Hotel Existència

Estupefacta. Així m'he quedat llegint "Bogeries de Brooklyn". Era la primera vegada que llegia res de Paul Auster, i m'he quedat completament estupefacta. D'entrada, l'impacte inicial de trobar-me un protagonista engrescat en l'increïble projecte d'escriure "El llibre de les estupideses". Això per mi va ser torbador. Va ser la primera coincidència que em va posar amb els sentits en estat d'alerta: serà que al món hi ha sonats com jo que fan llistes poca-soltes d'anècdotes, de situacions absurdes, de diàlegs de besucs, i fins i tot de faltes d'ortografia memorables?
Superada aquesta sorpresa inicial, a mida que llegia anava topant-me amb agradables troballes, amb descripcions de personatges, sensacions i situacions tan reals com estrafolàries. Trentaanyers desencantats i deixats, Mares Boniques i Perfectes, vells malalts i sense projectes, talibans del cristianisme, llibreters de passat dubtós...
De fet, encara que en alguns casos els personatges podrien semblar una mica rocambolescos, Auster els fa passar per versemblants. Tan verídics, que tots ells passen a formar part de la teva vida a mida que els vas coneixent més i més. Però el que fa que aquests personatges siguin tan creïbles, tan humans, tan entranyables, és que tots estan buscant una cosa, la mateixa cosa, encara que tots ho facin per vies ben diferents: van darrere de la Felicitat.
Tots necessitem avançar, moure fitxa alguna vegada a la vida. Tots volem trobar alguna cosa millor. Tots necessitem tenir un Hotel Existència, com aquell indret idíl·lic que el Nathan, el Harry i el Tom somien per passar la resta de la seva vida. Un Hotel Existència on aixoplugar-nos d'un món que de vegades pot arribar a ser angoixant i detestable. Un racó de món íntim, acollidor i a mida.
Jo també tinc un Hotel Existència. De fet, en tinc dos: el mundà i el virtual. El mundà està lluny i algun dia hi tornaré. El virtual està en construcció. I cada dia s'assembla més al que vull que sigui.
Sense anar més lluny, dimarts passat va passar una d'aquelles coses dignes de ser recollides en una llista a part: dues persones que solen fer comentaris en aquest blog virtual es van trobar en una situació real, sense pràcticament conèixe's, per la més pura de les casualitats. L'Èpica, la comentarista més nacionalista que es fa i es desfà, i la Gege, l'apàtrida més militant que conec, es van ajuntar per assistir (amb mi) a la gravació d'un nou programa "De llibres", del Canal 33. (La pena és que al final la trobada no es va arribar a consumar, perquè l'Èpica tenia menesters més èpics i patriòtics i es va haver de retirar a última hora). Però quines casualitats té la vida: el programa anava sobre "Bogeries" de Paul Auster.
Aquest mateix llibre l'havia recomanat l'Èpica en aquest blog, mitjançant un comentari al meu últim article sobre llibres. I aquest mateix llibre l'hi havia regalat jo a la Gege per Sant Jordi. Tot plegat, abans de saber que un programa sobre l'Auster ens faria coincidir a totes tres, tan diferents i tan encantades amb "Bogeries de Brooklyn".
Aquest és el meu Hotel Existència. I m'encanta.