Una boa tancada és una boa tancada

Quan va ser el moment que vaig deixar de veure una boa tancada en un dibuix així? En quin precís instant de la vida vaig començar-hi a veure un insignificant barret gris i atrofiat?
Aquests dies m'he retrobat amb el El petit príncep després de vint anys, o potser més. I, rellegint-lo, he sentit una pèrdua i un guany. Per una banda, m'he adonat que he passat definitivament a l'altre bàndol: al bàndol dels grans, els que no entenen res de res del món dels infants, els que necessiten que els nens els expliquin mil vegades les coses per treure'n l'entrellat.

"Vaig ensenyar la meva obra mestra a les persones grans i els vaig preguntar si el dibuix els feia por.
Em van respondre :"¿ Per què hauria de fer por un barret ?"
El meu dibuix no representava un barret. Representava una boa que digeria un elefant. Aleshores vaig dibuixar l'interior de la boa, perquè les persones grans ho poguessin entendre. Sempre necessiten explicacions."

M'he adonat que la innocència me la vaig deixar enrere, ja fa temps, no recordo on ni quan.
Però per altra banda, tot i ser gran, he entès el sentit del relat. I amb això hi he sortit guanyant, perquè quan el vaig llegir per primer cop, tanta metàfora em va desorientar i no vaig entendre ni mu. D'aquella primera lectura, només en recordo els dibuixos de la boa oberta i la boa tancada, que aleshores no eren pas dibuixos de barrets.
Heus aquí la paradoxa: El petit Príncep és un preciós cant a la infantesa, a la innocència i a la puresa, però ha necessitat que jo em fes gran perquè el pogués disfrutar amb els cinc sentits. Sense innocència, però amb els cinc sentits.
Ara, abans de recollir i plegar, hauria de fer com el petit Príncep -que era un nen que no oblidava mai cap pregunta- i repetir el que deia al començament, no fos cas que l'interrogant es perdés pel ciberespai:
Quan és que comencem a veure barrets en comptes de boes?