El gran trencaclosques

Setembre. Treure la pols a velles rutines. Encarar la nova temporada amb il·lusió artificial. Esforçar-se a trobar motivacions tímidament engrescadores. Plantejar-se petits reptes personals que revifallin la capa caiguda de l’ànim de tardor. Tornar a sentir el fred, tornar a sonar a tota hora mocs del nas. Repescar de l’armari la roba estúpida d’entretemps, que mai combina i mai no afavoreix. I tornar a trobar-se a un mateix.

El setembre em mata. Com al protagonista de “El coronel no tiene quien le escriba”, la tardor no em passa coll avall. L’estiu cueja, i aquestes pluges que no saben ploure precipiten encara més el final de les tardes llargues al carrer, el final de la claror, el final del bon humor perenne.

Al desànim que em provoca el final del bon temps, s’hi ajunta l’acumulació de feines, encàrrecs i tasques inajornables pròpies d’aquesta època. La tornada a la feina, la tornada a l’escola, la tornada a tot… any rere any totes les tornades m’agafen amb el peu canviat i necessito setmanes senceres a adaptar-me i a trobar el ritme.

El setembre és com un laboriós trencaclosques d’horaris, de calendaris, d’inscripcions i preinscripcions. Cada peça que moc desequilibra les del voltant. És un moment delicat, que determinarà el tarannà de tota la temporada fins a l’arribada, altre cop, per fi, visca, a la casella de la primavera i l’estiu.

Ara tot just estic elaborant el meu puzzle 2006-2007, movent les peces de les nenes cap aquí, les de les cangurs cap allà, la peça personal més amunt i la peça de la feina cap a l’esquerre, junt a la d’esport i en diagonal amb de la dels amics… i mentre tot va encaixant, vaig pensant en aquesta paraula: trencaclosques. I somric recordant la meva última lectura: Camí de sirga, de Jesús Moncada.

Crec que Camí de sirga és el trencaclosques més deliciós que mai ha passat per les meves mans. I el més difícil també! Ha estat un veritable plaer conèixer els estrafolaris personatges del peculiar poble de Mequinensa – tots ells ficticis però segurament ben reals- i les seves tribulacions per sobreviure, sempre junt al riu, als temps convulsos de les guerres mundials, la guerra civil i la dictadura.

Moncada és magistral en el domini de la llengua catalana i en la rebuscada estructuració d’aquesta obra. Cada microhistòria és una petita peça dins del gran puzzle de la història de la vila. És una estructura complicada que no tolera lectors adormits. Però un lector despert hi disfrutarà trobant frases i paràgrafs que són autentiques perles de col·leccionista, amb un vocabulari molt ric i acolorit i una musicalitat preciosa, gairebé poètica.

Camí de Sirga és la història d’una vila amenaçada que viu del riu i per al riu. És una història coral en què desenes d’encantadors personatges de noms estrambòtics i rimbombants (Honorat del Rom, Aleix de Segarra, Arquimedes Quintana, Madamfransuà, Atanasi Resurrecció…) hi tenen el seu raconet de glòria. Cada un d’ells desfila per les pàgines en moments inesperats, recordant històries increïbles del passat o apareixent en els records dels altres… Però si m’he de quedar amb un personatge en concret, crec que he de triar el poble de Mequinensa. Un poble rebel, roig, obrer, fluvial, miner, que esdevé una pedra a la sabata de l’ordre imperant.

(…) la vila, tenaç en la seva defensa, havia aconseguit irritar (…) les bosses testiculars de la jerarquia estatal sencera: les arnades de funcionaris polsegosos i pàl·lids; les reblanides amb aiga beneita de politicastres tecnòcrates i devots; les xopes d’alcohol de sabres ensangonats; les momificades, amb una esvàstica cosida a la pell, de l’escollit de Déu retratat a les monedes…

No té pèrdua tampoc l’Honorat del Rom, l’apotecari de la vila, cronista de moltes de les histories que va sirgant la novel·la:

"Fins a la tardor del 1971, l’Honorat del Rom havia estat detingut quatre vegades i mitja, deixant de banda l’arrest general del país durant l’eternitat de la dictadura i els engarjolaments col·lectius amb què solien acabar les manifestacions tumultuàries de la vila, especialment les que esclataven al camp de futbol, degudes gairebé sempre a la perfídia dels àrbitres, i en les quals l’apotecari, malgrat la seva indiferencia pels esports, participava per solidaritat vilatana i per l’atracció irresistible per la gresca."

Moncada no ho va posar facil als seus lectors, quan va crear Camí de sirga, el 1988. Però penso que ell deuria disfrutar moltíssim escrivint-la, gairebé tant com jo llegint-la ara. Quan he acabat el trencaclosques, m’he sentit realitzada. Ara em toca moure la peça del següent llibre que llegiré. Però la peça, de moment, balla en el trencaclosques incert d’aquests dies de setembre. Busca un forat on entaforar-se. Caldrà que totes les altres li facin un lloc ben rapidet!