Un dia especial

10 de gener. Avui faig 34 anys. Ja no són 30 justos... Ja són trenta molts! Enfilo el camí cap a la temuda quarantena...
Però no. Encara no estic acabada. Tot és qüestió d'actitud. La joventut és quelcom que es porta a dintre. I només es deixa de ser jove quan hom es nega a ser-ho.
Em repeteixo aquestes màximes a tota hora, i les explico a tothom qui em vulgui escoltar els dies previs al meu aniversari... Fins que em topo amb algú que em diu que aquestes dites populars només les creuen els que realment estan acabats. Que són frases-consolador, vaja.
Automàticament, deixo de dir-ho. Quina galleda d'aigua freda!
Així doncs. continuo pensant, continuo barrinant... Hi penso massa. Arribo a la conclusió que la famosa crisi dels quaranta que tenen tots els homes a mi se'm manifesta a la trentena... com a tantes i tantes dones! Per què caduquem abans? Per què envellim abans? Per què ens apremia abans el rellotge biològic? Quanta injustícia mundial...
Ja fa uns anys que els meus aniversaris estan prenent un tarannà diferent. Estan mutant. Van començar sent un motiu de gran alegria, i de mica en mica han anat caient en una mena de pou d'indiferència. Suposo que el següent pas serà convertir-se en dies odiats, dies negres dels meus calendaris.
Però de moment encara no he arribat a aquest extrem. Aquest 10 de gener m'he llevat i he pensat: "Avui ha de ser un dia especial". M'ho he proposat fermament. Però l'optimisme m'ha caigut de cop a terra quan he vist la merda de dia que feia: plovia i el sol era totalment absent. Un dia gris i merdós. Empipador. Però no m'he rendit!! Avui havia de ser un dia especial, i la climatologia no m'ho impediria.
A les 8 he sortit de casa, encara adormida, i he parat a prendre un cafè per posar-me el terrat a lloc. A l'entrar a la cafeteria, una dependenta del mercat del costat explicava al cambrer, amb tot de riallades incomprensibles a aquelles hores de la matinada, que era el seu aniversari. Vès, quina casualitat. La noia estava radiant de contenta. Molt bé, clar que sí!, he pensat. I els engranatges del meu cervellet adormit s'han recordat que avui m'havia proposat fer alguna cosa especial. Així que m'he conxorxat amb el cambrer i li he dit que em cobrés la consumició de la meva co-aniversària. Només demanar-li-ho, el pudor s'ha apoderat de mi. Mai havia fet una tonteria així! Catalana i assenyada com sóc, no és normal anar convidant desconeguts a primera hora de la matinada. I si la noia es pensava que volia rollo? Ai, quina vergonya súbita m'ha entrat!
He decidit marxar abans no fos descoberta i fitxada com la 'lesbi' que convida a tallats a primera hora del matí, però ja era massa tard. Al cambrer li havia faltat temps per explicar-ho tot a la dependenta. O sigui que m'he vist obligada a emetre un tímid "Felicitats!" i un somriure de circumstàncies abans d'escaplir-me ràpidament, per no deixar que la seva memòria facial retingués els trets de la meva cara i no em reconegui si mai ens trobem pel carrer.
Però abans de fugir cames ajudeu-me, he tingut temps de veure, de cua d'ull, la cara d'agradable sorpresa que ha posat la noia de l'aniversari quan el cambrer li explicava el perquè de la meva invitació.
Això ha estat suficient per fer-me sentir bé. Se m'ha inflat l'ego i he pensat que, per ella, també haurà sigut un dia especial. Tan de bo!
Pel que fa a mi, aquesta anècdota tan estúpida i futil hi ha ajudat molt. De cara a pròxims aniversaris, prenc nota del què he de fer per evitar que els 10 de Geners em resultin totalment indiferents.

Marinetix (+34)