant només hi tinc aquest idiota. Però si triga gaire estona més a disparar, començaré a tremolar i la cagaré. No m'he de moure. Tranquil, Pendleton, tranquil.
Per fi aixeca l'arc. Aquest somriure mofeta és de bufetada. Ara mateix l'escanyaria. Però no em puc moure. Si em moc, la dinyo. Maleït el dia que se'm va ocórrer acceptar una aposta d'aquest carronyaire. Em maleeixo a mi mateix i aquest país de perdició on m'han enviat. Odio aquesta terra de bojos, trilers i viciosos. Mecago en el puto dia que el Primer Ministre em va destinar aquí.
Però calla, Pendleton, ara ja és massa tard. Ja l'has cagat, i ben cagada. Has trencat les regles, i ara ho estàs pagant. Adéu a la carrera diplomàtica. Adéu als gloriosos sopars a l'Ambaixada. Adéu a la vida regalada.Tot acaba aquí per tu i la Katheryn. Tot acaba amb aquesta ridícula escena, palplantat al mig del port, esperant que una hiena dispari una fletxa i parteixi en dos la poma que aguantes sobre el cap.
Déu del cel, estan venint els curiosos... Es deuen pensar que és una broma, o que estem fent una pel·lícula. Oh, Déu meu! Això ha estat un flaix? M'estan fent fotos? Déu meu, déu meu, és el final! Això serà un escàndol, un escàndol, un escàndol! Ja m'està apuntant amb la fletxa! M'estic orinant a sobre. Me cago en la Santa Mare Església! Que algú m'ajudi, que algú m'ajudi... No!

La poma, podrida, cau a terra.


_____________________

Nota marinetix: aquest text és la meva quarta participació al repte de
Relats Conjunts. El quadre és "The son of man", de René Magritte (1964).