Tortures i lectures

Estic estirada en una cadira de tortura. La boca oberta com un hipopòtam, les mans aferrades als braços del seient. Miro directe al focus fluorescent que m'han plantat just a sobre de la cara. M'enlluerno i no veig res més que les ulleres del doctor Marín. Únicament sento el soroll d'un xuclador que em xucla la saliva i el temible xisclet de l'esmolet, que a poc a poc es va acostant fins a la meva boca, on entra sense permís i s'acarnissa amb un queixal abatut per la càries.
La suor freda em cau temples avall. Em poso tensa, noto el cos tibant a sobre de la cadira. Apreto els punys, moc un peu en un tic nerviós que no em salva de l'angoixa. I, de mica en mica, sense proposar-m'ho, el meu cap s'aïlla de la realitat i em distrec amb pensaments que m'abstrauen de la tortura.
Penso en un possible tema per al meu blog.
Penso en els recursos lingüístics que hi podria utilitzar.
Penso en els recursos multimèdia amb què podria adornar-lo (si tingués temps).
Penso en els comentaris rebuts que m'han donat tanta "vidilla" aquests últims mesos.
Penso en les suggerències que m'han fet alguns, que em donen noves idees per anar engreixant aquest blog.
Penso en... les vacances.
I mentre el dentista excarva en la meva boca, m'adono que ha arribat el moment de tancar la paradeta, temporalment, per deixar reposar el cervell unes setmanes i desconnectar, en tots els sentits, de la rutina de tot l'any. Tanco el blog fins al setembre, perquè vull això: descansar de tot.
Ara bé, he de dir que, de totes les meves rutines, la d'alimentar el blog és la que més greu em sap deixar. Millor dit: és l'única! És una activitat que m'omple molt. Just avui fa 7 mesos que vaig publicar per primera vegada un article (sobre la vida desesperada d'una dona desesperada com la Lynette, de Mujeres Desesperadas). Des d'aleshores, no és que hagi estat molt prolífica (raons de temps m'ho impedeixen) però he disfrutat molt escrivint cada post. I encara he disfrutat més amb cada comentari rebut.
La il·lusió que fa rebre a la bústia de correu un e-mail avisant-te que algú t'ha comentat un article és indescriptible. És com infantil. M'ha encantat compartir al llarg d'aquests mesos coses meves amb els amics i companys que em llegeixen. Em sorprèn que repeteixin, que hi tornin. Mai hagués pogut imaginar-me que el que explico fos interessant per algú altre que no fos jo. Per això agraeixo cada comentari com un regalet preciós.
Per totes aquestes coses, sé que aquest agost m'enyoraré del blog, dels bloggaires, dels comentaristes i de l'activitat mental que m'ha suscitat tot plegat. Però resistiré com una dona fins al setembre, i ja puc avançar que tornaré amb ganes de guerra, amb ganes de més.

No voldria anar-me'n sense comentar algunes propostes de lectura per aquest estiu. Millor dit: més que propostes, el que he de fer sés una advertència:
No perdeu el temps amb La catedral del mar.
Amb tots els respectes pel seu autor, l'Ildefonso Falcones, que s'ha pencat una novel·la de quasi 700 pàgines ambientada a la Barcelona del segle XIV, he de dir que aquesta obra ha estat per mi pitjor que la tortura del dentista. L'he acabat perquè no podia suportar la idea que tothom l'hagués llegit menys jo. Aquest ha estat l'únic motiu pel qual he resistit fins al final. Però per la resta, és una còpia dolenta de Los pilares de la Tierra , de Ken Follet.
Sempre me'n guardo prou, de criticar qualsevol obra literària. Prou respecte em mereixen, només pel fet de tenir el mèrit d'haver estat publicades. Penso que escriure una novel·la ha de ser quelcom molt, però que molt complicat. I la documentació ha de ser una fase àrdua i dura, raó per la qual valoro especialment les obres que estan documentades amb meticulositat.
Però amb La catedral del mar no puc evitar saltar-me les meves pròpies regles i despotricar d'una novel·la que ens han venut com

"una apasionante historia de intriga, violencia y pasión".

Repeteixo: dic això amb tots els respectes per l'autor i la seva innegable feina de documentació. Però em reafirmo una i altra vegada i totes les que facin falta: aquesta novel·la no es mereix estar on està. I els que s'hagin esperat a l'estiu per llegir aquest best-seller, que es desenganyin: només lograran malbaratar les seves estones de lectura.

A banda d'aquesta advertència, algunes recomanacions estivals:

- Los pilares de la tierra, de Ken Follet
- El médico, de Noah Gordon
- El comte de Montecristo, d'Alexandre Dumas
- La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol
- Pandora al Congo, d'Albert Sánchez Piñol
- L'illa del tresor, de Robert Louis Stevenson
- El meu article titulat Són quatre dies . (Aquesta recomanació està orientada especialment, i amb tot el carinyo, al meu Senyor.)

Bones vacances i bones lectures!