El putu Jack Twist

El putu Jack Twist em té el cor trencat des que vaig conèixer la seva història d’amor amb el putu Ennis del Mar. ‘Brokeback Mountain’ m’ha deixat estabornida i commocionada. Gairebé una setmana després de veure la peli, encara estic trasbalsada per aquesta història. La desgraciada relació entre aquestes dues persones –deixant de banda si són homes, dones o elefants- m’ha trencat el cor en mil bocinets
d’una manera incomprensible.
Estic tan impactada, que veig Jacks i Ennis per tot arreu i a tota hora. M’adormo i em desperto pensant en ells. En les seves vides, tristes vides. En la seva relació, tan clandestina com prohibida… Vides prohibides convenientment ocultades sota la capa de maquillatge que són els seus matrimonis insulsos i programats.
M’he implicat tant en la història d’aquest parell de cowboys, que m’agradaria poder traspassar la pantalla i plantar-me in the middle of Wyoming i abraçar-los a tots dos, a la vegada si pot ser, i acaronar-los el cabell mentre els xiuxiuejo a l’orella “tranquils… tot anirà bé, tot anirà bé…”
Però quina mentida els diria!
Veure ‘Broke Back Mountain’ m’ha fet pensar en la sort que tenim de viure en l’època que vivim, i en el lloc on vivim. Podem fer el que ens surt dels collons. Un príncep es pot casar amb una plebeia. Una pija es pot ajuntar amb un lampista. Els matrimonis poden ser homos o heteros. A casa nostra. Però no gaire lluny, tot això és impensable. Quantes històries similars a la del Putu Jack Twist i l’Ennis del Mar
s’hauran succeït al llarg de la història? Quanta angoixa poden haver viscut totes aquelles persones que han estat incompreses pel seu entorn?
El nus a l’estómac que se’m va formar a mida que avançava la pel·lícula deuria ser ínfim comparat amb el que ells deurien tenir al llarg de tota la seva vida. Desgraciada vida.
Afortunadament, les coses van canviant. De mica en mica, però van canviant. Ja he dit que penso que tenim sort de viure on vivim. I jo he tingut sort de veure aquesta peli, que procedeix, precisament, de Hollywood, la indústria cultural més poderosament manipuladora i influent que mai haguem pogut conèixer i que més efectes té sobre els nostres hàbits i costums.
Un petó als requeteguapíssims Jake Gyllenhall i Heath Ledger, i al director Ang Lee, en etern agraïment per haver-me regalat aquesta obra d’art i tot el que m’ha comportat… Encara que m’hagi costat 5 putus eurus!

Un dia especial

10 de gener. Avui faig 34 anys. Ja no són 30 justos... Ja són trenta molts! Enfilo el camí cap a la temuda quarantena...
Però no. Encara no estic acabada. Tot és qüestió d'actitud. La joventut és quelcom que es porta a dintre. I només es deixa de ser jove quan hom es nega a ser-ho.
Em repeteixo aquestes màximes a tota hora, i les explico a tothom qui em vulgui escoltar els dies previs al meu aniversari... Fins que em topo amb algú que em diu que aquestes dites populars només les creuen els que realment estan acabats. Que són frases-consolador, vaja.
Automàticament, deixo de dir-ho. Quina galleda d'aigua freda!
Així doncs. continuo pensant, continuo barrinant... Hi penso massa. Arribo a la conclusió que la famosa crisi dels quaranta que tenen tots els homes a mi se'm manifesta a la trentena... com a tantes i tantes dones! Per què caduquem abans? Per què envellim abans? Per què ens apremia abans el rellotge biològic? Quanta injustícia mundial...
Ja fa uns anys que els meus aniversaris estan prenent un tarannà diferent. Estan mutant. Van començar sent un motiu de gran alegria, i de mica en mica han anat caient en una mena de pou d'indiferència. Suposo que el següent pas serà convertir-se en dies odiats, dies negres dels meus calendaris.
Però de moment encara no he arribat a aquest extrem. Aquest 10 de gener m'he llevat i he pensat: "Avui ha de ser un dia especial". M'ho he proposat fermament. Però l'optimisme m'ha caigut de cop a terra quan he vist la merda de dia que feia: plovia i el sol era totalment absent. Un dia gris i merdós. Empipador. Però no m'he rendit!! Avui havia de ser un dia especial, i la climatologia no m'ho impediria.
A les 8 he sortit de casa, encara adormida, i he parat a prendre un cafè per posar-me el terrat a lloc. A l'entrar a la cafeteria, una dependenta del mercat del costat explicava al cambrer, amb tot de riallades incomprensibles a aquelles hores de la matinada, que era el seu aniversari. Vès, quina casualitat. La noia estava radiant de contenta. Molt bé, clar que sí!, he pensat. I els engranatges del meu cervellet adormit s'han recordat que avui m'havia proposat fer alguna cosa especial. Així que m'he conxorxat amb el cambrer i li he dit que em cobrés la consumició de la meva co-aniversària. Només demanar-li-ho, el pudor s'ha apoderat de mi. Mai havia fet una tonteria així! Catalana i assenyada com sóc, no és normal anar convidant desconeguts a primera hora de la matinada. I si la noia es pensava que volia rollo? Ai, quina vergonya súbita m'ha entrat!
He decidit marxar abans no fos descoberta i fitxada com la 'lesbi' que convida a tallats a primera hora del matí, però ja era massa tard. Al cambrer li havia faltat temps per explicar-ho tot a la dependenta. O sigui que m'he vist obligada a emetre un tímid "Felicitats!" i un somriure de circumstàncies abans d'escaplir-me ràpidament, per no deixar que la seva memòria facial retingués els trets de la meva cara i no em reconegui si mai ens trobem pel carrer.
Però abans de fugir cames ajudeu-me, he tingut temps de veure, de cua d'ull, la cara d'agradable sorpresa que ha posat la noia de l'aniversari quan el cambrer li explicava el perquè de la meva invitació.
Això ha estat suficient per fer-me sentir bé. Se m'ha inflat l'ego i he pensat que, per ella, també haurà sigut un dia especial. Tan de bo!
Pel que fa a mi, aquesta anècdota tan estúpida i futil hi ha ajudat molt. De cara a pròxims aniversaris, prenc nota del què he de fer per evitar que els 10 de Geners em resultin totalment indiferents.

Marinetix (+34)

Sola davant la pilota

Per una dona que ha dedicat dos terços de la seva vida a practicar un esport d'equip, l'arribada a la trentena se li planteja com un dilema. Els 30 són oficialment els anys d'assentar el cap, formar una família i tenir fills. Normalment, dos. I, si pot ser, la parelleta. Així ho marquen els estàndards actuals. Però clar, per la trentaanyera esportista aquesta convenció social sol significar el fi de la seva carrera esportiva.
Què passa als 30? Doncs que les dones ens dediquem a parir. I què passa després? Que la societat ens diu que les ocupacions maternals no ens han de deixar temps per practicar l'esport que ens ha ocupat tots els caps de setmana dels últims 20 anys. La meva pregunta és: què passa amb els homes? Als 30 també tenen fills. I després? No és que reprenguin la seva carrera esportiva... és que ni tan sols l'havien aturat a causa de l'embaràs!
Tothom coneix celebritats del món de l'esport que han continuat jugant fins ben entrada la trentena, i fins i tot gairebé arribant a la quarantena... Però quantes d'aquestes celebritats són femenines? Mmmmm... A mi me'n surt una: la Navratilova. Però no val perquè crec que no ha tingut fills.
Aleshores, la dona-esportista-que-ha-sigut-mare i que vol continuar fent esport d'equip es troba amb un problema: normalment, les seves companyes han plegat o ho han deixat temporalment pels mateixos motius que ella. Es troba sola davant d'un equip notablement jove, que no té res a veure amb el què ella havia abandonat abans de tenir fills. Sola davant la pilota. Busca pel camp la mirada còmplice i serena de la seva líbero habitual, i només troba un compendi d'hormones adolescents i acnèiques corrent pel camp sense solta ni volta...No se sap ni els noms de les noves companyes.
I aleshores s'enyora.
I es produeix un trencament.
Ja no és el mateix. Pot seguir fent esport, però ja no el fa amb el seu equip. S'acaba el partit i recull ràpid els bàrtols per anar corrent a casa a estar pels nens. I se sent culpable d'haver-los abandonat dues llargues hores del seu cap de setmana. I pensa que, com a mare, no hauria de fer coses així. I per primera vegada, amb vergonya i timidesa, sorgeix dins del teu cervellet una idea fins ara impensable: "M'he d'apuntar a aerobic".
Aquest és el segon trencament.
Per a una dona acostumada a jugar pels camps del món, córrer a l'aire lliure, fer gols, abraçar-se amb les companyes, treure adrenalina al camp, riure, viatjar, compartir i competir, apuntar-se a fer aeròbic és com un descens als inferns de la maduresa. És com un càstig que cal assumir i acceptar si volem seguir fent esport. És tancar l'ocell en un zulo.
Doncs no! Revelem-nos! Lluitem contra l'opció de l'aerobic!
La meva proposta és: fitxem pel primer equip que ens vulgui i posem tota la carn als entrenaments. Deixem estupefacte l'entrenador i que quedin bocabadades les companyes bollicaos. Als partits, erigim-nos com les més golejadores, les més fortes, les més ràpides i les més àgils . Revelem-nos contra l'evidència de la decadència física i demostrem als altres que la nostra vida esportiva no ha arribat al final. Demostrem-nos a nosaltres mateixes que a partir dels 30 no ens hem de dedicar únicament a criar nens mentre els nostres marits practiquen l'esport que els dóna la gana. Que encara donem guerra. I que la podem donar a sac.
Sé que tot plegat pot significar un desgast físic demolidor i un sobreesforç important, que pot afectar el nostre rendiment laboral i familiar... Que cada partit ens pot comportar una setmana de cures intensives per recuperar el to muscular... Que cada sprint requereixi per part nostra el doble d'esforç que per a una bollicao de 18... Però què carai! Cremem tots els torrons, que els 40 s'acosten i després sí que la cosa decaurà! I sobretot, mai, mai, no podem oblidar la màxima que haurà de regir les nostres vides al llarg de tota aquesta delicada dècada dels trenta: "Quien tuvo, retuvo".

Com la Lynette de "Mujeres... "

Ser mare de dues criatures de 4 i 1 any em porta sovint a viure situacions desesperades que no tenen sortida visible ni immediata... Situacions sovint còmiques, sovint patètiques, que, per quotidianes, podrien passar per normals i pròpies de la maternitat i de la vida en família. Però mentre les vius, no et saps avenir que t'estigui passant a tu. En ocasions penses que no te'n sortiràs... i et sents una merda de mare, una merda de dona, una merda de persona...
És aleshores quan et sents plenament identificada amb la Lynette Schiavo de "Mujeres desesperadas". Quin personatge tan ben trobat! Amb quatre gargots ràpids, els guionistes han caricaturejat a la perfecció els sentiments quotidians d'una mare moderna que simplement vol sobreviure al dia a dia mantenint la dignitat com a dona. (Altra cosa és que la resta de personatges de la sèrie, i la sèrie en si mateixa, freguin el ridícul en el seu intent de descriure el que allà a l'altra banda de l'oceà anomenen la classe mitjana americana).
Les situacions que viu la Lynette són tan hilarants com reals. Sembla mentida, però és cert: conduir mentre una nena se t'enfila pel clatell i l'altra et tapa els ulls amb dues tendres manetes és més habitual del que es pot pensar. O cremar el sopar mentre canvies un bolquer i a la vegada obres la porta del Capraboacasa i evites que els congelats es descongelin mentre la gran demana a crits que li posis un DVD, i t'equivoques de DVD i continua cridant, però les caques de la petita fan un tuf de mil dimonis i el senyor del Caprabo es queda a quadres al sentir la fragància de fem adobat que fa la teva llar... o bé quan la sogra decideix fer-te una visita inesperada just en el moment que posaves la petita a la banyera, on no pots deixar-la sola, i la gran s'ha enganxat un dit amb l'escala plegable de la llitera quan intentava posar els dits a l'endoll per veure si s'hi havia amagat el seu amic invisible...
Tot plegat et porta a sentir una frustració invisible que, de mica en mica, s'apodera de tu fins a fer-te qüestionar moltes coses. I la pregunta que més sovint et ve al cap és: ser mare és això? L'esgotament físic també et fa formular altres preguntes secundàries, com: Em quedaré així sempre? o bé Quan cony s'acabaran les vacances? En aquests moments, Lynette, has de fer el cor fort i mantenir la suficient sang freda com per saber que el que estàs vivint és només una anècdota més que es diluirà en un mar d'anècdotes que, amb el pas del temps, quan les criatures ja no siguin tan criatures, recordaràs amb un somriure nostàlgic.
No sé, però... serà cert que aquests seran els millors anys de les nostres vides?