Els tovallons de Solo

Hi ha coincidències que sorprenen. Que et fan pensar que una mica bruixa sí que ets. Com la que m'acaba de passar ara mateix.
Avui, no sé per què, m'he recordat d'algunes escenes de Cuatro amigos, la novel·la de David Trueba que va ser al podi del meu rànquing personal quan jo ja començava a deixar enrere els vint per endinsar-me en l'abisme dels trenta.
La vaig llegir el 1999. I avui, justament avui, m'han vingut al cap algunes reflexions del Solo, el protagonista, que en el seu moment em van semblar genials.
Solo estava sol, tenia 27 anys i no sabia què fer amb la seva vida, a part de liar-la grossa cada nit amb els col·legues i intentar retenir a base de festorros l'esmunyedís esperit de la joventut. Entre tanta festa, Solo no tenia gens clar cap on enfilar. Però una de les poques coses que tenia clares era que volia escriure.

- Voy a escribir (...) una novela. Son pequeños fragmentos, recuerdos, diminutas historias, algo así como esas ideas que te asaltan de pronto y las apuntas en una servilleta. (...)
- Suena bonito.
- No, en realidad es una gilipollez cursi y posmoderna. Una imbecilidad. Pero es lo que me sale.

Cada capítol de Cuatro amigos acaba amb una reflexió apuntada en un tovalló. Com aquesta:

La canción del verano es siempre la peor canción del año. El amor del verano es el subgénero del amor, del gran amor que nunca podrá tener lugar en verano. Hablan de lecturas de verano, noches de verano, viajes de verano, bebidas de verano y con ello queda implícito un sutil desprecio. Nuestro amor no está hecho para el verano. Nuestro amor no tiene vacaciones.
De 'Escrito en servilletas')

Avui, no sé per què, m'he recordat de Solo i els seus tovallons. He pensat que podria escriure alguna cosa sobre l'obra de Trueba i sobre aquesta idea d'escriure en efímers trossets de paper, i m'he assegut davant l'ordinador, amb Cuatro amigos al davant. Aleshores he vist que tenia un missatge pendent. L'he obert, i m'he quedat gelada. La Dru m'havia enviat una imatge. El text només m'avisava de l'autor del muntatge: Chema Madoz. Era la imatge d'un posa-tovallons de bar. Un servilletero, carregat de servilletas com les del Solo, amb les històries ja escrites.
Per què aquesta imatge? Per què avui? Ha estat coincidència, o tinc telepatia amb ella? Cosa dificil, tenint en compte que ens coneixem fa quatre dies... He intentat contactar amb la Dru per preguntar-li què l'ha portat a enviar-me una imatge d'un posa-tovallons, però no l'he localitzat i encara estic amb la incògnita.
De tota manera, la coincidència se m'ha posat molt bé. M'ha fet sentir que jo no estic sola com el Solo, perquè algú a qui tinc aprop m'ha acostat els tovallons quan els necessitava.

Una boa tancada és una boa tancada

Quan va ser el moment que vaig deixar de veure una boa tancada en un dibuix així? En quin precís instant de la vida vaig començar-hi a veure un insignificant barret gris i atrofiat?
Aquests dies m'he retrobat amb el El petit príncep després de vint anys, o potser més. I, rellegint-lo, he sentit una pèrdua i un guany. Per una banda, m'he adonat que he passat definitivament a l'altre bàndol: al bàndol dels grans, els que no entenen res de res del món dels infants, els que necessiten que els nens els expliquin mil vegades les coses per treure'n l'entrellat.

"Vaig ensenyar la meva obra mestra a les persones grans i els vaig preguntar si el dibuix els feia por.
Em van respondre :"¿ Per què hauria de fer por un barret ?"
El meu dibuix no representava un barret. Representava una boa que digeria un elefant. Aleshores vaig dibuixar l'interior de la boa, perquè les persones grans ho poguessin entendre. Sempre necessiten explicacions."

M'he adonat que la innocència me la vaig deixar enrere, ja fa temps, no recordo on ni quan.
Però per altra banda, tot i ser gran, he entès el sentit del relat. I amb això hi he sortit guanyant, perquè quan el vaig llegir per primer cop, tanta metàfora em va desorientar i no vaig entendre ni mu. D'aquella primera lectura, només en recordo els dibuixos de la boa oberta i la boa tancada, que aleshores no eren pas dibuixos de barrets.
Heus aquí la paradoxa: El petit Príncep és un preciós cant a la infantesa, a la innocència i a la puresa, però ha necessitat que jo em fes gran perquè el pogués disfrutar amb els cinc sentits. Sense innocència, però amb els cinc sentits.
Ara, abans de recollir i plegar, hauria de fer com el petit Príncep -que era un nen que no oblidava mai cap pregunta- i repetir el que deia al començament, no fos cas que l'interrogant es perdés pel ciberespai:
Quan és que comencem a veure barrets en comptes de boes?

Hotel Existència

Estupefacta. Així m'he quedat llegint "Bogeries de Brooklyn". Era la primera vegada que llegia res de Paul Auster, i m'he quedat completament estupefacta. D'entrada, l'impacte inicial de trobar-me un protagonista engrescat en l'increïble projecte d'escriure "El llibre de les estupideses". Això per mi va ser torbador. Va ser la primera coincidència que em va posar amb els sentits en estat d'alerta: serà que al món hi ha sonats com jo que fan llistes poca-soltes d'anècdotes, de situacions absurdes, de diàlegs de besucs, i fins i tot de faltes d'ortografia memorables?
Superada aquesta sorpresa inicial, a mida que llegia anava topant-me amb agradables troballes, amb descripcions de personatges, sensacions i situacions tan reals com estrafolàries. Trentaanyers desencantats i deixats, Mares Boniques i Perfectes, vells malalts i sense projectes, talibans del cristianisme, llibreters de passat dubtós...
De fet, encara que en alguns casos els personatges podrien semblar una mica rocambolescos, Auster els fa passar per versemblants. Tan verídics, que tots ells passen a formar part de la teva vida a mida que els vas coneixent més i més. Però el que fa que aquests personatges siguin tan creïbles, tan humans, tan entranyables, és que tots estan buscant una cosa, la mateixa cosa, encara que tots ho facin per vies ben diferents: van darrere de la Felicitat.
Tots necessitem avançar, moure fitxa alguna vegada a la vida. Tots volem trobar alguna cosa millor. Tots necessitem tenir un Hotel Existència, com aquell indret idíl·lic que el Nathan, el Harry i el Tom somien per passar la resta de la seva vida. Un Hotel Existència on aixoplugar-nos d'un món que de vegades pot arribar a ser angoixant i detestable. Un racó de món íntim, acollidor i a mida.
Jo també tinc un Hotel Existència. De fet, en tinc dos: el mundà i el virtual. El mundà està lluny i algun dia hi tornaré. El virtual està en construcció. I cada dia s'assembla més al que vull que sigui.
Sense anar més lluny, dimarts passat va passar una d'aquelles coses dignes de ser recollides en una llista a part: dues persones que solen fer comentaris en aquest blog virtual es van trobar en una situació real, sense pràcticament conèixe's, per la més pura de les casualitats. L'Èpica, la comentarista més nacionalista que es fa i es desfà, i la Gege, l'apàtrida més militant que conec, es van ajuntar per assistir (amb mi) a la gravació d'un nou programa "De llibres", del Canal 33. (La pena és que al final la trobada no es va arribar a consumar, perquè l'Èpica tenia menesters més èpics i patriòtics i es va haver de retirar a última hora). Però quines casualitats té la vida: el programa anava sobre "Bogeries" de Paul Auster.
Aquest mateix llibre l'havia recomanat l'Èpica en aquest blog, mitjançant un comentari al meu últim article sobre llibres. I aquest mateix llibre l'hi havia regalat jo a la Gege per Sant Jordi. Tot plegat, abans de saber que un programa sobre l'Auster ens faria coincidir a totes tres, tan diferents i tan encantades amb "Bogeries de Brooklyn".
Aquest és el meu Hotel Existència. I m'encanta.