Bombolla d'oxigen al Congreso de Periodismo Digital

Ja porto gairebé 9 anys treballant a l'Administració Pública, i això no pot ser bo per a la salut mental. Estar rodejada de polítics, de trepes, de directius oligarques arrepapats a la trona, de funcionaris apalancats i de professionals bons però desencantats no em pot aportar pas gaire vidilla intel·lectual ni facilitar l'exercici de les poques neurones que em queden. És per això que de vegades necessito sortir de l'ou, veure la realitat de la vida, palpar-la, estudiar-la, interrelacionar-m'hi, submergir-m'hi... I així poder constatar que hi ha vida intel·ligent allà fora. Assistir al VII Congreso de Periodismo Digital els passats 2 i 3 de març a Huesca ha estat per mi com trobar una bombolla d'oxigen al mig de l'oceà.
A Huesca he tingut la sort no només d'assistir a ponències veritablement interessants i de rabiosa actualitat, com la de Javier Monjas i Pepe Cervera sobre "el Periodismo Ciudadano", o la d'Andy Young, el freaky-verificador de dades del setmanari The New Yorker, entre moltes altres, sinó que a més he pogut conèixer gent interessantíssima, professionals que estan al peu del canó dia rere dia i que treballen en mitjans de referència com Elpais.es. Álvaro Varona i Ícaro Moyano són només dos dels periodistes amb qui vaig poder intercanviar impressions, gràcies a les quals vaig comprovar, satisfeta, que el rovell funcionarial no m'ha adormit encara tots els reflexos mentals necessaris per mantenir - o almenys intentar-ho- una conversa a un nivell impensable en el dia a dia de l'Administració Pública.
A l'Administració Pública només es discuteix sobre la millor manera de putejar el company de files. O sobre la millor manera d'evitar que te la foti qualsevol inútil a qui han posat l'etiqueta de jefe, i que hi ha arribat perquè no sap ni engegar l'ordinador. A l'Administració Pública, el politiqueig més repulsiu és el cafè amb llet de cada matí.
A Huesca, amb mitja horeta de xerrada informal, em vaig assabentar de tots els ritmes i logaritmes de la vida política i periodística madrilenya. Dels avatars dels periodistes que treballen prop de "la Corte". De les intrigues empresarials dels grans grups mediàtics. Dels odis entre galàctics del periodisme polític. De les rivalitats i enveges entre els grans mitjans de comunicació, no sempre sanes ni benintencionades...
I també vaig poder llançar a l'aire algunes preguntes que em van fer corroborar que no només hi ha vida intel·ligent allà fora, sinó que a més a Madrid no tothom va per la vida amb la carota de mala llet del Zaplana, ni tothom està abduït per les tesis dantesques de Don Federico (el d'aquella emissora de ràdio del nom de la qual no vull recordar-me).
La bombolla d'oxigen m'ha oxigenat al cervell. Tanmateix, he de reconèixer que la tornada ha estat menys dura del que em pensava: a la feina m'hi esperava molta feina, però també m'hi esperaven els grans i bons amics que he tingut la sort de fer aquests últims 9 anys. Ells sí que són la meva autèntica bombolla d'oxigen diària!