1/10/07

Poma podrida


Està trigant massa i em començo a posar nerviós. Però m'he d'estar quiet com una estaca. No m'he de moure, no m'he de moure, no m'he de moure... Aguanta, Pendleton, aguanta com un senyor, com el que ets. No perdis els nervis, tranquil, Pendleton, tranquil... Ben aviat tornaràs a ser casa prenent el te amb la Katheryn.
Veig que s'està prenent el seu temps, el molt cabró. Em suen les mans. Tinc l'esquena xopa. Desitjo que no em vegi ningú. Per sort, a darrere només hi tinc el mar i a davant només hi tinc aquest idiota. Però si triga gaire estona més a disparar, començaré a tremolar i la cagaré. No m'he de moure. Tranquil, Pendleton, tranquil.
Per fi aixeca l'arc. Aquest somriure mofeta és de bufetada. Ara mateix l'escanyaria. Però no em puc moure. Si em moc, la dinyo. Maleït el dia que se'm va ocórrer acceptar una aposta d'aquest carronyaire. Em maleeixo a mi mateix i aquest país de perdició on m'han enviat. Odio aquesta terra de bojos, trilers i viciosos. Mecago en el puto dia que el Primer Ministre em va destinar aquí.
Però calla, Pendleton, ara ja és massa tard. Ja l'has cagat, i ben cagada. Has trencat les regles, i ara ho estàs pagant. Adéu a la carrera diplomàtica. Adéu als gloriosos sopars a l'Ambaixada. Adéu a la vida regalada.Tot acaba aquí per tu i la Katheryn. Tot acaba amb aquesta ridícula escena, palplantat al mig del port, esperant que una hiena dispari una fletxa i parteixi en dos la poma que aguantes sobre el cap.
Déu del cel, estan venint els curiosos... Es deuen pensar que és una broma, o que estem fent una pel·lícula. Oh, Déu meu! Això ha estat un flaix? M'estan fent fotos? Déu meu, déu meu, és el final! Això serà un escàndol, un escàndol, un escàndol! Ja m'està apuntant amb la fletxa! M'estic orinant a sobre. Me cago en la Santa Mare Església! Que algú m'ajudi, que algú m'ajudi... No!

La poma, podrida, cau a terra.


_____________________

Nota marinetix: aquest text és la meva quarta participació al repte de
Relats Conjunts. El quadre és "The son of man", de René Magritte (1964).

12 comentaris:

Clarissa Vaughan ha dit...

M'encanta!!! No sé que més dir, però em trec el barret... O li trec al pobre que has aniquilat, per defecte... XD

una lingüista elitista ha dit...

Molt bo! Felicitats!

I m'alegra saber que et tinc de lectora. No et deixis aclaparar, que el Do de llengua espera els teus comentaris! ;-)

XeXu ha dit...

Carai, és un relat boníssim, crec que dels millor que he llegit d'aquesta proposta. Molt original, però ara que ho dius, aquest paio si que fa pinta d'estar esperant una fletxa al mig de la poma, que està molt rígid... felicitats, és genial, de veritat.

I aprofito l'avinentesa, ja que no sóc habitual d'aquí, per dir que fa poc vaig llegir Tòquio Blues del Murakami i que em va encantar, espero que a tu també t'estigui agradant.

barbollaire ha dit...

Boníssim!
Ovació!
Reverencia!

Genial!

Clint ha dit...

Ei molt bo! tot i que la poma cau però en Pendleton? sobreviu?

Mon ha dit...

Ai caram caram! quin nivellas de relat....m'agradat molt. gracies pel relat

Pd40 ha dit...

jajaja, m'he rigut una bona estona imaginant-me l'escena. Quina imaginació! Felicitats!!

zel ha dit...

Home, es nota, eh? que és la teva no sé quina aportació als relats... en saps un munt, files prim, molt bo, moooooooooooolT!

gege ha dit...

Netix,
el relat m'ha agradat, transmet l'angoixa del personatge. Però no acabo de veure la posició de la poma... recull el quadre el moment en què cau? tenia la poma a sobre el barret?
potser no cal que sigui tan punyetetes? :)
Tonets!

gege ha dit...

Per cert, vols dir que el Pendleton no és un cuc que hi havia a la poma? tal com el pintes... un cuc aprofitat expulsat del paradís.

estripanits ha dit...

Carai, carai, carai! M'ha agradat, sí senyor!

Marinetix ha dit...

Hola a tots!

Clarissa,
Moltes gràcies, benvinguda! Ah, ja aprofitant, per què no ens expliques el perquè del teu nom virtual? Per què aquest personatge de "Les hores"? M'has encuriosit!


Lingüista,
gràcies! Ah, i no et preocupis, que alguna cosa deixaré anar de tant en tant pel teu blog... Em sento moralment agermanada amb el "Do de llengua": m'hi vaig sentir molt ben representada, salvant les distàncies, ja que jo no sóc ni de bon tros lingüista...


Xexu,
de veritat que el teu "piropo" em queda gran! No sé quina cara posar tot llegint-lo!... Moltes gràcies!
Per cert, estic acabant "Toquio blues", i la veritat, m'està costant molt. Me n'havien parlat tan bé, que m'ha decepcionat.. Potser en parlo en un pròxim post!

Barbollaire,
et dic el mateix que al Xexu: què s'ha de fer quan et diuen coses maques? És com quan no saps quina cara posar quan et fan una foto. :-)
Moltes gràcies!


Clint i Gege:
els vostres comentaris m'han agradat molt, perquè era el que realment m'interessava: jugar amb l'ambigüitat de la poma. Si us hi fixeu, en el quadre la poma es veu ben maca i verda. No té aspecte de podrida. Per tant, on és la poma podrida? Quina poma podrida cau? Cadascú que s'ho imagini a mida. Però ara que ho dius, Gege, molt bona l'observació: una poma aguantant-se sobre un bombí??? És físicament possible?
Moltes gràcies als dos!!
Petons


Mon i Pd40,
Moltes gràcies de veres... Us torno la visita aviat!! Torneu valtres també! :)


Zel,
tot i ser la quarta aportació, encara em sento "la novata" del grupet dels Relats Conjunts... però ja m'hi he enganxat, i ara encara més amb les històries veïnals que està muntant El Veí de Dalt

Estripanits,
Gràcies per passar per aquí un cop més! Jo segueixo repassant les teves nits estripades.


Petons per tutti!!