Contes de l'inesperat

Els contes amb finals inesperats són els que més aprecio. Una narració breu amb un desenllaç sorprenent és una petita gran obra d'art. Un bon final imprevist logra tancar amb perfecta elegància el cercle de la història. El final, per mi, és tan o més important que el primer paràgraf.
I Roald Dahl, amb això, era un mestre. M'acabo de llegir les seves famoses "Tales of the unexpected". Tinc entès que en castellà es va traduir el títol per "Relatos de lo inesperado", i, en català, per "Les històries imprevistes de Roald Dahl". L'he llegit en l'idioma original per rascar el rovell al meu deteriorat anglès, i m'ha anat molt bé per treure la pols a molt vocabulari i guanyar soltura en la lectura d'una llengua que tenia bastant oblidada. Però sobretot m'ha anat bé per disfrutar amb cada final.

Recordo que, fa molts anys, quan jo era petita, a casa miràvem tots junts una sèrie per la tele realitzada per Alfred Hitchcock, que es deia talment "Històries imprevistes", i estava basada en aquest recull de contes de Dahl. Crec que la feien per TV3. Començava amb una breu presentació feta pel mateix Hitch en persona, amb aquella elegant ironia en blanc i negre que tant m'agradava, i amb una sintonia pintoresca que encara recordo com si fos el hit de la setmana als 40 principales.

Tota la família disfrutàvem patint a l'espera que un final inesperat ens trasbalsés i ens desbaratés el desenllaç que cada un de nosaltres havia imaginat. A mida que s'apropava el The end, la tensió creixia, tots ens bellugàvem nerviosos al sofà... La inquietud anava in crescendo fins al final punyent com una plantofada. I acte seguit, aquella sintonia tan característica del principi ens emplaçava a tornar a sintonitzar TV3 la setmana següent.

Amb el llibre m'ha passat igual. Tot i perdre'm molts detalls per culpa del meu pobre vocabulari en anglès, Dahl m'ha atrapat en cada conte: m'ha portat pels camins que ell ha volgut, per fer-me gruar imaginant-me tots els finals possibles menys el que ell tenia reservat per mi. I jo hi he caigut de quatre potes sempre. Dahl domina la tècnica, però d'una forma invisible. Fa de cada conte una petita peça mestra on tots els engranatges funcionen amb perfecta sincronia. Val la pena llegir aquestes "Històries" només per sorprendre's amb els finals.


Dahl no deixava cap història deslligada, el cercle quedava sempre perfectament tancat. No puc dir el mateix jo, que he deixat a mitges la història imprevisible iniciada per mi mateixa en un article anterior. Doncs bé, he de dir que el senyor que comparteix hipoteca amb mi, finalment, va llegir la sorpresa virtual que l'esperava des de feia dies i dies en aquest blog. Li va costar, però ho va fer. El 19 d'octubre anem a Madrid a retrobar-nos amb el Boss.

Aquest és just el final que jo volia. Espero que res ni ningú me'l torci a última hora!