Baves maternals

Mira si en som de tontes, les mares, que bavegem sense cap mena de pudor davant del més insignificant gest dels nostres fills. No tenim cap vergonya d'aplaudir, victorejar i ovacionar en públic qualsevol petit gest de la criatura, encara que es tracti d'una banalitat, com sonar-se els mocs, saltar la insalvable altura d'una vorera o tirar un xiclet a la paperera. No ens ruboritza pensar que algú ens pot veure posant cara de pàmfiles i veu melíflua per lloar els avenços de la nostra descendència. Perdem totalment el sentit del ridícul, i no ens importa: inflar l'orgull dels nostres fills és prioritari.

I no parlem de les grans gestes, com els festivals de final de curs, en què els petitons demostren dalt d'un escenari els progressos realitzats durant mesos d'entrenament. Aquí, la nostra actitud passa de ridícula. Ho reconec. I m'incloc en el grup de mares babaues que ens emocionem amb el pa-de-buré maldestre de la nena, fins al punt que la gallina es posa de pell, i que les llàgrimes més sensibleres de la història ens enceguen els ulls.

És en aquesta mena de contextos quan les mares més fervoroses -ep, aquí ja no m'hi incloc, que encara tinc uns límits- solen emetre impressionants crits d'ànim i d'emoció, que surten del més fons de les entranyes, i que serveixen per demostrar a tot el món sencer que el seu fill o filla és el millor fill o filla del món, i el que fa els pa-de-buré amb més elegància, mestria i savoir faire.

És quelcom indescriptiblement tonto... Però passa! Jo crec que totes les mares som conscients que el que ens porta a actuar així és quelcom molt sensibler, molt quico, però no ho podem evitar. No ens n'adonem i ens descobrim a nosaltres mateixes fent xisclets i saltirons tot picant de mans emocionades. Fins i tot les més tocades i posades. Normalment t'adones del ridícul que fas quan observes altres mares en actituds similars. Vist des de fora, la imatge és tan còmica, que et promets no tornar a caure en la temptació, i jures i perjures que mai no faràs com tal mare o tal altra... Però sempre hi tornes a caure, perquè els avenços del teu fill/filla són tan espectaculars, tan excel·lents, tan superdotats, tan sobrenaturals, que no te'n pots estar, d'aclamar-los.

Com tampoc no et pots estar de defensar el seu honor sempre que algú es fica amb ells. Tots els comentaris sobre la teva descendència han de ser obligatòriament positius, i no hi ha lloc per comentaris crítics ni amonestadors: els teus fills són els teus fills, i amb això n'hi ha prou per ser perfectes... Faltaria més! Desventurat aquell que gosi ficar-se amb qualsevol presumpte defecte d'alguna filla meva: no en sortirà ben parat. És més: no només prohibeixo que es facin comentaris crítics sobre les nenes, sinó que exigeixo que se n'emetin d'aduladors. I si passa algun dia sense que algú em recordi que bonica, preciosa, intel·ligent, espabilada, àgil, estupenda, llesta, inquieta, vital, alegre, dinàmica, generosa, noble, carinyosa, dolça i altruïsta que és alguna de les meves dues filles, no dormo bé, perquè penso que és impossible que el món no s'adoni de lo boniques, precioses, intel·ligents (etcètera) que són, i m'estranya encara més que, a aquestes altures de la vida, cap periodista de fama mundial no m'hagi trucat per fer un reportatge a tota pàgina sobre les excel·lències innegables d'aquestes dues criatures extraordinàries.

Ara seriosament, i deixant-nos d'exageracions: les mares som molt sensibles amb els comentaris que ens fan respecte els nostres fills. Però som sensibles no només pel costat dolent: de vegades, només cal que algú mencioni els nostres nens perquè ens emocionem sobtadament. Només cal que algú parli d'ells en un moment inesperat, en un lloc insòlit, i amb un to especial, perquè ens inflem com un gall dindi. Com ha aconseguit la Dru amb el seu article T de tranquilidad.

Però a l'altra banda hi ha els que gosen parlar dels defectes dels nanos davant les seves mares, o encara pitjor, els que tenen els nassos de fer algun comentari punitiu o moralista directament als nens, sense la autorització materna prèvia. A aquests valents, els informo: cal anar amb molt de compte amb les mares ultrasensibles i megaorgulloses de la seva descendència. Som una espècie bavosa i perillosa i podem mossegar sense previ avís. I les mossegades amb mala bava són les pitjors!