Lectures encadenades

Últimament les casualitats em copen l'existència. Entre les últimes novel·les que he llegit, n'hi ha hagut tres de seguides que tenien un denominador comú molt curiós.
De Bogeries de Brooklyn ja en vaig parlar en un article anterior. Després d'assaborir aquesta delicatessen literària ambientada a Nova York, que acaba abruptament amb l'11 de setembre de 2001, vaig llegir La dona a la finestra, de Vicenç Villatoro, que. curiosament, té com a punt de partida l'onze de setembre, però d'un altre any (1714) i en un altre lloc (Barcelona). La dona a la finestra ens transporta al Born de fa 300 anys i ens permet conèixer alguns dels barcelonins de l'època que van patir la derrota en primera persona. Una derrota que va truncar les seves vides irreversiblement. Com ho van fer l'any 2001 els dos avions que es van estavellar contra les torres bessones de Nova York.
Després de finiquitar La dona a la finestra, em va caure a les mans La catedral del mar, de Ildefonso Falcones. Aquesta novel·la també està ambientada al Born, a Ciutat Vella de Barcelona, L'època és una mica anterior, el segle XIV. Però els temps també eren convulsos. La diferència; a la catedral no s'ensorren Torres Bessones ni es destrueixen països, sinó que s'aixeca l'església de Santa Maria del Mar.

Ha estat una casualitat banal, sense cap transcendència. És un petit capritx del destí en les evolucions d'una lectora autodidacta, anàrquica i ametòdica. Llegir sense cap mena d'ordre ni concert em porta sovint a aquest tipus de coincidències. En aquesta línia, ara començo un llibre que em ve que ni pintat, davant el context electoralístic que hi ha a Catalunya: Mauricio o las elecciones primarias d'Eduardo Mendoza. Va d'un dentista apalancat i poc ambiciós que, de cop i volta, és cridat a participar en les llistes socialistes per a les eleccions autonòmiques catalanes; els socialistes tenen poc quorum i han de buscar sota les pedres algú que els doni un cop de mà per aixecar la candidatura. Això em sona...
Espero que les coincidències a què em tinc acostumada em portin a acabar el llibre el mateix 1 de novembre, per fer coincidir la intríngolis literària amb el moment que se sàpiga si els socialistes han aconseguit aixecar alguna cosa, o si haurem de tornar al negociat convergent.
Alea jacta est.