La vida secreta de les paraules

M’enganxen els escrits d’Isabel Coixet. Les seves col·laboracions al suplement dominical d’El Periodico són, per mi, la millor secció de la revista. Com que l'article setmanal està pràcticament cap al final del suplement, vaig passant distretament les pàgines prèvies encallant-me en els temes que em criden l'atenció; em reservo l'escrit de la Coixet com qui es guarda pel final la part toveta de la pizza, o el rovell de l'ou ferrat per a l'últim mos.
Llegir els seus articles és una experiència sorprenent: no és que em senti identificada amb el que diu -ni de lluny. Més aviat m'atrau la manera que té d'explicar aquelles petites coses que l'afecten d'una manera o altra. A mida que els llegeixo, puc veure mentalment què m'està explicant. Les seves paraules se'm tornen imatges. I és com si veiés una de les seves pel·lícules: tot té una estètica i un ritme molt personals. L'aire que respiren és especial, la musicalitat que traspuen és especial. Fins i tot els títols de crèdit són especials.



Ara he descobert que a Internet té una mena de blog titulat Miss Wasabi. Bon descobriment: no hauré d'esperar al descans dominical per connectar amb el Planeta Coixet. Ara bé: al seu blog no hi ha lloc per als comentaris dels lectors. Ella escriu sense esperar feedback .
Estic parlant d'una artista, escriptora, guionista, publicista, cineasta (etc) molt prolífica. Escriu molt, crea molt. La seva creativitat la fa tocar diverses tecles, sempre amb una elegància i un estil personalíssims. Va deixant la seva empremta per allà on passa. És, suposo, com anar deixant parts de tu per tot arreu. Retalls de vida. Trossos de personalitat repartits pel món, en forma de paraules encadenades amb vida pròpia. Les escriu i les deixa caminar soles, esperant que algú les reculli i les llegeixi per passar l'estona.
I això em fa pensar: jo escric les meves coses en un blog, totes ben recollidetes i ordenades en un únic mitjà, virtual, compartint-les amb la gent que aprecio... Tot en un sol lloc. Però ella? Ella va deixant paraules al seu pas, allà on va. I va per molts llocs. No se sent desemparada? No se sent perduda? Com pot saber qui la llegirà, si va dipositant fragments de si mateixa per tot arreu on passa? Quin efecte faran les seves paraules en la persona que la llegeixi? Com sabrà mai Isabel Coixet que m'encanta el que escriu, si no em dóna l'opció de comentar-li-ho, ni al Dominical, ni a Miss Wasabi, ni quan vaig al cine?

Suposo que la sensació de no-resposta que deu sentir ella quan llança a l'aire un dels seus escrits s'assembla molt a la que tinc jo ara mateix, tot esperant que el Senyor llegeixi d'una vegada el meu article dedicat al seu aniversari.... És la vida secreta de les paraules. Estan aquí, en aquest article, en forma de regal i esperant ser llegides.