Banalitats

Hi ha anècdotes personals en la vida d'una que passaran per sempre a la història íntima de fets memorables, i que res no les podrà esborrar. Hi ha petits moments en la vida d'una persona que, sense prentendre-ho, a la llarga pugen al podi dels instants culminants de felicitat, del bagul dels records més entranyables de tota una existència. Normalment, les percebem com petites tonteries sense transcendència, que ocorren sense gairebé ni adonar-nos-en. Però són aquestes petites banalitats les que fan que la vida discorri entre riallada i riallada, esquitxada de moments especialment únics, viscuts en bona companyia, amb qui realment t'aprecies i amb qui realment tries passar l'estona.
D'aquestes, en conservo moltes. Si m'ho proposo, em vénen a la memòria milions d'instants bons i irrepetibles, atacs de riure inoportuns, i situacions incongruents amb si mateixes que, per absurdes, em provoquen hilaritat absoluta només de recordar-les.
La meva amiga Anna n'ha protagonitzat moltíssimes. Només ella és capaç d'arrossegar tota una quadrilla de viatge professional a Huesca en un sol cotxe. Només ella és capaç de fer que el propi jefe faci de xofer perpetu durant tot el viatge, amb un cotxe carregat fins al sostre de maletes, bosses, prospectes i altres materials... I només ella és capaç d'anticipar, en un viatge de feina, que ben aviat serà el cumple de la seva filla. I aquesta anticipació li genera la necessitat intrínseca de comprar, imprescindiblement en aquells moments de la vida, un PIANO de 3x3 metres quadrats a l'Imaginarium de Huesca, cosa que ens fa recórrer els 300 quilòmetres de tornada a casa apretadets com sardinetes a dins del cotxe del jefe, intentant respirar entre tecla i tecla del piano de la nena...
Una altra crack de les anècdotes és la Fúria. Mai oblidaré l'atac de riure a la fira de festa major de Palamós. Tota la colla disciplinadament enfilada a dalt d'unes rengleres de toros mecànics endimoniats. Ella va caure la primera. La resta, ofegades de riure veient-la sacsejar-se i rodolar sense control d'una renglera cap a l'altra com una croqueta desbordada, no podíem fer res més que intentar no caure i aixafar la croqueta. I ella, amb la impotència pròpia d'una croqueta triturada per un toro de plàstic, no va poder evitar patir un atac d'incontinència urinària!!! No havia vist mai res semblant. El seu "escape" ja va ser superlatiu. Gairebé provoca un "escape" en cadena de totes les que estàvem allà. Per sort, vam poder agafar el toro per les banyes i en vam sortir prou dignament... Totes menys la Fúria!! ;-P
Una altra és la de la Gege. Ella i les seves hormones han hagut de passar ja per desenes de situacions esperpèntiques i rocambolesques. Crec que és una especialista en trobar-se en escenes estranyes. És com un imant. Les atrau. Una nit que vam sortir de festa, es va trobar un company de feina que li feia tilín. La seva reacció va ser tan hormonal i fisiològica que la boca se li va assecar i no va poder tancar els llavis en tota la tota estona que va xerrar amb el pretès pretendent. Es va quedar amb el llavi superior aixecat al més pur estil Jocker, tot esperant que el company no s'adonés d'aquella disfunció bucal... Va passar una mala estona, tot i ser conscient que la seva sequera provocava al seu voltant uns atacs incontrolables de riure no pas gaire compassius.
N'hi ha tantes... Escrivint me n'estan venint moltes al cap. Crec que crearé una secció especial titulada "Banalitats imprescindibles". Ja m'ho veig. O sigui que ... continuarà!