1 any

No me'n sé avenir celebra avui el primer aniversari. Avui fa un any que vaig publicar el meu primer article, molt tímid, que anava sobre les aventures i desventures d'una mare superada pel dia a dia. Una mare com la Lynette de Mujeres Desesperadas.

El publicava sense saber ben bé a qui em dirigia, o si les paraules caurien en un forat negre i es perdrien per sempre en el ciberespai. Bé... Aquell article va rebre la friolera de 0 comentaris escrits. Però sé de bona font que el van llegir alguns coneguts.

De fet, no recordo com va anar tot plegat, però el segon article va rebre més visites, i els primers comentaris. Anava sobre la vida esportiva d'una trentanyera .
De mica en mica, la cosa es va anar consolidant, i vaig començar a tenir feedback amb la gent que em llegia, cosa molt insòlita per a mi. I molt gratificant.

Ràpidament em va entrar el cuquet d'escriure per algú aliè a mi mateixa, i ja no vaig parar. Cada setmana buscava temes de què parlar, i el més sorprenent per a mi mateixa, és que els trobava! I pim pam, anava escrivint, amb més o menys regularitat, sobre temes variats: coses meves, curiositats, llengua, llibres, música, pel·lis, política i comunicació...

Dels 45 articles publicats fins avui, vull fer menció especial de Paraules Nostrades, que va rebre el rècord de comentaris (33) i que ens va fer passar una bona estona. Aquest post em va barrufar molt, perquè molta gent hi va participar aportant-hi noves entrades, algunes de les quals em van fer partir de riure. Les recordo amb la rialla a la cara.

Al llarg d'aquest any he anat aprenent cosetes sobre el món increïblement atractiu dels blogs. Algunes les he après en plan autodidacta, d'altres gràcies a suggeriments d'amics bloggers bastant més fricandons que jo. Les reunions amb el Maneli el Dragoncete a la mítica cafeteria Blog's & Tint han estat de gran ajuda per millorar qüestions tècniques i de continguts.

Durant aquest últim any he conegut altres bloggaires amb qui he intercanviat missatges i comentaris: la Laiern, el Rei, el Dammy. Amb la Laiern no ens coneixem de res però compartim moltes aficions, tics i fòbies lingüístiques.

També m'he trobat amb coneguts a qui feia temps que no veia i que arribaven al meu blog per pura causalitat, com la Mariona, el Vid o la Stone. Cas a part és el del meu jefe, que no ha parat fins que ha trobat l'adreça del blog, ja que jo em negava a donar-li...

Sé que el blog el segueixen grans amics i amigues que se'n recorden de venir sovint a veure el piset. Alguns d'ells tenen blog, com el Rizzo i la Dru. D'altres són totalment aliens a la blogosfera, però entren sovint a Ca la Marinetix i hi deixen el seu granet de sorra. Com a premi a la constància, hi ha la Gege, la Fúria, el Dragoncete, seguits de diversos Anònims que no són altres que amics i amigues que es neguen a identificar-se, o que en el pitjor dels casos, no se'n surten o no recorden el seu password. (Eh, M, P, Migui, Pinyi, Cessu, i resta?? :-D

Una experiència divertídíssima va ser la convocatòria sorpresaque vaig fer al març... La conseqüència va ser un sopar íntim amb la Dalets i la Pinyi, a qui prometo tornar a convocar aviat per repetir aquella trobada tan hilarant. Quin riure! També va estar bé el regal sorpresa al que copaga la meva hipoteca... i moltes altres anècdotes que només m'han aportat bons moments.

A així, pim pam, fent proves, escrivint, tocant temes diversos, coneixent gent nova... ha anat passant un any. Estic contenta i em sento cofada de mantenir un lloc com aquest. Com diria Paul Auster, és el meu Hotel Existència personal. M'ho passo bé, i voldria seguir així molt temps. Tan de bo les circumstàncies m'ho permetin!

No me'n sé avenir... un any ja!