Negra nit
Sense voler-ho, es mossega una ungla. Quan se n'adona del que ha fet, és massa tard: la manicura ja està malmesa. Es maleeix a si mateixa, però no deixa de mirar fixament cap al pati de butaques. És darrere el teló, en un lateral del backstage. Observa per una escletxa de la cortina - discreta però tensa- les fileres de gent que, de mica en mica, van prenent possessió dels seus seients disposats a veure-la triomfar com a primera actriu de la companyia.
"Vindrà?"
La incertesa se li fa insuportable, però la pressió que la corrou per dintre és a penes perceptible de cos cap enfora. Es manté elegant i sublim com de costum, i no es permet el luxe d'abaixar la guàrdia ni per un instant. Per dins, un pou de nervis. Per fora, una bellesa calmada que irradia una elegància natural indescriptible, quasi perfecta.
Les maquilladores se li arremolinen al voltant per fer-li els últims retocs a aquella caracterització tan afavoridora: li estrenyen les barnilles de la cotilla, li retoquen el recollit dels cabells, li aclofen els enagos, li fixen les pestanyes postisses... Però Sabina Black es manté impassible davant d'aquella invasió de les tècniques d'imatge. Ni parpelleja.
Aparenta calma i supèrbia, però té l'os de l'esquena encarcarat i li dol l'abdomen de tant apretar l'estómac. Per alleugerir la tensió decideix canviar el punt d'observació i, sinuosament, a poc a poc, travessa l'escenari per darrere del teló. Camina amb parsimònia, remenant amb una cadència hiptònica els malucs perfectes. Arriba a l'altre lateral i, discretament, aparta un xic la cortina.
"Des d'aquí potser sí que el veuré"
Els seus ulls felins recorren el pati de butaques amb furiosa parsimònia. A baix no hi és. Aixeca la vista cap a les llotges i les repassa amb mirada inquisidora i penetrant. D'una punta a l'altra. Res. Des dels camerinos li arriba l'agitació prèvia a l'inici de l'obra. El regidor li xiuxiueja a cau d'orella que falten deu segons per començar. Ella l'ignora superbament. Ara ja n'està segura.
Rodolphe no ha vingut.
Quan s'apaguen tots els llums del teatre, la xerrera del públic queda estripada de sobte per un increïble esgarip felí. Un silenci de gel ocupa tota la sala.
Darrere el teló, algú d'atrezzo s'adona que la cortina està esgarrapada, amb nou ungles perfectament marcades en la tela esquinçada.
La Sabina Black s'ha esmunyit del teatre en silenci, per la porta del darrere. S'està llepant les ferides per les teulades de la ciutat.
__________
Nota marinetix: aquest text és la meva tercera participació al repte de Relats Conjunts. El quadre és "Tournée du chat noir", de Théophile Steinlen (1896)
8 comentaris:
Bon relat. M'ha agradat molt com descrius la situació. A més, diferent de la resta de propostes. Felicitats!!
mmmmm, interessant... m'ha agradat!
Ei, un relat boníssim, està molt ben escrit, de veritat, gairebé es visualitza la situació, m'agrada, m'agrada...
Ei!!
Marina, m'ha encantat!!!! Molt!!!
El que més... de veritat!
Felicitats!!
Moni
Noia m'ha fascinat. Realment bonic. Ja tinc ganes de llegir el següent.
M'ha agradat l'espai om situes el relat i l'esgarip...
salutacions
Com dirien els gavatxos: superbe!
ohhh... vull més, més, MÉS!!
Publica un comentari a l'entrada