25/10/07

Vides esborrades

No sóc molt procliu a llegir biografies, memòries ni autobiografies, pel poc que contenen de ficció, d'imaginació i de fantasia. Però algú molt estimat em va regalar Petites memòries, de José Saramago (1922), i no m'he pogut estar de llegir els records d'infància del Premi Nobel portuguès.
Petites memòries no és que sigui un llibre excessivament recomanable, ja que és un relat de vivències molt personals, fonamentat en els records borrosos que ara, en la vellesa, encara li vénen a la memòria a Saramago. De fet, estan relatats amb desordre -no sé si exprés- i el mateix autor confessa ignorar si són records reals o records inventats, fruit de la pàtina de fantasia que els anys han anat posant en la recreació d'aquells fets d'infantesa.
Amb tot, em quedo amb el final, quan Saramago parla de la mort molt prematura de José Dinis, un cosinet amb qui ell se solia barallar dia sí dia també quan eren petits.

"En José Dinis va venir i se'n va anar, van plorar-lo unes quantes llàgrimes quan va ser el moment, però el fet és que no et pots passar la vida plorant els morts. Vull creure que avui ningú recordaria en José Dinis si aquestes pàgines no s'haguessin escrit."
D'una banda, destaca l'orgull de Saramago en sentir-se l'artífex que, de cop i volta, centenars o milers de lectors hauran tingut constància de l'existència d'una personeta totalment anònima que va morir cap als anys 30.

Però el més impactant és la reflexió que hi ha darrere: en aquest món hi ha milers de personetes com José Dinis, que neixen, viuen es moren i s'obliden. Personetes anònimes amb vides més o menys interessants, però importants per a tots aquells que l'estimaven. Gent que potser no haurà construït magnífics gratacels, pintat obres abstractes que ningú no entén, ni escrit grans tractats de filosofia metafísica. Simplement, hauran deixat un petit granet de sorra en
aquest món, i ara d'ells només en queda una làpida, o un test mortuori, o unes cendres escampades pel vent. Com a molt.

De vegades, pretenent deixar grans obres per la posteritat, hi ha qui s'oblida de viure el dia a dia. I aquí és on la caguem. Amb tot el meu respecte i admiració vers els genis creadors i les grans ments pensants d'arreu del món, des d'aquí faig un brindis per tots aquells morts anònims que han viscut la vida amb intensitat, disfrutant-la i estimant-la.

(M'està posseint l'esperit de Tots Sants?)

7 comentaris:

Cargol treu banya ha dit...

Sempre m’ha resultat dolorós passar pels moments que acompanyen una mort, sobretot quan es tracta d’algú jove, ple de vida que no s’ho mereixia. Tant que em fa cosa anar a funerals o donar el condol.
Fa pocs dies hem viscut la mort d’un familiar del meu company i la veritat és que encara que dolorós, està sent bonic compartir amb tota la seva família el dol. Per ells està resultant dur i dolç alhora ja que ha marxat deixant-los un munt de records meravellosos. Era un d'aquests anònims als que fas referència en el post. Amb el seu exemple estic aprenent a viure la mort d’una altre manera i els hi estic molt agraïda.

Dragoncete ha dit...

Sempre m'he sentit massa incómode als velatoris, i dic massa perque precisament és així, massa.

L'unic enterrament que vaig viure i que recordo com el que més ens unia com a familia va ser el del meu avi...

M'uneixo al teu brindis anònim per les petjades anònimes que tant ens han marcat.. i per les que no.

Una abraçada

estripanits ha dit...

Dona, si em permets una brometa, si t'està posseint l'esperit de Tots Sants, aprofita i fot una bona castanya, no? ;)

El veí de dalt ha dit...

Alcem la copa, doncs per tots ells i bevem el que ens queda a galet; que són dos dies! Salut!

Laiern ha dit...

Parlant de persones anònimes... des de petita, he pensat en aquest tema. Em feia mal pensar que un cop no hi ets, quan et mors, no hi ha res de tu que parli al mon de la teva existència, de la teva absència.
Mon pare un dia, va deixar la silueta de la seva ma enfonsada en un pegot de ciment. Vaig pensar que era una tonteria i li vaig dir, reiem i jugàvem a comparar grandàries de mans... i poca cosa més... No fa gaire va morir. I no saps tu, quantes mils de vegades he anat a trobar la seva ma dreta. Ufff....Et confesssaré que quan trec la meva ma de dins la silueta de la ma de mon pare, tinc més energia, més força. No saps quan li agraeixo la seva pensada. Creia que era una quijotada, però és increiblement reconfortant. Crec que jo també ho faré, i demanaré als meus que ho facin... és inmensament gratificant i tranquilitzador....
Perdoneu el rotllo, però tenia ganes d'explicar-ho.
També diuen que un sempre és viu, si és viu en la memòria d'altri... I m'atreveixo a dir que és cert.....
Una abraçada.

Ah, Marinetix! També estic llegint aquest llibre de J.Pla... Jolin, quines casualitats!!!!

una lingüista elitista ha dit...

Jo també brindo amb vosaltres! És cert, de vegades ens preocupem tant per les "grans" coses que deixem de parar atenció al dia a dia, i no gaudim... A banda d'això, saps què? M'ha posat una mica trista, aquest post. O pensativa, potser...

Marinetix ha dit...

Hola a tots!
Sincerament, em pensava que aquest post passaria sense pena ni glòria, perquè jo mateixa el vaig escriure sense massa esma... però els vostres comentaris han estat realment ricos-ricos, i m'han donat moltes coses per pensar...
Cargol treu banya, em sap molt greu la mort del parent, però com tu dius, de tot se'n pot treure la part positiva. El teu comentari és molt tendre. Gràcies!
Dragoncete, una abraçada amb el brindis, i fins ara mateix!
Estripanits, lo teu és incorregible!! ;-)) Que bo, quin riure!
Veí, fa dies que no tinc temps de pujar al replà. Tot seguit m'hi passo i rematem el brindis.
Lingüista, em sap greu haver-te posat trista, no era pas la meva intenció... Això ho hem d'arreglar amb un post que faci l'efecte contrari! M'hi poso! ;)

I LAIERN,
m'he guardat el teu comentari pel final, perquè es mereix una "menció especial". Amb les teves paraules tan sinceres, m'has emocionat i m'has fet pensar que mantenir aquest blog val molt la pena. Em sap molt greu això del teu pare, però penso que, dintre de lo fomut que deu ser, et pots sentir afortunada de tenir aquest punt d'encontre amb ell tan íntim i especial.
El que has explicat m'ha arribat fins al fons del cor!
Ens veiem i escrivim!!
Un petó.