31/3/08

Toca teràpia


Avui tinc teràpia. Ja tinc ganes de tornar a veure el doctor Vich, que em torni a posar a lloc el terrat. Crec que em toca sessió de regressió. M’encanten. No sé com ho fa, però aconsegueix relaxar-me fins al punt que entro en un trànsit deliciós, que em porta al passat en un viatge mental al·lucinant, impossible. Però no viatjo al meu propi passat: aterro al passat de la Humanitat. Em trasllada a l’inici dels Temps, quan tot era res i res era tot.

De cop i volta, em trobo ajaguda, nua, enmig d’un bosc frondós, exuberant. O potser és una selva, una selva verge i pacífica, en pau amb si mateixa. Les feres encara conviuen a la perfecció amb les altres bèsties. Algunes, confiades, se m’acosten i em llepen la mà. Orquídies precioses, grans falgueres i tota mena de plantes s’enfilen arreu i s’entrellacen, es busquen les unes a les altres. I jo ric, perquè intueixo que estic al món perfecte, on tot encara és nou, fins i tot els sentiments foscos. L’únic, l’ideal, el millor.

La nuesa no m’incomoda. Al contrari, em fa sentir voluptuosa. Tanmateix, és una voluptuositat natural, la pròpia dels éssers de la meva espècie. Però cerco per tot arreu i no hi trobo cap més ésser com jo. Estic sola. Passo minuts (o anys?) en solitud paradisíaca.

Fins que arriba Ella. La Dona Negra.

Apareix d’entre el fullatge. Bufa en una mena de tub foradat que emet un so melodiós, harmònic. La cara d’Ella és preciosa i serena. Té la pell fosca com la nit, fina i brillant. Una peça de tela de colors vius li penja de la cintura. És bella, però és estranya. Jo vull fugir-ne, o fer-la fora. Però Ella, impertorbable no deixa de crear sons bonics amb l'instrument. Veig que els lleons s’adormen als seus peus i sento que els faisans callen per escoltar-la. Finalment, jo també m’ajec i escolto tot el que aquells sons encadenats m’expressen. Bec de la font del seu coneixement, que sorgeix de la melodia dolça, i n’aprenc tot el que m’ha portat.
Sento, per primera vegada en la Vida, que estimo.

La regressió acaba en aquest punt. Quan torno al present, encara tinc davant el doctor Vich, que m’ofereix aigua i em demana, invariablement, que descansi uns minuts abans d’incorporar-me. Mentrestant, ell redacta l’informe psicològic. Des del divan, el miro de reüll amb discreció. És lletjot i massa seriós. També és cert que hauria de vigilar-se l’halitosi, però això li puc passar per alt, com tampoc no faig massa cas del poc gust que té per combinar corbates i camises. L’important és que és d’aquí, dels de tota la vida. Blanc i normal. Com jo.

(Una nova aportació de la Marinetix als Relats Conjunts, inspirada en el quadre "El somni", d'Henri Rousseau, 1910)

12 comentaris:

Clint ha dit...

Ostres tu i jo que hi veia un home al de negre!

Sempre he pensat que ha d'estar bé això de jeure en un sofà i explicar coses a un desconegut, encara que no sàpiga combinar-se la roba!

M'ha agradat, tot i no saber a qui estima...

Anònim ha dit...

Eps, el meu també té un enfoc terapèutic, quina coincidència!
M'agrada com ho has enfocat, bona proposta :)

Sergi ha dit...

Molt bon relat, m'ha agradat el que explica i com està escrit, però això del final que diu que el doctor Vich és dels de tota la vida, blanc i normal... es pot malinterpretar.

zel ha dit...

Pobre, jo sortiria més tronada que abans d'entrar... Bé, i en tot cas hauria de pactar el viatge mental...

[anonymous writer] ha dit...

Ei!! passa'm el telefon del doctor Vich, que jo també vull experimentar una regressió, jeje

Tocat del cargol ha dit...

Doncs jo m'hagués quedat més estona gaudint d'aquesta pau ancestral!

estripanits ha dit...

mmmmmmmm.... interessant!

Anònim ha dit...

Pq es pot malinterpretar?? creus que algun blanc membre dek KKK (o de la COPE) es podria ofendre? :-)
Gege

Anna ha dit...

M'ha agradat força el teu relat, molt bé, et felicito. Estic d'acord amb el Xexu amb això de blanc, normal...

Anònim ha dit...

Ei Maró!!

Quan temps!!! estic contenta de tornar-te a llegir!... M'encanta com has escrit aquest relat, però haig de dir que estic d'acord amb el Xexu... la societat d'avui està molt susceptible amb tot... S'ha de vigilar molt què i com es diuen les coses... Trist, no??

Un ptonàs,

Moni

Marinetix ha dit...

Ei, hola a tothom, i abans que res gràcies per passar per aquí!

Només volia fer un petit aclariment davant d'alguns dels vostres comentaris, per evitar malentesos:

Això és, de dalt a baix, un text de ficció, en el qual l'autora s'ha posat en la pell d'una xenòfoba tocada del bolet. Així doncs, la frase "algú blanc i normal, com jo", la diu la tiparraja aquesta. No pas l'autora, que és molt diferent...

Que consti en acta, si us plau!

Sóc conscient que és un text molt ambigu i que porta a diferents interpretacions. És un risc divertit, trobo. Però pel que fa al racisme que desprèn la prota, que no hi hagi ambigüitats; la racista és ella. I és ella la que necessita teràpia.

Bufa, quin rollo!
Però bé, crec que era necessari aquest aclariment... oi?

Martallica Rock ha dit...

Feia temps que no llegia cap relat teu i segueixo dient q m'encanten! m'absorveixen!