Avanç de temporada

Semblava mentida, però ha arribat el gran dia; me'n vaig de vacances sola amb la meva filla M, a un lloc sense ordinadors, sense telèfon i sense tele. (ostres, dit així sona molt dur...)
Deu dies a pèl amb la M., a l'aire lliure, a la platja, i sense fer res en concret. Una de dos: pot ser que torni relaxada, reciclada i carregada d'energies, o pot ser que torni per ingressar directament a Sant Boi... Però amb les ganes que tinc de fotre el camp i desconnectar, no crec que pugui anar malament. Ara no tinc temps per explicar res més: he de fer les maletes. El balanç, el 4 de juliol.
Bon estiu a tothom!

Baves maternals

Mira si en som de tontes, les mares, que bavegem sense cap mena de pudor davant del més insignificant gest dels nostres fills. No tenim cap vergonya d'aplaudir, victorejar i ovacionar en públic qualsevol petit gest de la criatura, encara que es tracti d'una banalitat, com sonar-se els mocs, saltar la insalvable altura d'una vorera o tirar un xiclet a la paperera. No ens ruboritza pensar que algú ens pot veure posant cara de pàmfiles i veu melíflua per lloar els avenços de la nostra descendència. Perdem totalment el sentit del ridícul, i no ens importa: inflar l'orgull dels nostres fills és prioritari.

I no parlem de les grans gestes, com els festivals de final de curs, en què els petitons demostren dalt d'un escenari els progressos realitzats durant mesos d'entrenament. Aquí, la nostra actitud passa de ridícula. Ho reconec. I m'incloc en el grup de mares babaues que ens emocionem amb el pa-de-buré maldestre de la nena, fins al punt que la gallina es posa de pell, i que les llàgrimes més sensibleres de la història ens enceguen els ulls.

És en aquesta mena de contextos quan les mares més fervoroses -ep, aquí ja no m'hi incloc, que encara tinc uns límits- solen emetre impressionants crits d'ànim i d'emoció, que surten del més fons de les entranyes, i que serveixen per demostrar a tot el món sencer que el seu fill o filla és el millor fill o filla del món, i el que fa els pa-de-buré amb més elegància, mestria i savoir faire.

És quelcom indescriptiblement tonto... Però passa! Jo crec que totes les mares som conscients que el que ens porta a actuar així és quelcom molt sensibler, molt quico, però no ho podem evitar. No ens n'adonem i ens descobrim a nosaltres mateixes fent xisclets i saltirons tot picant de mans emocionades. Fins i tot les més tocades i posades. Normalment t'adones del ridícul que fas quan observes altres mares en actituds similars. Vist des de fora, la imatge és tan còmica, que et promets no tornar a caure en la temptació, i jures i perjures que mai no faràs com tal mare o tal altra... Però sempre hi tornes a caure, perquè els avenços del teu fill/filla són tan espectaculars, tan excel·lents, tan superdotats, tan sobrenaturals, que no te'n pots estar, d'aclamar-los.

Com tampoc no et pots estar de defensar el seu honor sempre que algú es fica amb ells. Tots els comentaris sobre la teva descendència han de ser obligatòriament positius, i no hi ha lloc per comentaris crítics ni amonestadors: els teus fills són els teus fills, i amb això n'hi ha prou per ser perfectes... Faltaria més! Desventurat aquell que gosi ficar-se amb qualsevol presumpte defecte d'alguna filla meva: no en sortirà ben parat. És més: no només prohibeixo que es facin comentaris crítics sobre les nenes, sinó que exigeixo que se n'emetin d'aduladors. I si passa algun dia sense que algú em recordi que bonica, preciosa, intel·ligent, espabilada, àgil, estupenda, llesta, inquieta, vital, alegre, dinàmica, generosa, noble, carinyosa, dolça i altruïsta que és alguna de les meves dues filles, no dormo bé, perquè penso que és impossible que el món no s'adoni de lo boniques, precioses, intel·ligents (etcètera) que són, i m'estranya encara més que, a aquestes altures de la vida, cap periodista de fama mundial no m'hagi trucat per fer un reportatge a tota pàgina sobre les excel·lències innegables d'aquestes dues criatures extraordinàries.

Ara seriosament, i deixant-nos d'exageracions: les mares som molt sensibles amb els comentaris que ens fan respecte els nostres fills. Però som sensibles no només pel costat dolent: de vegades, només cal que algú mencioni els nostres nens perquè ens emocionem sobtadament. Només cal que algú parli d'ells en un moment inesperat, en un lloc insòlit, i amb un to especial, perquè ens inflem com un gall dindi. Com ha aconseguit la Dru amb el seu article T de tranquilidad.

Però a l'altra banda hi ha els que gosen parlar dels defectes dels nanos davant les seves mares, o encara pitjor, els que tenen els nassos de fer algun comentari punitiu o moralista directament als nens, sense la autorització materna prèvia. A aquests valents, els informo: cal anar amb molt de compte amb les mares ultrasensibles i megaorgulloses de la seva descendència. Som una espècie bavosa i perillosa i podem mossegar sense previ avís. I les mossegades amb mala bava són les pitjors!

Pàgines viscudes

Recordo que fins no fa massa tenia el costum de tractar com Bíblies Sagrades tots els meus llibres. Els llegia obrint les seves pàgines just l'imprescindible, intentant no arrugar els fulls ni doblegar massa els volums de manera que no quedés una arruga delatora al llom. El més habitual era folrar cada llibre que llegia, ni que fos amb paper de diari, amb l'objectiu d'evitar que s'embrutessin o es fessin malbé les cobertes. Només pensar en guixar-los em produia esgarrifances.
Tot el que jo havia llegit fins aleshores quedava impol·lut, perfecte, al prestatge de casa. Ni rastre que aquelles pàgines haguessin estat llegides - i viscudes- per ningú.
Això va ser així fins que em va caure a les mans un llibre vellet, no recordo quin, de segona mà. En fullejar-lo, em va cridar l'atenció que el seu antic propietari hi havia deixat nombroses notes al marge, i també s'havia apuntat la data d'inici i final de la lectura.
La troballa va ser reveladora. A partir d'aquell moment, vaig copiar-me el costum. Vaig començar a llegir amb un llapis a la mà, i ja no he deixat de fer-ho mai. D'aquesta manera, quan una expressió, una frase, un paràgraf, una idea o un diàleg m'agraden per un motiu o altre, ho subratllo i, si s'escau, ho comento al costat. Pot ser que em cridi l'atenció alguna paraula desconeguda, o bé que em faci riure, o que m'identifiqui amb el que diu aquell passatge... o fins i tot que em produeixi un rebuig frontal. Tant se val, la qüestió és destacar-ho amb llapis, i marcar la pàgina amb un petit doblec a una de les dues cantonades.
Gràcies a aquest sistema, anys després d'haver llegit una novel·la puc tornar-la a fullejar i tafanejar els fragments que em van cridar l'atenció en el seu moment. I descobrir, a la pàgina 3, la data d'inici i final de la lectura d'aquell llibre. Gràcies a aquestes dades, puc recordar instantàniament en quin context vital vaig llegir tal llibre, quina edat tenia jo, què passava aleshores a casa, què passava aleshores al món...
Tot plegat sol portar bons records. Et transporta a moments entranyables... Ës el cas d'El Codi da Vinci. Recordo que el vaig acabar amb contraccions de part, i així ho vaig apuntar després a la pàgina 3. Vaig voler acabar-lo tant sí com no, perquè em temia que la criatura que havia d'arribar no em deixaria gaire temps per recreacions literàries i em quedaria a mitges amb la resolució del cas Langdon.
Des que practico aquest mètode, els meus llibres han passat a ser uns lligalls arrugats, guixats, amb anotacions fetes amb mala lletra i amb cobertes ratllades i plenes d'osques. Però me'ls miro, i me n'enorgulleixo. Són llibres viscuts. Cada un d'aquests llibres m'ha fet companyia un bon tram de la meva vida, i en les seves pàgines hi ha tancada part de la meva història personal. Recordo amb pena el dia que vaig haver de tornar a la Biblioteca de la Facultat l'exemplar de La Regenta que m'havia acompanyat tot l'estiu del 1994. Des d'aquella dolorosa separació, mai més he agafat un llibre en préstec. Els llibres els he de posseir, o em poso malalta quan els he de tornar.
Però ara no em voldria sortir del tema, perquè estava parlant de Com llegeixo. Aquesta pregunta me la feia la Fúria, una gran amiga molt aficionada a la lectura que em va passar l'adreça d'una web sobre una exposició titulada Llegim. He navegat per la web i m'he mort de la ràbia quan n'he vist el contingut. M'hagués encantat visitar-la en persona, però l'exposició es va acabar el mes passat!
Llegim era una exposició orientada a les persones que ja tenen l'hàbit de llegir, i s'estructurava en sis àmbits-pregunta, com les 6W del Periodisme:

• Què llegim?


• Qui llegim?


• Com llegim?


• On llegim?


• Quan llegim?


• Per què llegim?

Amb la web una es pot fer una petita idea del contingut de l'exposició. Jo m'he quedat una mica astorada de veure que els meus gustos literaris coincidien, bàsicament, amb els de l'Oleguer Presas, qui exposa la llista dels seus llibres preferits, a l'igual que un seguit de personatges famosos. Curiós.
En aquest blog he parlat en diverses ocasions del QUÈ llegeixo.
Avui he parlat del COM.
Em faltaria parlar de l'ON, el QUAN i el PER QUÈ.
L'ON és fàcil: al llit, a terra, al tren i a la pelu.
El QUAN també: l'estoneta del migdia, a la nit abans d'anar a dormir, i quan vaig a la pelu.
El més difícil és respondre el PER QUÈ.
Per què llegim? Sembla mentida, però jo no sabria què dir sense sonar falsa o forçada. A la web de l'exposició s'hi veuen les respostes que havien apuntat alguns visitants en una pissarra. N'hi havia de tot tipus i colors, però totes interessants: "Perquè vius aventures sent el prota", o "Llegir és viure moltes vides", o, simplement, "Per adormir-me"!
Tothom té el seu per què. Jo m'hauré de pensar millor el meu, per evitar el simple "perquè m'agrada". El de "per adormir-me" també és ben simple, però almenys és original, real i sincer com la vida mateixa.
S'obre el debat!

Males notícies

Amb els anys, una va aprenent a conèixe's millor, i amb cert esforç va adquirint la capacitat d'assimilar i acceptar determinades actituds pròpies com a part intrínseca i incorregible de la seva personalitat. Algunes d'aquestes actituds personals davant la vida s'accepten amb resignació i passen a formar part indefinidament del seu repertori habitual de reaccions davant de diverses situacions.
És el cas de la que vull parlar ara. He descobert, amb el temps i moltes hores d'autoobservació, que sóc incapaç de mirar als ulls d'algunes persones. Normalment són persones que, ras i curt, em cauen malament. Persones que, literalment, no puc veure.
Suposo que el meu subconscient m'ha portat a prendre aquesta actitud infantil de pretendre que el que no veig, no existeix. És una actitud incòmode, perquè en la conversa amb algú així, te n'adones que estàs essent tremendament descarada. I que l'altra persona se n'adonarà de forma inevitable.
Potser en realitat és el que espero: que se n'adoni i que s'allunyi de mi.
Crec que aquesta faceta personal és millorable i m'hi hauria d'esforçar una mica més. Però... ¿aleshores qui em garantirà que em podré treure de sobre els non-grats quan no tingui ganes de compartir ni una mil·lèsima de segon del meu temps amb ells?
Els ulls baixos i girar el cap cap a l'altra banda quan algú així em parla és el meu escut invisible davant els atacs al meu equilibri interior que em suposa la interactuació amb aquests éssers. Parlant clar: per no posar-me dels nervis, prefereixo ni mirar-los.
Com també me n'he adonat que defujo les persones tristes. M'allunyo dels problemes. Em distancio de la gent que es concep i es presenta com un problema amb dues potes. No ho puc suportar. Les penes dels altres em fan al·lèrgia. No entenc els deprimits. Estem envoltats de bronques, malaltia, enemistat, guerra, pobresa, depressió, cors trencats, mobbings, ruïna, odi, incomprensió... malaltia. Si tot ens afectés, estaríem fets una merda.
Així que, ara ja ho sé: certifico que amb els anys he anat erigint una muralla bastant insensible davant les persones emocionalment complicades. No ho dic amb orgull; m'agradaria ser més comprensiva, més pacient, més noble. Però temo el contagi i en defujo el contacte. Prioritzo les actituds positives davant la vida, i procuro rodejar-me sempre d'esperits optimistes. Aquests sí, que m'encomanin el que vulguin!
Amb les males notícies em passa alguna cosa similar, però encara pitjor: les oblido abans que canta un gall. No sé quin mecanisme mental tinc que em permet oblidar que tal company de feina ho ha deixat amb la parella, o que el Z s'ha quedat a l'atur, o que una cosina segona ha tingut un accident de cotxe i fa dos dies que està a l'hospital.
Potser sí que ara estic exagerant un xic. Però és ben bé així: en alguns casos, m'he trobat que m'he hagut d'apuntar a l'agenda notes a l'estil de "Truca a la C.M per preguntar-li com està després de suspendre l'examen de conduir per quinzena vegada consecutiva".
Ara bé, hi ha males notícies que no es poden obviar. No passen de llarg ni que t'hi giris d'esquena. Hi ha males notícies que no deixaran mai de ser-ho, que hi seran sempre encara que no les vulguis afrontar de cara. I, com més grans ens fem, amb més males notícies ens trobem.
Per aquest tipus de notícies, no hi ha amagatall emocional possible. Hi topes de cap i es planten al mig del teu camí, són un obstacle en la teva carrera personal cap a l'optimisme etern. Et fan aturar en sec. És un cop brusc.
En aquests moments, és quan valores moltíssim el poder dels esperits optimistes de què t'has rodejat al llarg dels anys. En aquests moments, quan la pena és present i no marxa, no marxa, no marxa, veus com entren en joc aquestes ànimes positives per desplegar la seva capacitat de contagi i arraconar la pena contra la paret fins a fer-la més petita i portable.
Tot és més fàcil amb elles.
La pena no desapareix, però elles sempre hi són. I, en pinya, fan la mala notícia més digerible.
Avui, una mala notícia m'ha fet concloure que jo no podria viure sense aquests esperits positius que són les meves amigues.

Els tovallons de Solo

Hi ha coincidències que sorprenen. Que et fan pensar que una mica bruixa sí que ets. Com la que m'acaba de passar ara mateix.
Avui, no sé per què, m'he recordat d'algunes escenes de Cuatro amigos, la novel·la de David Trueba que va ser al podi del meu rànquing personal quan jo ja començava a deixar enrere els vint per endinsar-me en l'abisme dels trenta.
La vaig llegir el 1999. I avui, justament avui, m'han vingut al cap algunes reflexions del Solo, el protagonista, que en el seu moment em van semblar genials.
Solo estava sol, tenia 27 anys i no sabia què fer amb la seva vida, a part de liar-la grossa cada nit amb els col·legues i intentar retenir a base de festorros l'esmunyedís esperit de la joventut. Entre tanta festa, Solo no tenia gens clar cap on enfilar. Però una de les poques coses que tenia clares era que volia escriure.

- Voy a escribir (...) una novela. Son pequeños fragmentos, recuerdos, diminutas historias, algo así como esas ideas que te asaltan de pronto y las apuntas en una servilleta. (...)
- Suena bonito.
- No, en realidad es una gilipollez cursi y posmoderna. Una imbecilidad. Pero es lo que me sale.

Cada capítol de Cuatro amigos acaba amb una reflexió apuntada en un tovalló. Com aquesta:

La canción del verano es siempre la peor canción del año. El amor del verano es el subgénero del amor, del gran amor que nunca podrá tener lugar en verano. Hablan de lecturas de verano, noches de verano, viajes de verano, bebidas de verano y con ello queda implícito un sutil desprecio. Nuestro amor no está hecho para el verano. Nuestro amor no tiene vacaciones.
De 'Escrito en servilletas')

Avui, no sé per què, m'he recordat de Solo i els seus tovallons. He pensat que podria escriure alguna cosa sobre l'obra de Trueba i sobre aquesta idea d'escriure en efímers trossets de paper, i m'he assegut davant l'ordinador, amb Cuatro amigos al davant. Aleshores he vist que tenia un missatge pendent. L'he obert, i m'he quedat gelada. La Dru m'havia enviat una imatge. El text només m'avisava de l'autor del muntatge: Chema Madoz. Era la imatge d'un posa-tovallons de bar. Un servilletero, carregat de servilletas com les del Solo, amb les històries ja escrites.
Per què aquesta imatge? Per què avui? Ha estat coincidència, o tinc telepatia amb ella? Cosa dificil, tenint en compte que ens coneixem fa quatre dies... He intentat contactar amb la Dru per preguntar-li què l'ha portat a enviar-me una imatge d'un posa-tovallons, però no l'he localitzat i encara estic amb la incògnita.
De tota manera, la coincidència se m'ha posat molt bé. M'ha fet sentir que jo no estic sola com el Solo, perquè algú a qui tinc aprop m'ha acostat els tovallons quan els necessitava.

Una boa tancada és una boa tancada

Quan va ser el moment que vaig deixar de veure una boa tancada en un dibuix així? En quin precís instant de la vida vaig començar-hi a veure un insignificant barret gris i atrofiat?
Aquests dies m'he retrobat amb el El petit príncep després de vint anys, o potser més. I, rellegint-lo, he sentit una pèrdua i un guany. Per una banda, m'he adonat que he passat definitivament a l'altre bàndol: al bàndol dels grans, els que no entenen res de res del món dels infants, els que necessiten que els nens els expliquin mil vegades les coses per treure'n l'entrellat.

"Vaig ensenyar la meva obra mestra a les persones grans i els vaig preguntar si el dibuix els feia por.
Em van respondre :"¿ Per què hauria de fer por un barret ?"
El meu dibuix no representava un barret. Representava una boa que digeria un elefant. Aleshores vaig dibuixar l'interior de la boa, perquè les persones grans ho poguessin entendre. Sempre necessiten explicacions."

M'he adonat que la innocència me la vaig deixar enrere, ja fa temps, no recordo on ni quan.
Però per altra banda, tot i ser gran, he entès el sentit del relat. I amb això hi he sortit guanyant, perquè quan el vaig llegir per primer cop, tanta metàfora em va desorientar i no vaig entendre ni mu. D'aquella primera lectura, només en recordo els dibuixos de la boa oberta i la boa tancada, que aleshores no eren pas dibuixos de barrets.
Heus aquí la paradoxa: El petit Príncep és un preciós cant a la infantesa, a la innocència i a la puresa, però ha necessitat que jo em fes gran perquè el pogués disfrutar amb els cinc sentits. Sense innocència, però amb els cinc sentits.
Ara, abans de recollir i plegar, hauria de fer com el petit Príncep -que era un nen que no oblidava mai cap pregunta- i repetir el que deia al començament, no fos cas que l'interrogant es perdés pel ciberespai:
Quan és que comencem a veure barrets en comptes de boes?

Hotel Existència

Estupefacta. Així m'he quedat llegint "Bogeries de Brooklyn". Era la primera vegada que llegia res de Paul Auster, i m'he quedat completament estupefacta. D'entrada, l'impacte inicial de trobar-me un protagonista engrescat en l'increïble projecte d'escriure "El llibre de les estupideses". Això per mi va ser torbador. Va ser la primera coincidència que em va posar amb els sentits en estat d'alerta: serà que al món hi ha sonats com jo que fan llistes poca-soltes d'anècdotes, de situacions absurdes, de diàlegs de besucs, i fins i tot de faltes d'ortografia memorables?
Superada aquesta sorpresa inicial, a mida que llegia anava topant-me amb agradables troballes, amb descripcions de personatges, sensacions i situacions tan reals com estrafolàries. Trentaanyers desencantats i deixats, Mares Boniques i Perfectes, vells malalts i sense projectes, talibans del cristianisme, llibreters de passat dubtós...
De fet, encara que en alguns casos els personatges podrien semblar una mica rocambolescos, Auster els fa passar per versemblants. Tan verídics, que tots ells passen a formar part de la teva vida a mida que els vas coneixent més i més. Però el que fa que aquests personatges siguin tan creïbles, tan humans, tan entranyables, és que tots estan buscant una cosa, la mateixa cosa, encara que tots ho facin per vies ben diferents: van darrere de la Felicitat.
Tots necessitem avançar, moure fitxa alguna vegada a la vida. Tots volem trobar alguna cosa millor. Tots necessitem tenir un Hotel Existència, com aquell indret idíl·lic que el Nathan, el Harry i el Tom somien per passar la resta de la seva vida. Un Hotel Existència on aixoplugar-nos d'un món que de vegades pot arribar a ser angoixant i detestable. Un racó de món íntim, acollidor i a mida.
Jo també tinc un Hotel Existència. De fet, en tinc dos: el mundà i el virtual. El mundà està lluny i algun dia hi tornaré. El virtual està en construcció. I cada dia s'assembla més al que vull que sigui.
Sense anar més lluny, dimarts passat va passar una d'aquelles coses dignes de ser recollides en una llista a part: dues persones que solen fer comentaris en aquest blog virtual es van trobar en una situació real, sense pràcticament conèixe's, per la més pura de les casualitats. L'Èpica, la comentarista més nacionalista que es fa i es desfà, i la Gege, l'apàtrida més militant que conec, es van ajuntar per assistir (amb mi) a la gravació d'un nou programa "De llibres", del Canal 33. (La pena és que al final la trobada no es va arribar a consumar, perquè l'Èpica tenia menesters més èpics i patriòtics i es va haver de retirar a última hora). Però quines casualitats té la vida: el programa anava sobre "Bogeries" de Paul Auster.
Aquest mateix llibre l'havia recomanat l'Èpica en aquest blog, mitjançant un comentari al meu últim article sobre llibres. I aquest mateix llibre l'hi havia regalat jo a la Gege per Sant Jordi. Tot plegat, abans de saber que un programa sobre l'Auster ens faria coincidir a totes tres, tan diferents i tan encantades amb "Bogeries de Brooklyn".
Aquest és el meu Hotel Existència. I m'encanta.

Llibres, llibres, llibres

Continuem amb Sant Jordi. S'acosta el dia D i les llibreries estan que treuen fum. La meva targeta també. Avui m'he gastat 100 euros en llibres. Sort que aquesta compra compulsiva només és un cop l'any...
Si a l'article anterior parlava dels llibres que m'agradaria comprar (o que algú em comprés...), ara voldria parlar de les novel·les que més m'han agradat en tota la meva vida. Potser així ajudo algú a trobar el regalet ideal per a la seva respectiva parella. Aquí en van uns quants:

La conxorxa dels ximples, de John Kennedy Toole. És el meu llibre de capçalera. Des que el vaig llegir, cap allà el 1997, no he pogut oblidar l'esperpèntica, irritable, estúpida i inoblidable personalitat de l'Ignatius J. Reilly. Quins farts de riure em vaig fer amb aquest personatge! Genial. Malauradament, l'autor es va suïcidar un cop va acabar l'obra. Va ser la seva mare qui va trobar l'original i es va preocupar de trucar porta per porta, editorial per editorial, fins que va aconseguir que la publiquessin. És una joia, des del principi fins al final, ambientada a Nova Orleans. Des que el vaig llegir, sempre he volgut anar al barri francès d'aquesta ciutat, de la qual poca cosa en deu quedar després del Katrina.
Sempre he volgut fer una segona lectura més profunda, però no ho he pogut fer perquè fa dos o tres anys vaig deixar-li el llibre a la meva cap i encara no l'he tornat a veure... Seguirem esperant pacientment...

El Comte de Montecristo, d'Alexandre Dumas. Quin novelón! El clàssic més clàssic d'aventures venturoses... És la novel·la per excel·lència. Les seves 1.100 i escaig pàgines de lletra menuda (a l'edició de La Magrana de 2002, amb traducció del meu admirat Jesús Moncada) no em van espantar (per no dir acollonir, que vaig anar a una escola de pago) i me les vaig cruspir en un sospir... Ara voldria continuar amb Els mosqueters. N'estic segura que aquí Dumas m'entusiasmarà igual, encara que de petita vaig veure D'Artacan y los Mosqueperros, i ja sé de què va.

1984, de George Orwell: em va canviar la vida. Res no és el mateix des que el vaig llegir. Un visionari Orwell va predir amb una clarividència alarmant tots els grans mals que viuria la humanitat afinals del segle XX. Es va equivocar una mica amb la data (al 1984 el tema del Gran Germà encara estava una mica a les beceroles), però va clavar-ho en altres aspectes: tots estem vigilats per un gran ull que ho veu tot. Les nostres ments estan dominades i ens dirigim cap a un Pensament Únic. El primer símptoma de tot plegat és que estem adreçant-nos inevitablement cap a la Parla Única, una dictadura del llenguatge i del pensament, dissimulada per allò que ara, amicalment, anomenem com Llenguatge Políticament Correcte. No segueixo, perquè aquest tema m'encén i m'acolloneix. Perdó: m'espanta.

Diari d'Anna Frank. L'any passat vaig visitar l'autèntica casa d'Amsterdam on es va amagar Anna Frank al llarg de dos anys, durant l'ocupació nazi a Holanda, a la Segona Guerra Mundial. L'Anna tenia 13 anys. Ella i set persones més van sobreviure en un espai molt reduït fins que algú -encara no se'n coneix la identitat- els va delatar. Les pàgines del diari transmeten totes les emocions d'una noieta pre-adolescent tancada entre quatre parets, terroritzada per les notícies que li arriben sobre el que està passant als jueus que coneix, al seu carrer, a la seva ciutat, al seu país i a tot el món. Bé, no crec que calgui explicar gaire l'argument d'aquesta obra arxifamosa a nivell mundial... Tot i saber-ne el final abans de començar-lo a llegir, la lectura d'aquest diari personal em va emocionar, perquè podia situar en la memòria tots els escenaris de la casa que descriu en el dietari. Pràcticament podia imaginar-me l'Anna asseguda davant la seva petita taula d'estudi, escrivint sense parar sempre que els seus companys li ho permetien. Esgarrifós el final estruncat: amaga el terrible destí que esperava l'Anna i tots els habitants de la casa.

Laura a la Ciutat dels Sants, de Miquel Llor. L'autor va ser titllat d'escandalós en publicar aquesta i altres novel·les cap al 1930. Veritablement, deuria ser quelcom trencador en aquella època. La desgraciada vida de la Laura, una barcelonina que es casa per interessos familiars amb l'hereu de la família més rica de la ciutat fictícia de Comarquinal (Vic, en realitat), està adornada amb un estil molt treballat que dóna plaer de llegir. Els personatges i la vida de poble de comarques són gairebé caricaturitzats. Llor deixa ben retratada la vida de poble, el safareig, la marginació social del que és diferent, les males llengües, la intolerància davant el forani... No té pèrdua la descripció pràcticament bovina que fa de l'hereu, el Tomàs. El vaig llegir el 1999 i no en descarto una segona lectura.

Altres lectures recomanables, que desenvoluparé en pròxims articles o de les quals ja he parlat anteriorment:
Cuatro amigos, de David Trueba.
Las guerras de nuestros antepasados, de Miguel Delibes.
Mirall trencat, de Mercè Rodoreda.
Dones absents, de Judit Pujadó.
Les filles de Hanna, de Marianne Fredriksson.
La ciutat invisible, d'Emili Rosales. (vegeu l'article)
Suite francesa, d'Irène Nemirovsky. (vegeu l'article)

Recullo a continuació els primers suggeriments que heu fet arribar molts amb els vostres comentaris.

La Fúria ens suggeria:

• El regal de la comunicació, de Sebastià Serrano
• Web de Llibreria Pròleg

La Gege ens recomanava:

• El petit príncep, d'Antoini de Saint Exupéry, tant en català com en el francès original.
• El curiós incident del gos a mitjanit, de Mike Haddon, o bé en l'anglès original: The courious incident of the dog in the night time.
• Dreaming in cuban, de Cristina García.
• La casa de los espíritus, de Isabel Allende.

El Rizzo proposava:

• Les edats d'or, d'Albert Sánchez Piñol. Anterior a les dues novel·les que l'han fet famós: La pell freda i Pandora al Congo.
  

La Sàvia Èpica apuntava:

• Les bogeries de Brooklyn, de Paul Auster.
  

Gràcies a tots pels vostres comentaris i aportacions. Si us plau, tingueu present que la llista de suggeriments es va engruixint: no deixeu de consultar els comentaris que van arribant El tema de Sant Jordi dóna molt de si, o sigui que us agraïria que aneu fent suggeriments cada vegada que topeu amb algun llibre que s'ho mereixi. Feliç Diada!

Sant Jordi em posa

La primavera la sang m'altera, i encara se m'altera més quan arriba Sant Jordi. És un dels meus dies preferits. Trobo que fa més Diada Nacional que no pas l'Onze de Setembre (vès quina poca-soltada, celebrar una derrota tan desastrosa com la de 1714!). Què millor que una llegenda amb herois, bèsties i princeses per mitificar el sentiment de país?
Però torno al tema que m'ocupa, perquè el 23 d'abril s'acosta i el més calent és a l'aigüera. Només tinc quatre idees vagues dels llibres que em vull comprar o que vull que em regalin. Però els deixo anar aquí, per compartir-los amb qui em llegeixi, i amb l'esperança que algú em faci la llum recomanant noves lectures interessants. Això sí: centrem-nos en la novel·la, si us plau: la poesia em fa badallar i els assaigs no logren captar l'atenció de les poques neurones que conservo a aquestes altures de la vida.

Torna Mendoza!
Per fi. L'estava esperant feia anys. L'autor de "La ciudad de los prodigios", "Sin noticias de Gurb" i "Una comedia ligera" ha tornat a la palestra amb una novel·la qualificada de seriosa. Vaja, quina decepció... El Mendoza desinhibit i àcid de Gurb és, al meu parer, molt millor que el tocat i posat. Però no per això penso deixar de llegir-me la seva última obra, "Mauricio o las elecciones primarias". Perquè Mendoza, malgrat tot, és Mendoza. I, a banda dels gustos i preferències estilístiques de cadascú, escriu de puta mare!


Jesús Moncada, la descoberta:
Acabo de descobrir una perla literària: Jesús Moncada. "Calaveres atònites" va caure per una carambola estranya a les meves mans, i l'he devorat amb fruïció. Feia temps que no trobava un autor contemporani que m'entusiasmés des de la primera línia. I ara que m'ha passat, ara que he decidit fundar i presidir un club de fans en el seu honor, m'ha vingut al cap que Moncada ja no escriurà res més, perquè és mort des de no fa massa. Buscant per internet, ho he confirmat: va morir el 13 de juny de 2005. Quina mala pata. Però bé, em consola saber que encara em queda una llarga bibliografia per llegir. De "Calaveres atònites" m'ha deixat atònita la gran habilitat de l'autor de Mequinensa per escriure paràgrafs sencers enllaçant una rere l'altra tot de frases fetes i locucions populars, algunes molt conegudes i familiars, d'altres sorprenents i divertides.


Un clàssic: El petit príncep.
No pot faltar un clàssic per Sant Jordi. Tinc ganes de rellegir aquest famós relat d'Antoine de Saint-Exupéry. Com tanta gent, me'l vaig llegir quan era una nena (fa quatre dies, vaja), i pràcticament només en recordo alguns dels dibuixos, com el de l'elefant amagat sota un barret. Bé, també recordo amb certesa que no vaig entendre de la missa la meitat. Potser ara és el moment de recuperar-lo i llegir-lo amb ulls més crítics i experimentats, i intentar trobar-hi el missatge subliminal que els entesos asseguren que transmet.


Serrano, el guapo de la peli .
Faig una concessió i em salto l'autoimposada límitació al gènere novel·lístic, per aventurar-me a llegir algun dels assajos del guapíssim Sebastià Serrano. Em decanto per "L'instint de la seducció", i no perquè necessiti alliçonar-me sobre un art del qual vaig, ehem, sobradíssima, sinó perquè tot el que diu i escriu aquest semiòleg em proporciona un gran plaer mental. A part de guapo, és una d'aquelles persones que només sap dir coses interessants. Fins i tot parlant col·loquialment em deixa embobada. D'ell només he llegit "Elogi de la passió pura", ja fa molts anys, i en tinc un bon record. Ara vull veure com se les manega amb l'assaig. Segur que m'emboba igualment.

Altres:
També tinc interès per llegir "Farsa", de Màrius Serra, i per endinsar-me en la novel·la negra de Henning Mankell.
Més endavant ampliaré aquesta llista que ara m'adono que és totalment masculina... Com pot ser? He de regirar-me el cervell per trobar alguna autora fèmina que em motivi? Quines coses té la vida! Les dones som les que llegim i les que més escrivim, i a l'hora de ser recordades quan toca, ens fem invisibles. Pensaré en això de cara al pròxim article. He de paliar aquesta greu mancança!

A la tele!

Després d'uns quants dies en blanc, torno a les andades. I torno carregadeta de ganes d'escriure, acumulades durant una llarga setmana K.O. a causa d'unes angines monstruoses. El problema és que tinc molta feina acumulada i per tant no em queda massa temps per revifar aquest blog, però ho intentaré.
La reentrée comença amb una aparició televisiva, fugaç i discreta, però televisiva. La cita és avui dimarts, 4 d'abril, a les 23h25 al Canal 33. El programa és "De llibres". El presenten Vicenç Villatoro i Natza Ferré (a la foto), i avui tracta sobre l'emotiva novel·la "Suite francesa", de Irene Nemirovski.

La meva aparició estel·lar consisteix en omplir una cadira de la zona del públic, però no cal dir que la meva era una funció importantíssima per al bon desenvolupament del programa. He de mencionar també l'aparició de la meva dama de companyia Bloc Semàntic. És la bellesa rossa que surt al meu costat. (No diré que és parenta del presentador, perquè em mata).

Espero que trobeu interessant aquesta primera incursió marinetix en el món de La Nostra... I a veure si aquest petit article serveix per fer apujar l'audiència d'un programa sobre literatura diferent, distret i de qualitat.

Una nit prometedora

Voldria enviar un petonàs a la Dalets i la Bloc Semàntic per la divertidíssima vetllada que em van proporcionar la nit de dissabte, responent a la I Frikitrobada Marinetix convocada exclusivament via aquest blog.
Érem tres persones i un ninot de peluix, però com bé diu la meva amiga Fúria, en aquesta vida no importa la quantitat sinó la qualitat, i el cert és que la nit va ser tal i com esperava: carregada de risses i de bona conversa. La seva entusiasta resposta a la meva convocatòria es mereixia un premi, i el van tenir: olives, pizzes i un partit del Barça que vem ignorar des del minut 0 fins al 90.
Però no em voldria oblidar de tots aquells que han entrat al blog i han participat d'alguna manera o altra en aquesta iniciativa tan poca-solta, ja sigui declinant la invitació o simplement comentant la jugada. He assolit el rècord de comentaris (20 en total, o 21 si comptem el d'un porno-star que se'm va colar per mostrar les seves fotos de bacanals, al qual ja he procedit a retirar abans no us aficionessiu i em deixessiu per ell). A tots, us envio una abraçada d'agraïment. Bé, més que agraïment, d'alleujament per haver-me ajudat a superar amb èxit aquest estúpid repte sense solta ni volta que em vaig voler autoimposar. Gràcies a vosaltres, no he hagut de passar pel temut tràngol de menjar-me els "Zero Comments" o de confessar que em vaig quedar sola la nit de dissabte. (Buf !!!)
En definitiva, com dirien els polítics més mancats d'imaginació i recursos verbals, la valoració ha estat molt positiva. O sigui, que penso repetir. Per tant, estigueu a l'aguait que potser aviat caurà alguna altra convocatòria... Mira, digueu-me pesada. Ara m'heu mal acostumat!

Convocatòria sorpresa

A tota la meva massiva i estimada audiència, us proposo una prova. Aquest dissabte vull convidar a sopar els meus amics i amigues a casa. Però també vull saber qui em llegeix i qui no. Per tant, queda convidat a sopar dissabte a ca meu tot aquell que deixi un comentari en aquest post. Val a dir que haureu de passar per un estrictíssim i rigorós control d'identitat abans de ser del tot acceptats com a convidats... no fos cas que se'm colessin a casona alguns indesitjables desafectes al règim...
Dilluns escriuré un resum de com ha anat aquesta iniciativa esbojarrada. Espero no haver d'autohumillar-me amb un patètic i lacònic "No hi va haver sopar". Espero també que la trobada no esdevingui quelcom tan excitant com el que es veu a la foto. (gentilesa de dragoncete).
Vinga, animeu-vos i manifesteu-vos, que riurem!
(Qui em mana a mi ficar-me en aquests alberginials?)

Banalitats

Hi ha anècdotes personals en la vida d'una que passaran per sempre a la història íntima de fets memorables, i que res no les podrà esborrar. Hi ha petits moments en la vida d'una persona que, sense prentendre-ho, a la llarga pugen al podi dels instants culminants de felicitat, del bagul dels records més entranyables de tota una existència. Normalment, les percebem com petites tonteries sense transcendència, que ocorren sense gairebé ni adonar-nos-en. Però són aquestes petites banalitats les que fan que la vida discorri entre riallada i riallada, esquitxada de moments especialment únics, viscuts en bona companyia, amb qui realment t'aprecies i amb qui realment tries passar l'estona.
D'aquestes, en conservo moltes. Si m'ho proposo, em vénen a la memòria milions d'instants bons i irrepetibles, atacs de riure inoportuns, i situacions incongruents amb si mateixes que, per absurdes, em provoquen hilaritat absoluta només de recordar-les.
La meva amiga Anna n'ha protagonitzat moltíssimes. Només ella és capaç d'arrossegar tota una quadrilla de viatge professional a Huesca en un sol cotxe. Només ella és capaç de fer que el propi jefe faci de xofer perpetu durant tot el viatge, amb un cotxe carregat fins al sostre de maletes, bosses, prospectes i altres materials... I només ella és capaç d'anticipar, en un viatge de feina, que ben aviat serà el cumple de la seva filla. I aquesta anticipació li genera la necessitat intrínseca de comprar, imprescindiblement en aquells moments de la vida, un PIANO de 3x3 metres quadrats a l'Imaginarium de Huesca, cosa que ens fa recórrer els 300 quilòmetres de tornada a casa apretadets com sardinetes a dins del cotxe del jefe, intentant respirar entre tecla i tecla del piano de la nena...
Una altra crack de les anècdotes és la Fúria. Mai oblidaré l'atac de riure a la fira de festa major de Palamós. Tota la colla disciplinadament enfilada a dalt d'unes rengleres de toros mecànics endimoniats. Ella va caure la primera. La resta, ofegades de riure veient-la sacsejar-se i rodolar sense control d'una renglera cap a l'altra com una croqueta desbordada, no podíem fer res més que intentar no caure i aixafar la croqueta. I ella, amb la impotència pròpia d'una croqueta triturada per un toro de plàstic, no va poder evitar patir un atac d'incontinència urinària!!! No havia vist mai res semblant. El seu "escape" ja va ser superlatiu. Gairebé provoca un "escape" en cadena de totes les que estàvem allà. Per sort, vam poder agafar el toro per les banyes i en vam sortir prou dignament... Totes menys la Fúria!! ;-P
Una altra és la de la Gege. Ella i les seves hormones han hagut de passar ja per desenes de situacions esperpèntiques i rocambolesques. Crec que és una especialista en trobar-se en escenes estranyes. És com un imant. Les atrau. Una nit que vam sortir de festa, es va trobar un company de feina que li feia tilín. La seva reacció va ser tan hormonal i fisiològica que la boca se li va assecar i no va poder tancar els llavis en tota la tota estona que va xerrar amb el pretès pretendent. Es va quedar amb el llavi superior aixecat al més pur estil Jocker, tot esperant que el company no s'adonés d'aquella disfunció bucal... Va passar una mala estona, tot i ser conscient que la seva sequera provocava al seu voltant uns atacs incontrolables de riure no pas gaire compassius.
N'hi ha tantes... Escrivint me n'estan venint moltes al cap. Crec que crearé una secció especial titulada "Banalitats imprescindibles". Ja m'ho veig. O sigui que ... continuarà!

Bombolla d'oxigen al Congreso de Periodismo Digital

Ja porto gairebé 9 anys treballant a l'Administració Pública, i això no pot ser bo per a la salut mental. Estar rodejada de polítics, de trepes, de directius oligarques arrepapats a la trona, de funcionaris apalancats i de professionals bons però desencantats no em pot aportar pas gaire vidilla intel·lectual ni facilitar l'exercici de les poques neurones que em queden. És per això que de vegades necessito sortir de l'ou, veure la realitat de la vida, palpar-la, estudiar-la, interrelacionar-m'hi, submergir-m'hi... I així poder constatar que hi ha vida intel·ligent allà fora. Assistir al VII Congreso de Periodismo Digital els passats 2 i 3 de març a Huesca ha estat per mi com trobar una bombolla d'oxigen al mig de l'oceà.
A Huesca he tingut la sort no només d'assistir a ponències veritablement interessants i de rabiosa actualitat, com la de Javier Monjas i Pepe Cervera sobre "el Periodismo Ciudadano", o la d'Andy Young, el freaky-verificador de dades del setmanari The New Yorker, entre moltes altres, sinó que a més he pogut conèixer gent interessantíssima, professionals que estan al peu del canó dia rere dia i que treballen en mitjans de referència com Elpais.es. Álvaro Varona i Ícaro Moyano són només dos dels periodistes amb qui vaig poder intercanviar impressions, gràcies a les quals vaig comprovar, satisfeta, que el rovell funcionarial no m'ha adormit encara tots els reflexos mentals necessaris per mantenir - o almenys intentar-ho- una conversa a un nivell impensable en el dia a dia de l'Administració Pública.
A l'Administració Pública només es discuteix sobre la millor manera de putejar el company de files. O sobre la millor manera d'evitar que te la foti qualsevol inútil a qui han posat l'etiqueta de jefe, i que hi ha arribat perquè no sap ni engegar l'ordinador. A l'Administració Pública, el politiqueig més repulsiu és el cafè amb llet de cada matí.
A Huesca, amb mitja horeta de xerrada informal, em vaig assabentar de tots els ritmes i logaritmes de la vida política i periodística madrilenya. Dels avatars dels periodistes que treballen prop de "la Corte". De les intrigues empresarials dels grans grups mediàtics. Dels odis entre galàctics del periodisme polític. De les rivalitats i enveges entre els grans mitjans de comunicació, no sempre sanes ni benintencionades...
I també vaig poder llançar a l'aire algunes preguntes que em van fer corroborar que no només hi ha vida intel·ligent allà fora, sinó que a més a Madrid no tothom va per la vida amb la carota de mala llet del Zaplana, ni tothom està abduït per les tesis dantesques de Don Federico (el d'aquella emissora de ràdio del nom de la qual no vull recordar-me).
La bombolla d'oxigen m'ha oxigenat al cervell. Tanmateix, he de reconèixer que la tornada ha estat menys dura del que em pensava: a la feina m'hi esperava molta feina, però també m'hi esperaven els grans i bons amics que he tingut la sort de fer aquests últims 9 anys. Ells sí que són la meva autèntica bombolla d'oxigen diària!

L'enveja invisible

Dijous vaig tenir el plaer de conversar cara a cara, per bé que molt breument, amb un escriptor dels que fan enveja. Vaig ser afortunada de poder parlar amb l'Emili Rosales, l'autor d'una obra que m'ha ocupat les poques estones lliures de les tres últimes setmanes. Primer, me les va prendre a contracor, perquè l'obra no aconseguia enganxar-me. Però de mica en mica la màgia de "La ciutat invisible" i la seva captivadora història van aconseguir atrapar el meu interès. Així li ho vaig manifestar a l'Emili Rosales, després de la conferència que va oferir als participants en un taller lectura de la biblioteca central de Terrassa.
Durant la xerrada, aquest escriptor, que no arriba als 40, va embobar l'audiència amb un encant i una modèstia inesperats en un autor d'èxit. Em va encantar el seu to planer, senzill i obertament sincer. En poc més d'una hora de diàleg, va deixar ben clar que té molt clar què vol, però que no pretén res més. Va mostrar-se tal i com és, i va evidenciar un respecte absolut davant les opinions que els assistents li manifestaven, sempre amb una paraula amable a la boca per agrair-les, sempre amb ganes de correspondre el seu públic amb respostes sinceres i genuïnes.
Em va fer enveja.
Vaig pensar que ell tenia sort de poder conversar amb un grup de persones que havien llegit el que ell havia escrit. Que havia treballat molt per publicar una obra rodona, difícil però rodona, i que ara s'estava trobant amb la recompensa. Deu ser el moment més dolç i agraït de tot el procés creatiu, i ell l'estava gaudint amb tot el dret.
Va ser una trobada molt agradable, i ho va ser gràcies a la personalitat de l'Emili Rosales, a qui voldria demanar perdó per la meva cruel sinceritat en manifestar-li a sac que "La ciutat invisible" m'havia costat horrors al principi, tot i que després ho vaig arreglar confessant que la segona part l'havia trobat magistral i digna d'admiració perpètua.
En la breu conversa que vam mantenir, va deixar anar una frase espontània que em va sobtar: "Sí, tens raó: sabia que començar d'aquesta manera era una mica suïcida per part meva, però ho vaig fer". Així doncs, ell era conscient dels riscos que corria començant una novel·la d'una manera tan enrebassada des del meu punt de vista.
Saber-ho em va alleujar. I tot plegat em va fer pensar que és molt fàcil criticar un llibre. Sempre es poden trobar defectes en les obres dels altres. Però que el que no és fàcil és pensar una idea, documentar-la i plasmar-la en paraules de manera que tot quedi lligat i relligat. Per no parlar de la dificultat de publicar.
Llegir "La ciutat invisible", i fer l'esforç de superar la duríssima primera part, m'ha ensenyat que sempre t'has d'esforçar per trobar el veritable fons de les coses, per trobar la perla amagada al lloc més recòndit de la cloïssa. I que la bellesa d'aquesta perla et pot deixar captivat del tot, sobretot si t'ha costat Déu i ajuda trobar-la.
I també em va fer pensar que, si ell té sort de poder parlar amb els seus lectors in person, jo ara estic assaborint la mel de poder conversar amb els que em llegiu per mitjà d'aquest blog. Us asseguro que és una sensació estranya però molt, molt reconfortant. I, a petita escala, és equiparable amb la bona estona que deuria passar l'Emili Rosales l'altre dia al taller de lectura de la biblioteca central.
I evidentment, aprofito l'avinentesa -cal dir-ho?- per recomanar-vos que llegiu "La ciutat invisible", amb una predisposició molt desperta i oberta a rebre dosis de poesia, de misteri, d'història i de romanticisme. I, si hi penseu, me la comenteu!

El meu amic, el mar

El meu amic, el mar,
te la calma d'un déu adormit
quan la meva nau busca recer
a l'illa del seu pit.

El meu amic, el mar
té el coratge d'un déu exaltat,
i quan s'omple d'aire el meu velat
seguim un joc incert.

I tanmateix, potser
el jec de l'onada acabarà
amb tot el meu somni desitjós
d'anar a aquell port d'atzars...

El meu amic, el mar
és l'immens bressol de tots els blaus,
i en el seu vaibé de so i color
aprenc el poc que tinc.

És per això que mai
no em podré allunyar del seu batec,
i fidel viuré amarinat
fins acabat el vent (...)

Després de passar un preciós cap de setmana a prop del mar, em sento recarregada d'energies i plena de sol. Quins dies més macos ha fet, i com he disfrutat a l'aire lliure amb les meves dues nenes, el meu nen i els meus amics!
De fet, la calçotada amb la colla de l'estiu ha sigut "agua de mayo" després de tres mesos de condemna hivernal. Ja tinc prou forces per superar sobradament el mes just que ens queda per la primavera.

Ah, el meu amic, el mar... Certament, la regeneració interna és espectacular. És quelcom físic, gairebé fisiològic. El meu cos el necessita i el busca. Com diria Lluís Llach, "és per això que mai no em podré allunyar del seu batec"...

I parlant de Llach: ara que diu que plega, ja me n'adono que el trobaré a faltar. Era com el mar: sempre saps que hi és, que pots comptar-hi, i el vas a buscar només quan el necessites, perquè et gronxi i t'acompanyi. Doncs res, és llei de vida, i Llach se'n va. No és que abans em morís per anar als seus concerts, però el respectava i l'admirava. I l'escoltava quan el necessitava. Bé, sempre ens quedaran els CD. Però no serà el mateix...

Entre les barques, quan passa, l'amor
no du la fulla de crits ni besades.
L'amor que passa a la vora del mar
és blau verdós i flexible com l'aigua.

Per què a la platja hi arribi l'amor
hem de tenir una miqueta de calma,
i una gavina pel cel adormit,
una gavina i una aigua ben blava.

L'amor que passa a la vora del mar
vol que tot just es bellugui la barca,
vol a la vela una mica de vent,
però té por de sentir les onades.

Vol una galta que es deixi besar
però que hi posi una certa recança.
L'amor que es viu a la vora del mar
és un amor de molt poques paraules.

Entre les barques quan passa l'amor
no vol ni cors, ni gemecs ni rialles.
L'amor que passa a la vora del mar
es un sospir que batega com l'aigua...

És un sospir que batega com l'aigua.

El putu Jack Twist

El putu Jack Twist em té el cor trencat des que vaig conèixer la seva història d’amor amb el putu Ennis del Mar. ‘Brokeback Mountain’ m’ha deixat estabornida i commocionada. Gairebé una setmana després de veure la peli, encara estic trasbalsada per aquesta història. La desgraciada relació entre aquestes dues persones –deixant de banda si són homes, dones o elefants- m’ha trencat el cor en mil bocinets
d’una manera incomprensible.
Estic tan impactada, que veig Jacks i Ennis per tot arreu i a tota hora. M’adormo i em desperto pensant en ells. En les seves vides, tristes vides. En la seva relació, tan clandestina com prohibida… Vides prohibides convenientment ocultades sota la capa de maquillatge que són els seus matrimonis insulsos i programats.
M’he implicat tant en la història d’aquest parell de cowboys, que m’agradaria poder traspassar la pantalla i plantar-me in the middle of Wyoming i abraçar-los a tots dos, a la vegada si pot ser, i acaronar-los el cabell mentre els xiuxiuejo a l’orella “tranquils… tot anirà bé, tot anirà bé…”
Però quina mentida els diria!
Veure ‘Broke Back Mountain’ m’ha fet pensar en la sort que tenim de viure en l’època que vivim, i en el lloc on vivim. Podem fer el que ens surt dels collons. Un príncep es pot casar amb una plebeia. Una pija es pot ajuntar amb un lampista. Els matrimonis poden ser homos o heteros. A casa nostra. Però no gaire lluny, tot això és impensable. Quantes històries similars a la del Putu Jack Twist i l’Ennis del Mar
s’hauran succeït al llarg de la història? Quanta angoixa poden haver viscut totes aquelles persones que han estat incompreses pel seu entorn?
El nus a l’estómac que se’m va formar a mida que avançava la pel·lícula deuria ser ínfim comparat amb el que ells deurien tenir al llarg de tota la seva vida. Desgraciada vida.
Afortunadament, les coses van canviant. De mica en mica, però van canviant. Ja he dit que penso que tenim sort de viure on vivim. I jo he tingut sort de veure aquesta peli, que procedeix, precisament, de Hollywood, la indústria cultural més poderosament manipuladora i influent que mai haguem pogut conèixer i que més efectes té sobre els nostres hàbits i costums.
Un petó als requeteguapíssims Jake Gyllenhall i Heath Ledger, i al director Ang Lee, en etern agraïment per haver-me regalat aquesta obra d’art i tot el que m’ha comportat… Encara que m’hagi costat 5 putus eurus!

Un dia especial

10 de gener. Avui faig 34 anys. Ja no són 30 justos... Ja són trenta molts! Enfilo el camí cap a la temuda quarantena...
Però no. Encara no estic acabada. Tot és qüestió d'actitud. La joventut és quelcom que es porta a dintre. I només es deixa de ser jove quan hom es nega a ser-ho.
Em repeteixo aquestes màximes a tota hora, i les explico a tothom qui em vulgui escoltar els dies previs al meu aniversari... Fins que em topo amb algú que em diu que aquestes dites populars només les creuen els que realment estan acabats. Que són frases-consolador, vaja.
Automàticament, deixo de dir-ho. Quina galleda d'aigua freda!
Així doncs. continuo pensant, continuo barrinant... Hi penso massa. Arribo a la conclusió que la famosa crisi dels quaranta que tenen tots els homes a mi se'm manifesta a la trentena... com a tantes i tantes dones! Per què caduquem abans? Per què envellim abans? Per què ens apremia abans el rellotge biològic? Quanta injustícia mundial...
Ja fa uns anys que els meus aniversaris estan prenent un tarannà diferent. Estan mutant. Van començar sent un motiu de gran alegria, i de mica en mica han anat caient en una mena de pou d'indiferència. Suposo que el següent pas serà convertir-se en dies odiats, dies negres dels meus calendaris.
Però de moment encara no he arribat a aquest extrem. Aquest 10 de gener m'he llevat i he pensat: "Avui ha de ser un dia especial". M'ho he proposat fermament. Però l'optimisme m'ha caigut de cop a terra quan he vist la merda de dia que feia: plovia i el sol era totalment absent. Un dia gris i merdós. Empipador. Però no m'he rendit!! Avui havia de ser un dia especial, i la climatologia no m'ho impediria.
A les 8 he sortit de casa, encara adormida, i he parat a prendre un cafè per posar-me el terrat a lloc. A l'entrar a la cafeteria, una dependenta del mercat del costat explicava al cambrer, amb tot de riallades incomprensibles a aquelles hores de la matinada, que era el seu aniversari. Vès, quina casualitat. La noia estava radiant de contenta. Molt bé, clar que sí!, he pensat. I els engranatges del meu cervellet adormit s'han recordat que avui m'havia proposat fer alguna cosa especial. Així que m'he conxorxat amb el cambrer i li he dit que em cobrés la consumició de la meva co-aniversària. Només demanar-li-ho, el pudor s'ha apoderat de mi. Mai havia fet una tonteria així! Catalana i assenyada com sóc, no és normal anar convidant desconeguts a primera hora de la matinada. I si la noia es pensava que volia rollo? Ai, quina vergonya súbita m'ha entrat!
He decidit marxar abans no fos descoberta i fitxada com la 'lesbi' que convida a tallats a primera hora del matí, però ja era massa tard. Al cambrer li havia faltat temps per explicar-ho tot a la dependenta. O sigui que m'he vist obligada a emetre un tímid "Felicitats!" i un somriure de circumstàncies abans d'escaplir-me ràpidament, per no deixar que la seva memòria facial retingués els trets de la meva cara i no em reconegui si mai ens trobem pel carrer.
Però abans de fugir cames ajudeu-me, he tingut temps de veure, de cua d'ull, la cara d'agradable sorpresa que ha posat la noia de l'aniversari quan el cambrer li explicava el perquè de la meva invitació.
Això ha estat suficient per fer-me sentir bé. Se m'ha inflat l'ego i he pensat que, per ella, també haurà sigut un dia especial. Tan de bo!
Pel que fa a mi, aquesta anècdota tan estúpida i futil hi ha ajudat molt. De cara a pròxims aniversaris, prenc nota del què he de fer per evitar que els 10 de Geners em resultin totalment indiferents.

Marinetix (+34)

Sola davant la pilota

Per una dona que ha dedicat dos terços de la seva vida a practicar un esport d'equip, l'arribada a la trentena se li planteja com un dilema. Els 30 són oficialment els anys d'assentar el cap, formar una família i tenir fills. Normalment, dos. I, si pot ser, la parelleta. Així ho marquen els estàndards actuals. Però clar, per la trentaanyera esportista aquesta convenció social sol significar el fi de la seva carrera esportiva.
Què passa als 30? Doncs que les dones ens dediquem a parir. I què passa després? Que la societat ens diu que les ocupacions maternals no ens han de deixar temps per practicar l'esport que ens ha ocupat tots els caps de setmana dels últims 20 anys. La meva pregunta és: què passa amb els homes? Als 30 també tenen fills. I després? No és que reprenguin la seva carrera esportiva... és que ni tan sols l'havien aturat a causa de l'embaràs!
Tothom coneix celebritats del món de l'esport que han continuat jugant fins ben entrada la trentena, i fins i tot gairebé arribant a la quarantena... Però quantes d'aquestes celebritats són femenines? Mmmmm... A mi me'n surt una: la Navratilova. Però no val perquè crec que no ha tingut fills.
Aleshores, la dona-esportista-que-ha-sigut-mare i que vol continuar fent esport d'equip es troba amb un problema: normalment, les seves companyes han plegat o ho han deixat temporalment pels mateixos motius que ella. Es troba sola davant d'un equip notablement jove, que no té res a veure amb el què ella havia abandonat abans de tenir fills. Sola davant la pilota. Busca pel camp la mirada còmplice i serena de la seva líbero habitual, i només troba un compendi d'hormones adolescents i acnèiques corrent pel camp sense solta ni volta...No se sap ni els noms de les noves companyes.
I aleshores s'enyora.
I es produeix un trencament.
Ja no és el mateix. Pot seguir fent esport, però ja no el fa amb el seu equip. S'acaba el partit i recull ràpid els bàrtols per anar corrent a casa a estar pels nens. I se sent culpable d'haver-los abandonat dues llargues hores del seu cap de setmana. I pensa que, com a mare, no hauria de fer coses així. I per primera vegada, amb vergonya i timidesa, sorgeix dins del teu cervellet una idea fins ara impensable: "M'he d'apuntar a aerobic".
Aquest és el segon trencament.
Per a una dona acostumada a jugar pels camps del món, córrer a l'aire lliure, fer gols, abraçar-se amb les companyes, treure adrenalina al camp, riure, viatjar, compartir i competir, apuntar-se a fer aeròbic és com un descens als inferns de la maduresa. És com un càstig que cal assumir i acceptar si volem seguir fent esport. És tancar l'ocell en un zulo.
Doncs no! Revelem-nos! Lluitem contra l'opció de l'aerobic!
La meva proposta és: fitxem pel primer equip que ens vulgui i posem tota la carn als entrenaments. Deixem estupefacte l'entrenador i que quedin bocabadades les companyes bollicaos. Als partits, erigim-nos com les més golejadores, les més fortes, les més ràpides i les més àgils . Revelem-nos contra l'evidència de la decadència física i demostrem als altres que la nostra vida esportiva no ha arribat al final. Demostrem-nos a nosaltres mateixes que a partir dels 30 no ens hem de dedicar únicament a criar nens mentre els nostres marits practiquen l'esport que els dóna la gana. Que encara donem guerra. I que la podem donar a sac.
Sé que tot plegat pot significar un desgast físic demolidor i un sobreesforç important, que pot afectar el nostre rendiment laboral i familiar... Que cada partit ens pot comportar una setmana de cures intensives per recuperar el to muscular... Que cada sprint requereixi per part nostra el doble d'esforç que per a una bollicao de 18... Però què carai! Cremem tots els torrons, que els 40 s'acosten i després sí que la cosa decaurà! I sobretot, mai, mai, no podem oblidar la màxima que haurà de regir les nostres vides al llarg de tota aquesta delicada dècada dels trenta: "Quien tuvo, retuvo".

Com la Lynette de "Mujeres... "

Ser mare de dues criatures de 4 i 1 any em porta sovint a viure situacions desesperades que no tenen sortida visible ni immediata... Situacions sovint còmiques, sovint patètiques, que, per quotidianes, podrien passar per normals i pròpies de la maternitat i de la vida en família. Però mentre les vius, no et saps avenir que t'estigui passant a tu. En ocasions penses que no te'n sortiràs... i et sents una merda de mare, una merda de dona, una merda de persona...
És aleshores quan et sents plenament identificada amb la Lynette Schiavo de "Mujeres desesperadas". Quin personatge tan ben trobat! Amb quatre gargots ràpids, els guionistes han caricaturejat a la perfecció els sentiments quotidians d'una mare moderna que simplement vol sobreviure al dia a dia mantenint la dignitat com a dona. (Altra cosa és que la resta de personatges de la sèrie, i la sèrie en si mateixa, freguin el ridícul en el seu intent de descriure el que allà a l'altra banda de l'oceà anomenen la classe mitjana americana).
Les situacions que viu la Lynette són tan hilarants com reals. Sembla mentida, però és cert: conduir mentre una nena se t'enfila pel clatell i l'altra et tapa els ulls amb dues tendres manetes és més habitual del que es pot pensar. O cremar el sopar mentre canvies un bolquer i a la vegada obres la porta del Capraboacasa i evites que els congelats es descongelin mentre la gran demana a crits que li posis un DVD, i t'equivoques de DVD i continua cridant, però les caques de la petita fan un tuf de mil dimonis i el senyor del Caprabo es queda a quadres al sentir la fragància de fem adobat que fa la teva llar... o bé quan la sogra decideix fer-te una visita inesperada just en el moment que posaves la petita a la banyera, on no pots deixar-la sola, i la gran s'ha enganxat un dit amb l'escala plegable de la llitera quan intentava posar els dits a l'endoll per veure si s'hi havia amagat el seu amic invisible...
Tot plegat et porta a sentir una frustració invisible que, de mica en mica, s'apodera de tu fins a fer-te qüestionar moltes coses. I la pregunta que més sovint et ve al cap és: ser mare és això? L'esgotament físic també et fa formular altres preguntes secundàries, com: Em quedaré així sempre? o bé Quan cony s'acabaran les vacances? En aquests moments, Lynette, has de fer el cor fort i mantenir la suficient sang freda com per saber que el que estàs vivint és només una anècdota més que es diluirà en un mar d'anècdotes que, amb el pas del temps, quan les criatures ja no siguin tan criatures, recordaràs amb un somriure nostàlgic.
No sé, però... serà cert que aquests seran els millors anys de les nostres vides?