Sola davant la pilota

Per una dona que ha dedicat dos terços de la seva vida a practicar un esport d'equip, l'arribada a la trentena se li planteja com un dilema. Els 30 són oficialment els anys d'assentar el cap, formar una família i tenir fills. Normalment, dos. I, si pot ser, la parelleta. Així ho marquen els estàndards actuals. Però clar, per la trentaanyera esportista aquesta convenció social sol significar el fi de la seva carrera esportiva.
Què passa als 30? Doncs que les dones ens dediquem a parir. I què passa després? Que la societat ens diu que les ocupacions maternals no ens han de deixar temps per practicar l'esport que ens ha ocupat tots els caps de setmana dels últims 20 anys. La meva pregunta és: què passa amb els homes? Als 30 també tenen fills. I després? No és que reprenguin la seva carrera esportiva... és que ni tan sols l'havien aturat a causa de l'embaràs!
Tothom coneix celebritats del món de l'esport que han continuat jugant fins ben entrada la trentena, i fins i tot gairebé arribant a la quarantena... Però quantes d'aquestes celebritats són femenines? Mmmmm... A mi me'n surt una: la Navratilova. Però no val perquè crec que no ha tingut fills.
Aleshores, la dona-esportista-que-ha-sigut-mare i que vol continuar fent esport d'equip es troba amb un problema: normalment, les seves companyes han plegat o ho han deixat temporalment pels mateixos motius que ella. Es troba sola davant d'un equip notablement jove, que no té res a veure amb el què ella havia abandonat abans de tenir fills. Sola davant la pilota. Busca pel camp la mirada còmplice i serena de la seva líbero habitual, i només troba un compendi d'hormones adolescents i acnèiques corrent pel camp sense solta ni volta...No se sap ni els noms de les noves companyes.
I aleshores s'enyora.
I es produeix un trencament.
Ja no és el mateix. Pot seguir fent esport, però ja no el fa amb el seu equip. S'acaba el partit i recull ràpid els bàrtols per anar corrent a casa a estar pels nens. I se sent culpable d'haver-los abandonat dues llargues hores del seu cap de setmana. I pensa que, com a mare, no hauria de fer coses així. I per primera vegada, amb vergonya i timidesa, sorgeix dins del teu cervellet una idea fins ara impensable: "M'he d'apuntar a aerobic".
Aquest és el segon trencament.
Per a una dona acostumada a jugar pels camps del món, córrer a l'aire lliure, fer gols, abraçar-se amb les companyes, treure adrenalina al camp, riure, viatjar, compartir i competir, apuntar-se a fer aeròbic és com un descens als inferns de la maduresa. És com un càstig que cal assumir i acceptar si volem seguir fent esport. És tancar l'ocell en un zulo.
Doncs no! Revelem-nos! Lluitem contra l'opció de l'aerobic!
La meva proposta és: fitxem pel primer equip que ens vulgui i posem tota la carn als entrenaments. Deixem estupefacte l'entrenador i que quedin bocabadades les companyes bollicaos. Als partits, erigim-nos com les més golejadores, les més fortes, les més ràpides i les més àgils . Revelem-nos contra l'evidència de la decadència física i demostrem als altres que la nostra vida esportiva no ha arribat al final. Demostrem-nos a nosaltres mateixes que a partir dels 30 no ens hem de dedicar únicament a criar nens mentre els nostres marits practiquen l'esport que els dóna la gana. Que encara donem guerra. I que la podem donar a sac.
Sé que tot plegat pot significar un desgast físic demolidor i un sobreesforç important, que pot afectar el nostre rendiment laboral i familiar... Que cada partit ens pot comportar una setmana de cures intensives per recuperar el to muscular... Que cada sprint requereixi per part nostra el doble d'esforç que per a una bollicao de 18... Però què carai! Cremem tots els torrons, que els 40 s'acosten i després sí que la cosa decaurà! I sobretot, mai, mai, no podem oblidar la màxima que haurà de regir les nostres vides al llarg de tota aquesta delicada dècada dels trenta: "Quien tuvo, retuvo".