24/2/06

L'enveja invisible


Dijous vaig tenir el plaer de conversar cara a cara, per bé que molt breument, amb un escriptor dels que fan enveja. Vaig ser afortunada de poder parlar amb l'Emili Rosales, l'autor d'una obra que m'ha ocupat les poques estones lliures de les tres últimes setmanes. Primer, me les va prendre a contracor, perquè l'obra no aconseguia enganxar-me. Però de mica en mica la màgia de "La ciutat invisible" i la seva captivadora història van aconseguir atrapar el meu interès. Així li ho vaig manifestar a l'Emili Rosales, després de la conferència que va oferir als participants en un taller lectura de la biblioteca central de Terrassa.
Durant la xerrada, aquest escriptor, que no arriba als 40, va embobar l'audiència amb un encant i una modèstia inesperats en un autor d'èxit. Em va encantar el seu to planer, senzill i obertament sincer. En poc més d'una hora de diàleg, va deixar ben clar que té molt clar què vol, però que no pretén res més. Va mostrar-se tal i com és, i va evidenciar un respecte absolut davant les opinions que els assistents li manifestaven, sempre amb una paraula amable a la boca per agrair-les, sempre amb ganes de correspondre el seu públic amb respostes sinceres i genuïnes.
Em va fer enveja.
Vaig pensar que ell tenia sort de poder conversar amb un grup de persones que havien llegit el que ell havia escrit. Que havia treballat molt per publicar una obra rodona, difícil però rodona, i que ara s'estava trobant amb la recompensa. Deu ser el moment més dolç i agraït de tot el procés creatiu, i ell l'estava gaudint amb tot el dret.
Va ser una trobada molt agradable, i ho va ser gràcies a la personalitat de l'Emili Rosales, a qui voldria demanar perdó per la meva cruel sinceritat en manifestar-li a sac que "La ciutat invisible" m'havia costat horrors al principi, tot i que després ho vaig arreglar confessant que la segona part l'havia trobat magistral i digna d'admiració perpètua.
En la breu conversa que vam mantenir, va deixar anar una frase espontània que em va sobtar: "Sí, tens raó: sabia que començar d'aquesta manera era una mica suïcida per part meva, però ho vaig fer". Així doncs, ell era conscient dels riscos que corria començant una novel·la d'una manera tan enrebassada des del meu punt de vista.
Saber-ho em va alleujar. I tot plegat em va fer pensar que és molt fàcil criticar un llibre. Sempre es poden trobar defectes en les obres dels altres. Però que el que no és fàcil és pensar una idea, documentar-la i plasmar-la en paraules de manera que tot quedi lligat i relligat. Per no parlar de la dificultat de publicar.
Llegir "La ciutat invisible", i fer l'esforç de superar la duríssima primera part, m'ha ensenyat que sempre t'has d'esforçar per trobar el veritable fons de les coses, per trobar la perla amagada al lloc més recòndit de la cloïssa. I que la bellesa d'aquesta perla et pot deixar captivat del tot, sobretot si t'ha costat Déu i ajuda trobar-la.
I també em va fer pensar que, si ell té sort de poder parlar amb els seus lectors in person, jo ara estic assaborint la mel de poder conversar amb els que em llegiu per mitjà d'aquest blog. Us asseguro que és una sensació estranya però molt, molt reconfortant. I, a petita escala, és equiparable amb la bona estona que deuria passar l'Emili Rosales l'altre dia al taller de lectura de la biblioteca central.
I evidentment, aprofito l'avinentesa -cal dir-ho?- per recomanar-vos que llegiu "La ciutat invisible", amb una predisposició molt desperta i oberta a rebre dosis de poesia, de misteri, d'història i de romanticisme. I, si hi penseu, me la comenteu!

19/2/06

El meu amic, el mar


El meu amic, el mar,
te la calma d'un déu adormit
quan la meva nau busca recer
a l'illa del seu pit.

El meu amic, el mar
té el coratge d'un déu exaltat,
i quan s'omple d'aire el meu velat
seguim un joc incert.

I tanmateix, potser
el jec de l'onada acabarà
amb tot el meu somni desitjós
d'anar a aquell port d'atzars...

El meu amic, el mar
és l'immens bressol de tots els blaus,
i en el seu vaibé de so i color
aprenc el poc que tinc.

És per això que mai
no em podré allunyar del seu batec,
i fidel viuré amarinat
fins acabat el vent (...)


Després de passar un preciós cap de setmana a prop del mar, em sento recarregada d'energies i plena de sol. Quins dies més macos ha fet, i com he disfrutat a l'aire lliure amb les meves dues nenes, el meu nen i els meus amics!
De fet, la calçotada amb la colla de l'estiu ha sigut "agua de mayo" després de tres mesos de condemna hivernal. Ja tinc prou forces per superar sobradament el mes just que ens queda per la primavera.

Ah, el meu amic, el mar... Certament, la regeneració interna és espectacular. És quelcom físic, gairebé fisiològic. El meu cos el necessita i el busca. Com diria Lluís Llach, "és per això que mai no em podré allunyar del seu batec"...

I parlant de Llach: ara que diu que plega, ja me n'adono que el trobaré a faltar. Era com el mar: sempre saps que hi és, que pots comptar-hi, i el vas a buscar només quan el necessites, perquè et gronxi i t'acompanyi. Doncs res, és llei de vida, i Llach se'n va. No és que abans em morís per anar als seus concerts, però el respectava i l'admirava. I l'escoltava quan el necessitava. Bé, sempre ens quedaran els CD. Però no serà el mateix...

Entre les barques, quan passa, l'amor
no du la fulla de crits ni besades.
L'amor que passa a la vora del mar
és blau verdós i flexible com l'aigua.

Per què a la platja hi arribi l'amor
hem de tenir una miqueta de calma,
i una gavina pel cel adormit,
una gavina i una aigua ben blava.

L'amor que passa a la vora del mar
vol que tot just es bellugui la barca,
vol a la vela una mica de vent,
però té por de sentir les onades.

Vol una galta que es deixi besar
però que hi posi una certa recança.
L'amor que es viu a la vora del mar
és un amor de molt poques paraules.

Entre les barques quan passa l'amor
no vol ni cors, ni gemecs ni rialles.
L'amor que passa a la vora del mar
es un sospir que batega com l'aigua...


És un sospir que batega com l'aigua.