5/11/07

La cara

El destí va voler que les nostres mirades es creuessin la nit de l’1 de novembre. En Quim i jo tornàvem de passar uns dies a la muntanya. Era de nit i anàvem en cotxe per l’autopista, tot escoltant distretament la informació del trànsit per la ràdio. Avorrida, jo em distreia calculant la suma de les xifres de les matrícules de tots els vehicles que avançàvem. Va ser aleshores quan em va cridar l’atenció aquell Mercedes negre antiquat que circulava uns quants metres davant nostre.

Anava pel carril del mig a una velocitat escandalosament lenta. Quan el vam encalçar, en Quim va posar l’intermitent i es va situar al carril de l’esquerra per avançar-lo. El Mercedes circulava tan a poc a poc, que no va costar gens situar-nos a la seva alçada. Va ser aleshores, en aquell breu instant que els dos cotxes van córrer en paral·lel, que la curiositat em va fer a mirar a través de la finestra per veure quina cara feia aquell conductor tan lamentable… Va ser la pitjor decisió que hagi pres mai.

No puc recordar amb exactitud quants segons va durar aquell instant. Només sé que la sang se’m va glaçar i que el cor em va fer un bot quan aquells no-ulls em van mirar. El conductor era un home sense rostre. No hi havia cap expressió en aquella forma rodona i terrorífica que, encara no sé com, em va mirar.

En Quim va accelerar i ben aviat vam deixar enrere el Mercedes, però jo sabia que l’home sense cara seguia fixant la seva mirada vàcua en el nostre cotxe fins que la distància li ho va fer impossible. Durant tota aquella estona eterna, vaig notar els seus no-ulls clavats en mi i en el nostre Peugeot.

Una por pètria em va impedir explicar-li res al Quim en aquell moment. Estava tan terroritzada que no vaig poder articular paraula, així que, quan vam arribar a casa, vaig decidir deixar-ho per l’endemà. Però l’endemà em vaig llevar igual com me n’havia anat a dormir: amb les mans tremoloses i l’estómac encongit. Així em llevo cada dia des d’aquell 1 de novembre.

Precisament avui fa un any d’aquell encontre. En aquest temps tot ha canviat, la meva vida és una altra. La por domina els meus dies. Si veig un cotxe negre, una tensió insuportable m’enravena. I si és un Mercedes, em poso a xisclar com una boja. En Quim em mira amb por, i la distància que ens allunya és cada dia més gran. Noto, darrere la seva mirada atemorida, que m’estic desdibuixant per moments.

Ja és de nit. Necessito sortir. He d’agafar el Peugeot negre i conduir, conduir, conduir... Potser retrobaré aquell rostre sense rostre a la mateixa autopista. O potser trobaré algun curiós que, estranyat per la meva lamentable manera de conduir, gosi mirar-me a través de la finestra i creui la seva mirada amb els meus ulls esborrats.
_________________________________________________

Avís marinetix: tot és ficció. En Quim, el No-rostre, el Peugeot i el Mercedes. A més, jo condueixo de meravella. ;-)

6 comentaris:

Romaní ha dit...

Ei Maró!

M'ha agradat molt!!!! per un moment he sigut jo la que, mirant per la finestra he creuat la mirada amb aquest No-rostre.... Quina esgarrifança!!! uix....

Molt bo!

Ptons

Salva Piqueras ha dit...

A mi em faria més por amb el rostre del tio del banc quan et diu que l'Euríbor ha pujat xxx... se'm glaça la sang!!!

Ayashe ha dit...

Ups... se'm ha posat la pell de gallina... quina por... M'ho pensaré dues vegades abans de mirar la cara que fa el conductor més lent del món...

una lingüista elitista ha dit...

Doncs sort que és ficció!! ;-)

Manel ha dit...

Molt bò, Marina!

I a més, llegint-ho de nit i solet davant de l'ordinador... jo no goso mirar per la finestra...

LoveSick ha dit...

M'ha impressionat molt la descripció, m'ha semblat emotiva, gairebé viscuda... no cal que poses que és ficció o veritat, deixa que en cada relat l'espectador es faça la pregunta, sempre es millor quedar-se amb les preguntes que amb les respostes, oi?