És un clàssic

Llegir els clàssics és una d’aquelles coses que formen part de la meva interminable Llista de coses pendents de fer quan tingui temps de fer moltes coses (aquesta no la publico a les Llistes Llestes, perquè no tot pot ser de domini públic... ;-)

Sovint, en el moment més impensat, em vénen a la memòria els títols i els noms dels autors que, per vergonya meva, encara desconec i que, per tant, urgeix conèixer. Són autors que inexcusablement hauria de llegir de forma immediata i sense dilacions, si em vull considerar a mi mateixa una lectora amb una base clàssica sòlida i ben fonamentada.

Doncs bé: si en el precís moment que recordo un títol clàssic no corro a apuntar-me'l immediatament, l'oblido en un tres i no res. I aquella obra queda condemnada a continuar formant part, per temps indefinit, de la llista d’obres mítiques de la literatura universal que he de llegir algun dia amb carácter d’urgència.

De tant en tant, però, si tinc la sort de recordar-me de títols clàssics en ple passeig tafaner per una llibreria, aprofito l’empenta i, en comptes d’anotar l'obra en qüestió en un paper que invariablement perdré, el demano al llibreter. Sovint, les edicions que tenen en stock són baratotes i moltes vegades en castellà. És el que m’ha passat amb la meva penúltima adquisició: “El retrato de Dorian Gray”, d’Oscar Wilde.

De Wilde en conexia ja l’estil i la gràcia, per mitjà de The importance of being Earnest o la deliciosa El fantasma de Canterville, que tant em va fer riure en la meva infància. Però amb El retrato... m’he quedat meravellada amb la intel·ligència desbordant que emana de la seva ploma.

Tot seguit voldria recollir unes quantes perles que perfectament podrien formar part d’aquells recorrents reculls de cites i aforismes d'intel·lectuals i famosos de la Història de la Humanitat. La major part d’aquestes reflexions són sobre la joventut, la vellesa i la bellesa. I surten del personatge de Lord Henry, un noble aristòcrata provocador i hedonista, que se significa com l’alter ego de Wilde. En recullo un grapat:

“Para volver a ser joven no tiene uno más que repetir sus locuras.”


“¡La fidelidad! Algún día la analizaré. La pasión de la propiedad se halla en ella. Hay muchas cosas que abandonaríamos si no temiéramos que otros pudiesen recogerlas”.


“Existe una voluptuosidad en hacerse reproches. Cuando nos censuramos, sentimos que ningún otro tiene derecho a hacerlo. Es la confesión, y no el sacerdote, quien nos da la absolución”.


“Para recobrar mi juventud lo haría todo en el mundo, excepto ejercicio, levantarme temprano o ser respetable”.


“La tragedia de la vejez no consiste en ser viejo, sino en haber sido joven”

Ah, els clàssics. Està prou clar que hem de trobar més temps per a ells. Però ara mateix no me’n ve cap més al cap. Ja hi tornem a ser: se m'han tornat a escapar! Necessito ajuda per fer una selecció de les novel·les clàssiques de capçalera. Aviam, digueu: per 25 ptes. cada una, obres de la literatura clàssica universal de lectura imprescindible i apassionant. 1, 2, 3!


Gràcies per ajudar-me amb la llista! Si la cosa creix, la posaré al blog de les Llistes llestes (aquesta sí :)

Apa, tia

Llista de coses impossibles de fer per una persona greument afectada per la síndrome post-vacacional:

• Treballar amb concentració absoluta des del minut zero.
• Agafar el ritme quotidià d'un dia per l'altre.
• Espantar l'apatia amb un somriure d'orella a orella.
  
• Prendre's amb humor les piles de feina acumulada durant l'absència laboral.
  
• Recordar sense plorar de nostàlgia què estava fent un mes enrere.
• Preguntar-se que està fent una persona com ella en un lloc com aquest.
• Reprendre amb celeritat totes les rutines, aficions i hàbits que una havia adquirit, i els que s'havia autoimposat al llarg dels últims 11 mesos.
• Escoltar massa vegades The Blower's Daughter, de Damien Rice (BSO de "Closer")

(Però no me'n sé estar d'escoltar-la una última vegada: és addictiva!)



Així doncs, Damien Rice marca el tret de sortida de la nova temporada.
Adéu, apatia!
Marinetix Reloaded.

Bons propòsits

Què n'esperem, de les vacances?
Estem tot l'any somiant que arribi aquest moment i, quan arriba, les expectatives són tan grans, que sovint ens frustrem quan s'ha acabat l'estiu i ens adonem que no hem fet ni la meitat del que ens havíem proposat.
Lluny de posar-me a filosofar sobre el veritable sentit de la vida humana, el que voldria fer ara és una llista de bons propòsits estivals centrats únicament en la lectura. Sóc realista i m'emporto pocs llibres, perquè a diferència del que passa a molta gent, per mi l'estiu és l'època de l'any que tinc menys temps per llegir.
Així doncs, aquest estiu voldria llegir:

L'art de viure, de Goliarda Sapienza --> L'estic llegint, i vaig per la meitat de les 600 pàgines. Em va cridar l'atenció el nom de l'autora (amb aquest nom, per força havia d'haver escrit quelcom interessant...) i també la fotografia de la coberta. Aquest retrat diu tantes coses! La cicatriu del front, la mirada sàvia i viscuda, el somriure monalísic, els dits de fumadora crònica...
Doncs bé, crec que l'he encertat de ple. És una novel·la que enganxa, especialment les 200 primeres pàgines. Està escrita amb les entranyes i és escandalosa, escabrosa, dramàtica i visceral. Dins hi estic trobant de tot: drama, teatre, poesia, intriga, erotisme, política, història, romanços... Té molts errors, moltíssims: però la intensitat de la història te'ls fa perdonar sense cap problema. Un encert, vaja.


Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies --> Em fa molta mandra llegir Pàmies, i encara més llegir contes. Em ve de gust novel·la, novel·la i novel·la. Però no puc suportar saber que tot el món ha llegit aquest llibre menys jo. O sigui que ja l'he comprat i ja el tinc a la maleta. La part positiva és que és petitíssim i no pesa. La part negativa és que tot el que he llegit de Pàmies ja ho he oblidat. Per tant, no m'agrada. No em cala fons.


Yes, minister, de la BBC --> El llibre en versió original de la genial sèrie televisiva que va triomfar cap allà als anys 80. Me l'emporto per refrescar l'anglès i per riure una estona (si és que entenc les bromes...)

Quan torni, podré repassar aquest escrit i comprovar si he assolit els meus propòsits. Si fos així, el meu estiu lectiu haurà estat un èxit total. I si no, qui dia passa any empeny!
Un any més, marxo de vacances preguntant-me si sabré estar sense pensar en aquest blog i en tots els que acostumo a visitar. Segurament la desconnexió serà positiva. Però ara mateix, em fa peneta deixar quatre setmanes sense regar les meves plantes ni el meu petit raconet on-line.
Vaja, que no me'n sé avenir. Però sobreviurem!

Bones vacances a tothom!

Posar portes al camp

Serveixi aquest modest article per solidaritzar-me amb els professionals de la revista El Jueves, la web de la qual ha estat tancada pel mateix tanoca que va ordenar el segrest de l'últim número de la publicació satírica.
Serveixi a la vegada aquest modest article per posar un granet més de sorra en la difusió d'una portada que, gràcies a l'anacronisme estúpid del jutge, deu estar fent molt mal no només a la Monarquia borbònica, sinó a la imatge de tot Espanya arreu del món:
Espanya, un país on se censuren revistes satíriques.
Espanya, un país on se segresten publicacions.
Espanya, un país on els poders s'informen a través del Tomate i ignoren l'immensa capacitat de propagació viral de la informació que té Internet.
Un país on es tanquen webs quan la informació que oferien ja corre per totes bandes.
Corri, doncs, també pel meu blog.



Nota:
Veig que han tret algunes portes al camp. Comprovo que la web d'El Jueves torna a estar operativa, malgrat que han passat per l'adreçador i han retirat la portada de l'escàndol. Però veig que ja tenen la resposta a l'ofensa del Del Olmo.
Aquí la teniu.


Endavant amb El Jueves, i a riure que són 2 dies!

Negra nit

Sense voler-ho, es mossega una ungla. Quan se n'adona del que ha fet, és massa tard: la manicura ja està malmesa. Es maleeix a si mateixa, però no deixa de mirar fixament cap al pati de butaques. És darrere el teló, en un lateral del backstage. Observa per una escletxa de la cortina - discreta però tensa- les fileres de gent que, de mica en mica, van prenent possessió dels seus seients disposats a veure-la triomfar com a primera actriu de la companyia.

"Vindrà?"

La incertesa se li fa insuportable, però la pressió que la corrou per dintre és a penes perceptible de cos cap enfora. Es manté elegant i sublim com de costum, i no es permet el luxe d'abaixar la guàrdia ni per un instant. Per dins, un pou de nervis. Per fora, una bellesa calmada que irradia una elegància natural indescriptible, quasi perfecta.

Les maquilladores se li arremolinen al voltant per fer-li els últims retocs a aquella caracterització tan afavoridora: li estrenyen les barnilles de la cotilla, li retoquen el recollit dels cabells, li aclofen els enagos, li fixen les pestanyes postisses... Però Sabina Black es manté impassible davant d'aquella invasió de les tècniques d'imatge. Ni parpelleja.

Aparenta calma i supèrbia, però té l'os de l'esquena encarcarat i li dol l'abdomen de tant apretar l'estómac. Per alleugerir la tensió decideix canviar el punt d'observació i, sinuosament, a poc a poc, travessa l'escenari per darrere del teló. Camina amb parsimònia, remenant amb una cadència hiptònica els malucs perfectes. Arriba a l'altre lateral i, discretament, aparta un xic la cortina.

"Des d'aquí potser sí que el veuré"

Els seus ulls felins recorren el pati de butaques amb furiosa parsimònia. A baix no hi és. Aixeca la vista cap a les llotges i les repassa amb mirada inquisidora i penetrant. D'una punta a l'altra. Res. Des dels camerinos li arriba l'agitació prèvia a l'inici de l'obra. El regidor li xiuxiueja a cau d'orella que falten deu segons per començar. Ella l'ignora superbament. Ara ja n'està segura.

Rodolphe no ha vingut.

Quan s'apaguen tots els llums del teatre, la xerrera del públic queda estripada de sobte per un increïble esgarip felí. Un silenci de gel ocupa tota la sala.
Darrere el teló, algú d'atrezzo s'adona que la cortina està esgarrapada, amb nou ungles perfectament marcades en la tela esquinçada.

La Sabina Black s'ha esmunyit del teatre en silenci, per la porta del darrere. S'està llepant les ferides per les teulades de la ciutat.


__________

Nota marinetix: aquest text és la meva tercera participació al repte de Relats Conjunts. El quadre és "Tournée du chat noir", de Théophile Steinlen (1896)

Llista de paraules grimoses

Últimament tenia oblidat el blog de les llistes, però conversant amb una amiga se'm va ocórrer tema per a una nova llista de paraules. En aquest cas, paraules grimoses. La trobareu al blog de les Llistes Llestes, i està oberta a la participació de tothom.

Fi de l'escapada

S'han acabat les minivacancetes de juny. Un any més, m'he columpiat 10 dies fora de temporada, perduda a T de Tranquil·litat, fent horari infantil i vivint a l'aire lliure i a pet d'ona, com diuen al Maresme...
Torno descansada i amb la bateria recarregada. Costa un xic tornar a agafar el ritme, però quan recordo que d'aquí a 3 setmanes vénen les Vacances Grosses, se'm treuen totes les mandres.
Aquestes desconnexions haurien d'anar prescrites pel metge.

Jardí infinit

(Suggeriment marinetix: llegiu-ho amb la música de fons)


No res. Silenci. Negror.
Un cri-cri-cri inaudible trenca la nit. Neix la vida, petita i menuda, en un racó del no-res. Una partícula s'ajunta amb una altra, i formen una bonica família de partícules ben avingudes. El capgros es descobreix la cua amb alegria, els bacteris s'organitzen, els microcosmos s'arremolinen i es donen les mans. Tot puja, tot creix, t0t esclata. Els colors s'inventen a si mateixos. Es barregen els uns amb els altres i engrandeixen la paleta cromàtica de la vida. Plantes, bitxos, animals, éssers únics que es cerquen els uns als altres per jugar enmig del caos. En la caòtica perfecció del gènesi, tot és nou, tot és possible. S'assoleix la plenitud. I, al nucli de tot, es va fent gran l'Ocellot.

L'Ocellot que regirà l'Ordre.
L'Ocellot que adreçarà el que es torci del camí.
L'Ocellot que, amb ull inflexible, observarà tots els éssers del nou univers.
L'Ocellot que jutjarà totes i cada una de les seves accions.

Els sons de la vida es calmaran. Els jocs estrenaran regles i normes. El caos s'ordenarà i es perfilaran les ombres que separaran uns colors dels altres. Tot es regirà per l'ordre imposat per l'Ocellot... I la llum del sol decaurà.
De mica en mica, l'Ocellot perdrà força i es pansirà, per acabar morint, petitó i arrugat, allà on va néixer: al no res. Tota la vida es marcirà i es fondrà en un solo de violí que, a poc a poc, a poc a poc, s'anirà fent inaudible.
La vida mor. S'acaba el cicle.
Cri-cri-cri.


__________

Nota marinetix: aquest text és la meva segona participació al repte de Relats Conjunts. El quadre és "Garden" de Joan Miró.

Postals castisses

Fent kilòmetres per carreteres espanyoles, m'han sorprès petits flaixos com aquest: el castís toro d'Osborne, custodiat per imponents molins de vent com sorgits de la Tercera Fase. Si el Quixot aixequés el cap, què hi veuria en aquesta imatge?

Passió lesbiana

Feia temps que una cançó no m'arribava al fons de l'estómac. En hores de cotxe perdudes, fent kilòmetres per carreteres espanyoles, he pogut escoltar música sense pressa i encandilar-me d'una cançó en especial: es diu "Noches reversibles", i la lletra -com el títol- és mel.
La podeu escoltar aquí: (premeu el trianglet)



El grup és Love of Lesbian. Tot seguit, un pedacet d'una actuació en directe a la Sala Apolo.

D'això... Els que hagueu llegit aquest post atrets pel títol sensacional-ista, dir-vos que... benvinguts! ;-P

Sabatasa

Passejant per la geografia catalana, m'adono que hi ha nombrosos municipis que acaben amb el sufix -ell. Aquí van els exemples que ara se m'ocorren:

• Calafell
• El Vendrell
• Martorell
• Sabadell
• Taradell
• Palafrugell (en verd, aportacions de l'Alepsi)
  

Com a desconeixedora de toponímia i els seus entrellats, ignoro totalment si la terminació d'aquests topònims té alguna explicació o criteri gramàtic comú. Reformulo la pregunta: Volen dir algu, aquests -ell?
És una pregunta de gran interès pel desenvolupament la Humanitat. Resulta que a Catalunya, en ple Segle XXI, hi ha, com a mínim, quatre municipis amb nom sexista. No entenc com pot ser que cap Dirigent Llumenera no hagi intervingut ja en aquesta qüestió tan descaradament incorrecta i hagi canviat aquests topònims tan innacceptables en el nostre món d'alta correcció lingüística, política i moral.
Però ara que hi penso... Potser sí que els Llumeneres han fet subtilment la seva feina. I el resultat no és altre que noms de pobles com els de:

• Martorelles
• Gironella
• Granadella
• Panadella
• ...
  

Recordo que fa anys corria la brama que Franco havia volgut ajuntar Sabadell i Terrassa (aleshores Tarrasa) i fer una sola ciutat, que s'anomenés... ¡¡Sabatasa!! De vegades penso que tenim sort que les idees de bomber dels Llumeneres de Torn es quedin simplement en això, en idees. I vull confiar que la idea de canviar els nostres topònims es quedi únicament en una anada de l'olla fictícia d'aquest blog pocasolta.

Novetat al blog

Acabo d'estrenar secció al blog. A la columna de la dreta hi trobareu l'espai Estic llegint..., de títol prou explícit com perquè ara em posi a descriure'n el contingut. :-)
La nova secció és una invitació a tots aquells visitants temeraris que passeu per aquest blog, perquè en cas que estiguéssiu llegint el mateix que jo, deixeu el vostre comentari i la vostra opinió sobre el llibre en qüestió.
Estreno la secció amb El virus de la tristesa, de Jordi Cabré. Un regal molt bonic d'una bona amiga, ja que em va aconseguir una dedicatòria personal de l'autor. Com a comentari inicial, i sense haver acabat de llegir-lo, puc dir que la introducció és difícil i es fa una mica pesada, però que a partir de la pàgina 200 la cosa s'anima, i bastant.

Ballem?

Una petita casualitat d'aquelles que et fan treure el somriure:
El Matt Harding serà a Madrid el 10 de juny.
La Marinetix segurament serà a Madrid el 10 de juny.
Penso que no em puc deixar perdre l'oportunitat de veure actuar un dels precursors del Fem Coses Rares per Internet Que Potser Tindrem Èxit. I és que el Matt s'ha convertit en un líder del Bon Rollo Mundial gràcies als seus entranyables vídeos gravats a les zones més inversemblants de tot el món.

Veure'l és disfrutar i deixar-se encomanar d'un bon rollo que potser flueix de la música, o de les imatges, o del missatge que transmeten, o potser de l'inimitable estil dansarí d'aquest australià que s'està patejant el món sencer de dalt a baix. (Proveu d'imitar-lo, proveu-ho!).
Decidit: el 10 de juny faré el possible per veure'l moure's, allà on sigui. Prometo aportar material gràfic si finalment coincideixo amb ell a los Madriles.
Buf... Només tinc 10 dies per practicar aquest estrambòtic pádeburé!


Nota: Gràcies, Dragoncete, per presentar-me el Matt i per fer-me saber lo de Madrid!
:*

Tovallola multiús per a l'autoestopista del Segle XXI

Eixugar el culet del bebé. Rentar-se les mans després d'endrapar un plat de gambles a l'ajillu. Enllustrar-se les sabates. Perfumar-se el coll. Deixar la vitro com una patena. Netejar l'interior del microones. Recollir la caca del gos. Fregar la delatora taca de xocolata a la rajola de gres. Polir el parquet. Prevenir accidents.

Tot això, i moltes d'altres coses que ara no vénen a cuentu, es pot fer amb una tovalloleta humida.
Les tovalloletes multiús són un dels principals invents del mil·lenni. Si l'autoestopista galàctic de Douglas Adams les hagués descobert abans, no hauria d'anar recorrent la galàxia amb una tovallola gegant embolicada al cap.

Aquest és, doncs, el meu petit i particular homenatge a la tovallola (més concretament, a la tovalloleta) per celebrar la data avui, 25 de Maig, Dia de la Tovallola.
Felicitats a tots els frikis del món!

Nota: Arnauh gràcies per recordar-me tan assenyalada data! No saps quin ha estat el meu orgull en veure que el mismíssim model qiue il·lustra l'article de la wikipedia sobre el Dia de la Tovallola m'ha escrit per recordar-me-la.

Política ficció

Fa dies que hi penso: de veritat que s'ho passen bé, els polítics, fent campanya electoral?
Quan veig dirigents independentistes catalans animant l'Espanyol a la final de la UEFA. Quan veig polítics de qualsevol color passejant per mercadillos, intentant mostrar el seu costat més carismàtic tot xerrant amb paradistes o compradors. Quan els veig fent mítings en centres cívics semideserts, fent evidents unes arts oratòries en ocasions més que dubtoses. Quan els veig protagonitzant segons quina mena de cartells electorals, com el de Ciutadans/anos... Quan veig tot això, em pregunto amb incredulitat si realment s'ho passen bé fent campanya, o si per ells en realitat el concepte "campanya" és sinònim d'empassar-se la vergonya i fer coses que la resta de l'any no farien ni bojos.
Suposo que per a una persona tímida ha de ser molt dur haver de vèncer la timidesa i assaltar els vianants per encolomar-los un programa electoral. També deu ser especialment difiícil allò del porta a porta. Hi ha qui diu que és un dels millors moments de la democràcia. Però jo m'imagino que en l'instant que un polític truca a la porta d'un desconegut, l'abisme es deu obrir als seus peus. I encara més si té poques tables. O poc carisma. O poca fama! Qui sap què es trobarà quan el sorprès veí li obri la porta? I si és algú hostil a la ideologia que se li vol vendre?
Res més il·lustratiu que aquest video:



Seriosament: sé del cert que hi ha polítics o militants de base que s'ho curren molt, i que viuen intensament els dies de campanya. No dubto que disfruten del moment: són dues setmanes que concentren els esforços i les il·lusions de molts mesos de treball. Però em continuo preguntant si els polítics més "vedettes", els primeres espases, disfruten en realitat tant com volen aparentar.
Hi ha tarannàs i tarannàs, i hi ha gustos per tot. Però el que està clar és que jo, només per estalviar-me aquests mal tràngols, mai no seré de professió Política.

El Congo a la pell

La imatge que jo tenia d'Albert Sánchez Piñol com la d'un escriptor genial però amargat, llunyà, esquiu i esquerp, se m'ha desmuntat com un castell de cartes en ple temporal de tramuntana. Aquest dijous ha participat en una tertúlia prop de casa meva i he tingut l'oportunitat de veure'l en persona. L'he sentit parlar, l'he sentit riure's de si mateix incomptables vegades, l'he escoltat explicant amb passió les seves aventures esfereïdores en un convuls Congo, l'he admirat explicant planerament el procés creatiu dels seus llibres i relats... I m'he quedat agradablement sorpresa.
Jo pensava que algú que ha creat una genialitat com La pell freda primer, i sobretot Pandora al Congo després, ha de ser algú llunyà, distant, apartat del so mundà. Un intel·lectual d'elit, amb opinions-sentència que desmunten qualsevol opinió alternativa, per tautològiques, per irreprotxables.
Doncs no. Piñol in person té l'aparença simpàtica d'un jove savi despistat, d'antropòleg romàntic i alhora cagueta (el mateix Piñol ho va reconèixer dijous!), de científic curiós i d'escriptor compulsiu.
I sembla ser que l'aparença no enganya, ja que, segons va explicar ell mateix, els llibres no els escriu quan vol, sinó quan els llibres li
ho demanen. Així que ja té la tercera part de la trilogia pensada del
principi al final, però no la pot escriure perquè encara no li ha
sortit de dintre.
Haurem d'esperar que la tercera part es llevi i doni senyals de vida aviat... Mentrestant, jo em quedo tan contenta amb el record d'una tertúlia literària molt divertida, on el públic va disfrutar i va riure amb les sortides d'un Piñol molt proper, que assegurava que, per ell, un acte com aquest és el seu paradigma de Sant Jordi.
I em quedo tan contenta amb aquesta estampeta de record: (confesso que l'he posat per fer dentetes al blogger de "La pell de Pandora" ;-)

Escrit amb els peus

Nova llista publicada al Blog de les llistes llestes:
Es tracta de la Llista de paraules escrites amb els peus. És a dir, amb faltes d'ortografia garrafals. Abans que em ploguin els clatellots dels amics, col·legues i companys que ja es pressenten autors de les faltes, he de dir que no faig públic en cap moment els seus noms... per ara! ;-)
A tots aquests desinteressats col·laboradors, els envio tot el meu carinyo i l'agraïment per aguantar-me en els meus atacs de repel·lència Pompeufàbrica...

Nota: La imatge és un poema visual de Joan Brossa titulat Cap de bou.

Si això va passar

És cert que la gran massa d'alemanys va ignorar sempre els detalls més atroços de tot el que va passar més tard als Lager: l'extermini metòdic i industrialitzat a escala de milions, les cambres de gas tòxic, els forns crematoris, l'abjecta explotació dels cadàvers, tot això no s'havia de saber, i en efecte pocs ho van saber abans de l'acabament de la guerra. Per mantenir el secret, entre altres precaucions, en el llenguatge oficial només s'usaven cauts i cínics eufemismes: no escrivia "extermini" sinó "solució final", ni "deportació" sinó "trasllat", ni "mort amb gas" sinó "tractament especial". No sense raó, Hitler temia que aquestes horribles notícies, si s'haguessin divulgat, haurien compromès la fe cega que el país li tributava i la moral de les tropes combatents"

Aquest és un fragment de l'esgarrifosa història "Si això és un home", de Primo Levi (1919-1987), un jueu italià que va sobreviure als camps d'extermini nazis de la zona d'Auschwitz.
Al final del llibre, que es llegeix amb l'estómac apretat, Levi afegeix un apèndix on intenta donar una explicació racional a tot el que va passar, tot el que va portar els alemanys al nazisme i a les seves nefastes conseqüències.
Al llegir el fragment reproduït més amunt, m'he adonat que canviant Hitler per noms de dirigents més contemporanis, i substituint les expressions "solució final" per d'altres eufemismes patètics de rabiosa actualitat (com "danys col·laterals"), tenim una frase ben actual, que a tots ens sona d'alguna cosa.
Que poc que han canviat les coses...
I quina constatació més trista!

El fil d'Ariadna

La pila de roba per planxar l’amenaça en silenci. Ariadna el mira i el remira, i no sap ni per on començar. Des de la tele, el futbol entra a la sala d'estar i s’apodera de tots els racons de la casa. El Bru, engrescat amb un partit prometedor, ha ocupat tot el sofà: una birra en una mà, un tall immens de pizza freda en l’altra. No li ha deixat cap raconet per compartir el vespre.

Ariadna sent la veu passada de voltes del locutor mentre es mira i es remira la pila de roba. La mira, però no pensa en la planxa. Es deixa endur per la cançoneta enfadosa del periodista esportiu, i se’n va lluny, a anys llum d’aquella sala d’estar. Només els esgarips del Bru quan algú falla un gol cantat la fan retornar bruscament a la seva realitat.

Darrere la pila de roba, amuntegada de qualsevol manera, el rellotge de pèndol marca les 10 amb el seu gong una mica rovellat. D'herència familiar, el rellotge és vell però es conserva impecable, com tota la casa. Seguint instruccions de l'Ariadna, la dona de fer feines el neteja cada dia amb una cura especial. Com també esmerça un temps considerable en treure la pols del preciós retrat vaporós dels rebesavis, pintat ja fa més de 100 anys per un pintor de gran renom en aquella època.

S’hi sol entretenir tant, la dona de fer feines, que no acostuma a quedar-li temps per planxar la roba. I ara li toca a l’Ariadna compartir una incomparable vetllada amb la planxa. Mentre desplega la post, es mira el Bru, que crida amb la boca plena qualsevol insult patètic a l’àrbitre.

El gong del rellotge marca les 11. Ariadna encara és dreta davant la post. El vapor de la planxa la fa suar. S’atura un cop més per fer un glopet del te gelat. Mira el rellotge i pensa que té ganes d’anar a dormir, potser perquè li vol donar una oportunitat a l’endemà.

... ... ... ... ...

Les tovalles quedaran precioses. La Ramona les broda amb moltes ganes: vol que l’aixovar de la nena sigui impecable. Vol lluir-s’hi, tot i que és conscient que pocs sabran entendre el valor d’aquella petita obra d’art domèstica.

Broda en silenci, mentre el seu marit pren el te de la tarda abans de tornar al seu despatx de la fàbrica. Aprofita aquests breus moments de calma casolana per acabar les tovalles en companyia de l’home, que llegeix el diari com si fos una lectura imprescindible per amagar les poques ganes que té de conversar amb ella.

La Ramona, elegant fins i tot en els moments més íntims i quotidians de la vida familiar, va fent puntades a la peça de tela. El sol de la tarda il·lumina el brodat, i ella mateixa es meravella quan repassa el que ha fet. Però a cada puntada, un inaudible sospir se li enfila lluny, ben lluny d’aquella casa preciosa. Dissimuladament, es mira el marit absort en la lectura. De reüll li estudia la barba retallada, el pentinat perfecte, el traju immaculat, el posat poderós. Voldria parlar-li de les tovalles. Del casament. De la nena. Del menú que ha pensat pel convit de noces. Voldria que ell hi fos realment.

El rellotge marca les 5 de la tarda. A l’instant, l’home plega el diari, s’aixeca i s’acomiada lacònicament. La Ramona rematxa la vora i i talla el fil. Potser hi podrà parlar l’endemà.


... ... ...

Nota marinetix: Fins aquí la meva primera col·laboració al blog Relats conjunts. Es tracta d'un petit exercici de pseudoescriptura, que m'ha semblat divertit de practicar. Es tracta d'escriure un relat a partir de l'observació d'un quadre. En aquest cas, el quadre és "Interior a l'aire lliure", de Ramon Casas (1892).
Un repte? Un entreteniment? No ho sé pas, però m'ho he passat bé.

Uf, va dir Marinetix

Vaja. Arriba el dia més maco de l'any, i jo encara no he tingut temps de tafanejar distretament per les llibreries ni documentar-me com cal sobre els moviments del món editorial... Per qüestions laborals i circumstàncies personals porto un abril una mica atabalat, i no he pogut estar per la labor de llegir massa crítiques ni ressenyes sobre les novetats.

Ja preveig, doncs, que aquesta Diada serà una mica insulsa: dilluns, per feina, em serà impossible viure el deliciós ambient primaveral del dia de Sant Jordi. Resumint, les coses han canviat respecte Sant Jordi de 2006. Si l'any passat em vaig dedicar a fer algunes recomanacions, aquest any sóc jo la que necessita rebre'n. No he pogut fer els deures i ara necessito orientació en la maregassa de novetats i reedicions que inunden l'oferta a les llibreries.

Així que us proposo que feu propostes. Què llegiu? Què voleu que us regalin? Què us comprareu? Què heu comprat? Aquest article, aquest blog i aquesta bloggaire atribolada estem oberts de bat a bat als vostres suggeriments. Per trencar el gel, faig una breu llista dels llibres que penso que poden estar bé (basant-me merament ens els inputs publicitaris, les cobertes i les crítiques que n'he llegit o escoltat) i que penso que estaria bé llegir un dia o altre:

• Nocilla Dream, d'Agustín Fernández Mallo.
• L'art de viure, de Goliarda Sapienza
• El mar, de Blai Bonet
• Passatges a Amèrica, d'Héctor Oliva

I com a recomanacions personals, us remeto a qualsevol dels articles escrits en aquest blog classificats en el grup de Llibres i altres lectures. Potser hi trobeu alguna cosa que us interessi...

Mentrestant, sigueu molt feliços en aquest dia tan especial, i disfruteu-lo amb tantes roses i tants llibres com pogueu... i en bona companyia!

Feliç Diada.