Avanç de temporada

Semblava mentida, però ha arribat el gran dia; me'n vaig de vacances sola amb la meva filla M, a un lloc sense ordinadors, sense telèfon i sense tele. (ostres, dit així sona molt dur...)
Deu dies a pèl amb la M., a l'aire lliure, a la platja, i sense fer res en concret. Una de dos: pot ser que torni relaxada, reciclada i carregada d'energies, o pot ser que torni per ingressar directament a Sant Boi... Però amb les ganes que tinc de fotre el camp i desconnectar, no crec que pugui anar malament. Ara no tinc temps per explicar res més: he de fer les maletes. El balanç, el 4 de juliol.
Bon estiu a tothom!

Baves maternals

Mira si en som de tontes, les mares, que bavegem sense cap mena de pudor davant del més insignificant gest dels nostres fills. No tenim cap vergonya d'aplaudir, victorejar i ovacionar en públic qualsevol petit gest de la criatura, encara que es tracti d'una banalitat, com sonar-se els mocs, saltar la insalvable altura d'una vorera o tirar un xiclet a la paperera. No ens ruboritza pensar que algú ens pot veure posant cara de pàmfiles i veu melíflua per lloar els avenços de la nostra descendència. Perdem totalment el sentit del ridícul, i no ens importa: inflar l'orgull dels nostres fills és prioritari.

I no parlem de les grans gestes, com els festivals de final de curs, en què els petitons demostren dalt d'un escenari els progressos realitzats durant mesos d'entrenament. Aquí, la nostra actitud passa de ridícula. Ho reconec. I m'incloc en el grup de mares babaues que ens emocionem amb el pa-de-buré maldestre de la nena, fins al punt que la gallina es posa de pell, i que les llàgrimes més sensibleres de la història ens enceguen els ulls.

És en aquesta mena de contextos quan les mares més fervoroses -ep, aquí ja no m'hi incloc, que encara tinc uns límits- solen emetre impressionants crits d'ànim i d'emoció, que surten del més fons de les entranyes, i que serveixen per demostrar a tot el món sencer que el seu fill o filla és el millor fill o filla del món, i el que fa els pa-de-buré amb més elegància, mestria i savoir faire.

És quelcom indescriptiblement tonto... Però passa! Jo crec que totes les mares som conscients que el que ens porta a actuar així és quelcom molt sensibler, molt quico, però no ho podem evitar. No ens n'adonem i ens descobrim a nosaltres mateixes fent xisclets i saltirons tot picant de mans emocionades. Fins i tot les més tocades i posades. Normalment t'adones del ridícul que fas quan observes altres mares en actituds similars. Vist des de fora, la imatge és tan còmica, que et promets no tornar a caure en la temptació, i jures i perjures que mai no faràs com tal mare o tal altra... Però sempre hi tornes a caure, perquè els avenços del teu fill/filla són tan espectaculars, tan excel·lents, tan superdotats, tan sobrenaturals, que no te'n pots estar, d'aclamar-los.

Com tampoc no et pots estar de defensar el seu honor sempre que algú es fica amb ells. Tots els comentaris sobre la teva descendència han de ser obligatòriament positius, i no hi ha lloc per comentaris crítics ni amonestadors: els teus fills són els teus fills, i amb això n'hi ha prou per ser perfectes... Faltaria més! Desventurat aquell que gosi ficar-se amb qualsevol presumpte defecte d'alguna filla meva: no en sortirà ben parat. És més: no només prohibeixo que es facin comentaris crítics sobre les nenes, sinó que exigeixo que se n'emetin d'aduladors. I si passa algun dia sense que algú em recordi que bonica, preciosa, intel·ligent, espabilada, àgil, estupenda, llesta, inquieta, vital, alegre, dinàmica, generosa, noble, carinyosa, dolça i altruïsta que és alguna de les meves dues filles, no dormo bé, perquè penso que és impossible que el món no s'adoni de lo boniques, precioses, intel·ligents (etcètera) que són, i m'estranya encara més que, a aquestes altures de la vida, cap periodista de fama mundial no m'hagi trucat per fer un reportatge a tota pàgina sobre les excel·lències innegables d'aquestes dues criatures extraordinàries.

Ara seriosament, i deixant-nos d'exageracions: les mares som molt sensibles amb els comentaris que ens fan respecte els nostres fills. Però som sensibles no només pel costat dolent: de vegades, només cal que algú mencioni els nostres nens perquè ens emocionem sobtadament. Només cal que algú parli d'ells en un moment inesperat, en un lloc insòlit, i amb un to especial, perquè ens inflem com un gall dindi. Com ha aconseguit la Dru amb el seu article T de tranquilidad.

Però a l'altra banda hi ha els que gosen parlar dels defectes dels nanos davant les seves mares, o encara pitjor, els que tenen els nassos de fer algun comentari punitiu o moralista directament als nens, sense la autorització materna prèvia. A aquests valents, els informo: cal anar amb molt de compte amb les mares ultrasensibles i megaorgulloses de la seva descendència. Som una espècie bavosa i perillosa i podem mossegar sense previ avís. I les mossegades amb mala bava són les pitjors!

Pàgines viscudes

Recordo que fins no fa massa tenia el costum de tractar com Bíblies Sagrades tots els meus llibres. Els llegia obrint les seves pàgines just l'imprescindible, intentant no arrugar els fulls ni doblegar massa els volums de manera que no quedés una arruga delatora al llom. El més habitual era folrar cada llibre que llegia, ni que fos amb paper de diari, amb l'objectiu d'evitar que s'embrutessin o es fessin malbé les cobertes. Només pensar en guixar-los em produia esgarrifances.
Tot el que jo havia llegit fins aleshores quedava impol·lut, perfecte, al prestatge de casa. Ni rastre que aquelles pàgines haguessin estat llegides - i viscudes- per ningú.
Això va ser així fins que em va caure a les mans un llibre vellet, no recordo quin, de segona mà. En fullejar-lo, em va cridar l'atenció que el seu antic propietari hi havia deixat nombroses notes al marge, i també s'havia apuntat la data d'inici i final de la lectura.
La troballa va ser reveladora. A partir d'aquell moment, vaig copiar-me el costum. Vaig començar a llegir amb un llapis a la mà, i ja no he deixat de fer-ho mai. D'aquesta manera, quan una expressió, una frase, un paràgraf, una idea o un diàleg m'agraden per un motiu o altre, ho subratllo i, si s'escau, ho comento al costat. Pot ser que em cridi l'atenció alguna paraula desconeguda, o bé que em faci riure, o que m'identifiqui amb el que diu aquell passatge... o fins i tot que em produeixi un rebuig frontal. Tant se val, la qüestió és destacar-ho amb llapis, i marcar la pàgina amb un petit doblec a una de les dues cantonades.
Gràcies a aquest sistema, anys després d'haver llegit una novel·la puc tornar-la a fullejar i tafanejar els fragments que em van cridar l'atenció en el seu moment. I descobrir, a la pàgina 3, la data d'inici i final de la lectura d'aquell llibre. Gràcies a aquestes dades, puc recordar instantàniament en quin context vital vaig llegir tal llibre, quina edat tenia jo, què passava aleshores a casa, què passava aleshores al món...
Tot plegat sol portar bons records. Et transporta a moments entranyables... Ës el cas d'El Codi da Vinci. Recordo que el vaig acabar amb contraccions de part, i així ho vaig apuntar després a la pàgina 3. Vaig voler acabar-lo tant sí com no, perquè em temia que la criatura que havia d'arribar no em deixaria gaire temps per recreacions literàries i em quedaria a mitges amb la resolució del cas Langdon.
Des que practico aquest mètode, els meus llibres han passat a ser uns lligalls arrugats, guixats, amb anotacions fetes amb mala lletra i amb cobertes ratllades i plenes d'osques. Però me'ls miro, i me n'enorgulleixo. Són llibres viscuts. Cada un d'aquests llibres m'ha fet companyia un bon tram de la meva vida, i en les seves pàgines hi ha tancada part de la meva història personal. Recordo amb pena el dia que vaig haver de tornar a la Biblioteca de la Facultat l'exemplar de La Regenta que m'havia acompanyat tot l'estiu del 1994. Des d'aquella dolorosa separació, mai més he agafat un llibre en préstec. Els llibres els he de posseir, o em poso malalta quan els he de tornar.
Però ara no em voldria sortir del tema, perquè estava parlant de Com llegeixo. Aquesta pregunta me la feia la Fúria, una gran amiga molt aficionada a la lectura que em va passar l'adreça d'una web sobre una exposició titulada Llegim. He navegat per la web i m'he mort de la ràbia quan n'he vist el contingut. M'hagués encantat visitar-la en persona, però l'exposició es va acabar el mes passat!
Llegim era una exposició orientada a les persones que ja tenen l'hàbit de llegir, i s'estructurava en sis àmbits-pregunta, com les 6W del Periodisme:

• Què llegim?


• Qui llegim?


• Com llegim?


• On llegim?


• Quan llegim?


• Per què llegim?

Amb la web una es pot fer una petita idea del contingut de l'exposició. Jo m'he quedat una mica astorada de veure que els meus gustos literaris coincidien, bàsicament, amb els de l'Oleguer Presas, qui exposa la llista dels seus llibres preferits, a l'igual que un seguit de personatges famosos. Curiós.
En aquest blog he parlat en diverses ocasions del QUÈ llegeixo.
Avui he parlat del COM.
Em faltaria parlar de l'ON, el QUAN i el PER QUÈ.
L'ON és fàcil: al llit, a terra, al tren i a la pelu.
El QUAN també: l'estoneta del migdia, a la nit abans d'anar a dormir, i quan vaig a la pelu.
El més difícil és respondre el PER QUÈ.
Per què llegim? Sembla mentida, però jo no sabria què dir sense sonar falsa o forçada. A la web de l'exposició s'hi veuen les respostes que havien apuntat alguns visitants en una pissarra. N'hi havia de tot tipus i colors, però totes interessants: "Perquè vius aventures sent el prota", o "Llegir és viure moltes vides", o, simplement, "Per adormir-me"!
Tothom té el seu per què. Jo m'hauré de pensar millor el meu, per evitar el simple "perquè m'agrada". El de "per adormir-me" també és ben simple, però almenys és original, real i sincer com la vida mateixa.
S'obre el debat!

Males notícies

Amb els anys, una va aprenent a conèixe's millor, i amb cert esforç va adquirint la capacitat d'assimilar i acceptar determinades actituds pròpies com a part intrínseca i incorregible de la seva personalitat. Algunes d'aquestes actituds personals davant la vida s'accepten amb resignació i passen a formar part indefinidament del seu repertori habitual de reaccions davant de diverses situacions.
És el cas de la que vull parlar ara. He descobert, amb el temps i moltes hores d'autoobservació, que sóc incapaç de mirar als ulls d'algunes persones. Normalment són persones que, ras i curt, em cauen malament. Persones que, literalment, no puc veure.
Suposo que el meu subconscient m'ha portat a prendre aquesta actitud infantil de pretendre que el que no veig, no existeix. És una actitud incòmode, perquè en la conversa amb algú així, te n'adones que estàs essent tremendament descarada. I que l'altra persona se n'adonarà de forma inevitable.
Potser en realitat és el que espero: que se n'adoni i que s'allunyi de mi.
Crec que aquesta faceta personal és millorable i m'hi hauria d'esforçar una mica més. Però... ¿aleshores qui em garantirà que em podré treure de sobre els non-grats quan no tingui ganes de compartir ni una mil·lèsima de segon del meu temps amb ells?
Els ulls baixos i girar el cap cap a l'altra banda quan algú així em parla és el meu escut invisible davant els atacs al meu equilibri interior que em suposa la interactuació amb aquests éssers. Parlant clar: per no posar-me dels nervis, prefereixo ni mirar-los.
Com també me n'he adonat que defujo les persones tristes. M'allunyo dels problemes. Em distancio de la gent que es concep i es presenta com un problema amb dues potes. No ho puc suportar. Les penes dels altres em fan al·lèrgia. No entenc els deprimits. Estem envoltats de bronques, malaltia, enemistat, guerra, pobresa, depressió, cors trencats, mobbings, ruïna, odi, incomprensió... malaltia. Si tot ens afectés, estaríem fets una merda.
Així que, ara ja ho sé: certifico que amb els anys he anat erigint una muralla bastant insensible davant les persones emocionalment complicades. No ho dic amb orgull; m'agradaria ser més comprensiva, més pacient, més noble. Però temo el contagi i en defujo el contacte. Prioritzo les actituds positives davant la vida, i procuro rodejar-me sempre d'esperits optimistes. Aquests sí, que m'encomanin el que vulguin!
Amb les males notícies em passa alguna cosa similar, però encara pitjor: les oblido abans que canta un gall. No sé quin mecanisme mental tinc que em permet oblidar que tal company de feina ho ha deixat amb la parella, o que el Z s'ha quedat a l'atur, o que una cosina segona ha tingut un accident de cotxe i fa dos dies que està a l'hospital.
Potser sí que ara estic exagerant un xic. Però és ben bé així: en alguns casos, m'he trobat que m'he hagut d'apuntar a l'agenda notes a l'estil de "Truca a la C.M per preguntar-li com està després de suspendre l'examen de conduir per quinzena vegada consecutiva".
Ara bé, hi ha males notícies que no es poden obviar. No passen de llarg ni que t'hi giris d'esquena. Hi ha males notícies que no deixaran mai de ser-ho, que hi seran sempre encara que no les vulguis afrontar de cara. I, com més grans ens fem, amb més males notícies ens trobem.
Per aquest tipus de notícies, no hi ha amagatall emocional possible. Hi topes de cap i es planten al mig del teu camí, són un obstacle en la teva carrera personal cap a l'optimisme etern. Et fan aturar en sec. És un cop brusc.
En aquests moments, és quan valores moltíssim el poder dels esperits optimistes de què t'has rodejat al llarg dels anys. En aquests moments, quan la pena és present i no marxa, no marxa, no marxa, veus com entren en joc aquestes ànimes positives per desplegar la seva capacitat de contagi i arraconar la pena contra la paret fins a fer-la més petita i portable.
Tot és més fàcil amb elles.
La pena no desapareix, però elles sempre hi són. I, en pinya, fan la mala notícia més digerible.
Avui, una mala notícia m'ha fet concloure que jo no podria viure sense aquests esperits positius que són les meves amigues.