Els tovallons de Solo

Hi ha coincidències que sorprenen. Que et fan pensar que una mica bruixa sí que ets. Com la que m'acaba de passar ara mateix.
Avui, no sé per què, m'he recordat d'algunes escenes de Cuatro amigos, la novel·la de David Trueba que va ser al podi del meu rànquing personal quan jo ja començava a deixar enrere els vint per endinsar-me en l'abisme dels trenta.
La vaig llegir el 1999. I avui, justament avui, m'han vingut al cap algunes reflexions del Solo, el protagonista, que en el seu moment em van semblar genials.
Solo estava sol, tenia 27 anys i no sabia què fer amb la seva vida, a part de liar-la grossa cada nit amb els col·legues i intentar retenir a base de festorros l'esmunyedís esperit de la joventut. Entre tanta festa, Solo no tenia gens clar cap on enfilar. Però una de les poques coses que tenia clares era que volia escriure.

- Voy a escribir (...) una novela. Son pequeños fragmentos, recuerdos, diminutas historias, algo así como esas ideas que te asaltan de pronto y las apuntas en una servilleta. (...)
- Suena bonito.
- No, en realidad es una gilipollez cursi y posmoderna. Una imbecilidad. Pero es lo que me sale.

Cada capítol de Cuatro amigos acaba amb una reflexió apuntada en un tovalló. Com aquesta:

La canción del verano es siempre la peor canción del año. El amor del verano es el subgénero del amor, del gran amor que nunca podrá tener lugar en verano. Hablan de lecturas de verano, noches de verano, viajes de verano, bebidas de verano y con ello queda implícito un sutil desprecio. Nuestro amor no está hecho para el verano. Nuestro amor no tiene vacaciones.
De 'Escrito en servilletas')

Avui, no sé per què, m'he recordat de Solo i els seus tovallons. He pensat que podria escriure alguna cosa sobre l'obra de Trueba i sobre aquesta idea d'escriure en efímers trossets de paper, i m'he assegut davant l'ordinador, amb Cuatro amigos al davant. Aleshores he vist que tenia un missatge pendent. L'he obert, i m'he quedat gelada. La Dru m'havia enviat una imatge. El text només m'avisava de l'autor del muntatge: Chema Madoz. Era la imatge d'un posa-tovallons de bar. Un servilletero, carregat de servilletas com les del Solo, amb les històries ja escrites.
Per què aquesta imatge? Per què avui? Ha estat coincidència, o tinc telepatia amb ella? Cosa dificil, tenint en compte que ens coneixem fa quatre dies... He intentat contactar amb la Dru per preguntar-li què l'ha portat a enviar-me una imatge d'un posa-tovallons, però no l'he localitzat i encara estic amb la incògnita.
De tota manera, la coincidència se m'ha posat molt bé. M'ha fet sentir que jo no estic sola com el Solo, perquè algú a qui tinc aprop m'ha acostat els tovallons quan els necessitava.