L'enveja invisible

Dijous vaig tenir el plaer de conversar cara a cara, per bé que molt breument, amb un escriptor dels que fan enveja. Vaig ser afortunada de poder parlar amb l'Emili Rosales, l'autor d'una obra que m'ha ocupat les poques estones lliures de les tres últimes setmanes. Primer, me les va prendre a contracor, perquè l'obra no aconseguia enganxar-me. Però de mica en mica la màgia de "La ciutat invisible" i la seva captivadora història van aconseguir atrapar el meu interès. Així li ho vaig manifestar a l'Emili Rosales, després de la conferència que va oferir als participants en un taller lectura de la biblioteca central de Terrassa.
Durant la xerrada, aquest escriptor, que no arriba als 40, va embobar l'audiència amb un encant i una modèstia inesperats en un autor d'èxit. Em va encantar el seu to planer, senzill i obertament sincer. En poc més d'una hora de diàleg, va deixar ben clar que té molt clar què vol, però que no pretén res més. Va mostrar-se tal i com és, i va evidenciar un respecte absolut davant les opinions que els assistents li manifestaven, sempre amb una paraula amable a la boca per agrair-les, sempre amb ganes de correspondre el seu públic amb respostes sinceres i genuïnes.
Em va fer enveja.
Vaig pensar que ell tenia sort de poder conversar amb un grup de persones que havien llegit el que ell havia escrit. Que havia treballat molt per publicar una obra rodona, difícil però rodona, i que ara s'estava trobant amb la recompensa. Deu ser el moment més dolç i agraït de tot el procés creatiu, i ell l'estava gaudint amb tot el dret.
Va ser una trobada molt agradable, i ho va ser gràcies a la personalitat de l'Emili Rosales, a qui voldria demanar perdó per la meva cruel sinceritat en manifestar-li a sac que "La ciutat invisible" m'havia costat horrors al principi, tot i que després ho vaig arreglar confessant que la segona part l'havia trobat magistral i digna d'admiració perpètua.
En la breu conversa que vam mantenir, va deixar anar una frase espontània que em va sobtar: "Sí, tens raó: sabia que començar d'aquesta manera era una mica suïcida per part meva, però ho vaig fer". Així doncs, ell era conscient dels riscos que corria començant una novel·la d'una manera tan enrebassada des del meu punt de vista.
Saber-ho em va alleujar. I tot plegat em va fer pensar que és molt fàcil criticar un llibre. Sempre es poden trobar defectes en les obres dels altres. Però que el que no és fàcil és pensar una idea, documentar-la i plasmar-la en paraules de manera que tot quedi lligat i relligat. Per no parlar de la dificultat de publicar.
Llegir "La ciutat invisible", i fer l'esforç de superar la duríssima primera part, m'ha ensenyat que sempre t'has d'esforçar per trobar el veritable fons de les coses, per trobar la perla amagada al lloc més recòndit de la cloïssa. I que la bellesa d'aquesta perla et pot deixar captivat del tot, sobretot si t'ha costat Déu i ajuda trobar-la.
I també em va fer pensar que, si ell té sort de poder parlar amb els seus lectors in person, jo ara estic assaborint la mel de poder conversar amb els que em llegiu per mitjà d'aquest blog. Us asseguro que és una sensació estranya però molt, molt reconfortant. I, a petita escala, és equiparable amb la bona estona que deuria passar l'Emili Rosales l'altre dia al taller de lectura de la biblioteca central.
I evidentment, aprofito l'avinentesa -cal dir-ho?- per recomanar-vos que llegiu "La ciutat invisible", amb una predisposició molt desperta i oberta a rebre dosis de poesia, de misteri, d'història i de romanticisme. I, si hi penseu, me la comenteu!