Una nit prometedora

Voldria enviar un petonàs a la Dalets i la Bloc Semàntic per la divertidíssima vetllada que em van proporcionar la nit de dissabte, responent a la I Frikitrobada Marinetix convocada exclusivament via aquest blog.
Érem tres persones i un ninot de peluix, però com bé diu la meva amiga Fúria, en aquesta vida no importa la quantitat sinó la qualitat, i el cert és que la nit va ser tal i com esperava: carregada de risses i de bona conversa. La seva entusiasta resposta a la meva convocatòria es mereixia un premi, i el van tenir: olives, pizzes i un partit del Barça que vem ignorar des del minut 0 fins al 90.
Però no em voldria oblidar de tots aquells que han entrat al blog i han participat d'alguna manera o altra en aquesta iniciativa tan poca-solta, ja sigui declinant la invitació o simplement comentant la jugada. He assolit el rècord de comentaris (20 en total, o 21 si comptem el d'un porno-star que se'm va colar per mostrar les seves fotos de bacanals, al qual ja he procedit a retirar abans no us aficionessiu i em deixessiu per ell). A tots, us envio una abraçada d'agraïment. Bé, més que agraïment, d'alleujament per haver-me ajudat a superar amb èxit aquest estúpid repte sense solta ni volta que em vaig voler autoimposar. Gràcies a vosaltres, no he hagut de passar pel temut tràngol de menjar-me els "Zero Comments" o de confessar que em vaig quedar sola la nit de dissabte. (Buf !!!)
En definitiva, com dirien els polítics més mancats d'imaginació i recursos verbals, la valoració ha estat molt positiva. O sigui, que penso repetir. Per tant, estigueu a l'aguait que potser aviat caurà alguna altra convocatòria... Mira, digueu-me pesada. Ara m'heu mal acostumat!

Convocatòria sorpresa

A tota la meva massiva i estimada audiència, us proposo una prova. Aquest dissabte vull convidar a sopar els meus amics i amigues a casa. Però també vull saber qui em llegeix i qui no. Per tant, queda convidat a sopar dissabte a ca meu tot aquell que deixi un comentari en aquest post. Val a dir que haureu de passar per un estrictíssim i rigorós control d'identitat abans de ser del tot acceptats com a convidats... no fos cas que se'm colessin a casona alguns indesitjables desafectes al règim...
Dilluns escriuré un resum de com ha anat aquesta iniciativa esbojarrada. Espero no haver d'autohumillar-me amb un patètic i lacònic "No hi va haver sopar". Espero també que la trobada no esdevingui quelcom tan excitant com el que es veu a la foto. (gentilesa de dragoncete).
Vinga, animeu-vos i manifesteu-vos, que riurem!
(Qui em mana a mi ficar-me en aquests alberginials?)

Banalitats

Hi ha anècdotes personals en la vida d'una que passaran per sempre a la història íntima de fets memorables, i que res no les podrà esborrar. Hi ha petits moments en la vida d'una persona que, sense prentendre-ho, a la llarga pugen al podi dels instants culminants de felicitat, del bagul dels records més entranyables de tota una existència. Normalment, les percebem com petites tonteries sense transcendència, que ocorren sense gairebé ni adonar-nos-en. Però són aquestes petites banalitats les que fan que la vida discorri entre riallada i riallada, esquitxada de moments especialment únics, viscuts en bona companyia, amb qui realment t'aprecies i amb qui realment tries passar l'estona.
D'aquestes, en conservo moltes. Si m'ho proposo, em vénen a la memòria milions d'instants bons i irrepetibles, atacs de riure inoportuns, i situacions incongruents amb si mateixes que, per absurdes, em provoquen hilaritat absoluta només de recordar-les.
La meva amiga Anna n'ha protagonitzat moltíssimes. Només ella és capaç d'arrossegar tota una quadrilla de viatge professional a Huesca en un sol cotxe. Només ella és capaç de fer que el propi jefe faci de xofer perpetu durant tot el viatge, amb un cotxe carregat fins al sostre de maletes, bosses, prospectes i altres materials... I només ella és capaç d'anticipar, en un viatge de feina, que ben aviat serà el cumple de la seva filla. I aquesta anticipació li genera la necessitat intrínseca de comprar, imprescindiblement en aquells moments de la vida, un PIANO de 3x3 metres quadrats a l'Imaginarium de Huesca, cosa que ens fa recórrer els 300 quilòmetres de tornada a casa apretadets com sardinetes a dins del cotxe del jefe, intentant respirar entre tecla i tecla del piano de la nena...
Una altra crack de les anècdotes és la Fúria. Mai oblidaré l'atac de riure a la fira de festa major de Palamós. Tota la colla disciplinadament enfilada a dalt d'unes rengleres de toros mecànics endimoniats. Ella va caure la primera. La resta, ofegades de riure veient-la sacsejar-se i rodolar sense control d'una renglera cap a l'altra com una croqueta desbordada, no podíem fer res més que intentar no caure i aixafar la croqueta. I ella, amb la impotència pròpia d'una croqueta triturada per un toro de plàstic, no va poder evitar patir un atac d'incontinència urinària!!! No havia vist mai res semblant. El seu "escape" ja va ser superlatiu. Gairebé provoca un "escape" en cadena de totes les que estàvem allà. Per sort, vam poder agafar el toro per les banyes i en vam sortir prou dignament... Totes menys la Fúria!! ;-P
Una altra és la de la Gege. Ella i les seves hormones han hagut de passar ja per desenes de situacions esperpèntiques i rocambolesques. Crec que és una especialista en trobar-se en escenes estranyes. És com un imant. Les atrau. Una nit que vam sortir de festa, es va trobar un company de feina que li feia tilín. La seva reacció va ser tan hormonal i fisiològica que la boca se li va assecar i no va poder tancar els llavis en tota la tota estona que va xerrar amb el pretès pretendent. Es va quedar amb el llavi superior aixecat al més pur estil Jocker, tot esperant que el company no s'adonés d'aquella disfunció bucal... Va passar una mala estona, tot i ser conscient que la seva sequera provocava al seu voltant uns atacs incontrolables de riure no pas gaire compassius.
N'hi ha tantes... Escrivint me n'estan venint moltes al cap. Crec que crearé una secció especial titulada "Banalitats imprescindibles". Ja m'ho veig. O sigui que ... continuarà!

Bombolla d'oxigen al Congreso de Periodismo Digital

Ja porto gairebé 9 anys treballant a l'Administració Pública, i això no pot ser bo per a la salut mental. Estar rodejada de polítics, de trepes, de directius oligarques arrepapats a la trona, de funcionaris apalancats i de professionals bons però desencantats no em pot aportar pas gaire vidilla intel·lectual ni facilitar l'exercici de les poques neurones que em queden. És per això que de vegades necessito sortir de l'ou, veure la realitat de la vida, palpar-la, estudiar-la, interrelacionar-m'hi, submergir-m'hi... I així poder constatar que hi ha vida intel·ligent allà fora. Assistir al VII Congreso de Periodismo Digital els passats 2 i 3 de març a Huesca ha estat per mi com trobar una bombolla d'oxigen al mig de l'oceà.
A Huesca he tingut la sort no només d'assistir a ponències veritablement interessants i de rabiosa actualitat, com la de Javier Monjas i Pepe Cervera sobre "el Periodismo Ciudadano", o la d'Andy Young, el freaky-verificador de dades del setmanari The New Yorker, entre moltes altres, sinó que a més he pogut conèixer gent interessantíssima, professionals que estan al peu del canó dia rere dia i que treballen en mitjans de referència com Elpais.es. Álvaro Varona i Ícaro Moyano són només dos dels periodistes amb qui vaig poder intercanviar impressions, gràcies a les quals vaig comprovar, satisfeta, que el rovell funcionarial no m'ha adormit encara tots els reflexos mentals necessaris per mantenir - o almenys intentar-ho- una conversa a un nivell impensable en el dia a dia de l'Administració Pública.
A l'Administració Pública només es discuteix sobre la millor manera de putejar el company de files. O sobre la millor manera d'evitar que te la foti qualsevol inútil a qui han posat l'etiqueta de jefe, i que hi ha arribat perquè no sap ni engegar l'ordinador. A l'Administració Pública, el politiqueig més repulsiu és el cafè amb llet de cada matí.
A Huesca, amb mitja horeta de xerrada informal, em vaig assabentar de tots els ritmes i logaritmes de la vida política i periodística madrilenya. Dels avatars dels periodistes que treballen prop de "la Corte". De les intrigues empresarials dels grans grups mediàtics. Dels odis entre galàctics del periodisme polític. De les rivalitats i enveges entre els grans mitjans de comunicació, no sempre sanes ni benintencionades...
I també vaig poder llançar a l'aire algunes preguntes que em van fer corroborar que no només hi ha vida intel·ligent allà fora, sinó que a més a Madrid no tothom va per la vida amb la carota de mala llet del Zaplana, ni tothom està abduït per les tesis dantesques de Don Federico (el d'aquella emissora de ràdio del nom de la qual no vull recordar-me).
La bombolla d'oxigen m'ha oxigenat al cervell. Tanmateix, he de reconèixer que la tornada ha estat menys dura del que em pensava: a la feina m'hi esperava molta feina, però també m'hi esperaven els grans i bons amics que he tingut la sort de fer aquests últims 9 anys. Ells sí que són la meva autèntica bombolla d'oxigen diària!