Com la Lynette de "Mujeres... "

Ser mare de dues criatures de 4 i 1 any em porta sovint a viure situacions desesperades que no tenen sortida visible ni immediata... Situacions sovint còmiques, sovint patètiques, que, per quotidianes, podrien passar per normals i pròpies de la maternitat i de la vida en família. Però mentre les vius, no et saps avenir que t'estigui passant a tu. En ocasions penses que no te'n sortiràs... i et sents una merda de mare, una merda de dona, una merda de persona...
És aleshores quan et sents plenament identificada amb la Lynette Schiavo de "Mujeres desesperadas". Quin personatge tan ben trobat! Amb quatre gargots ràpids, els guionistes han caricaturejat a la perfecció els sentiments quotidians d'una mare moderna que simplement vol sobreviure al dia a dia mantenint la dignitat com a dona. (Altra cosa és que la resta de personatges de la sèrie, i la sèrie en si mateixa, freguin el ridícul en el seu intent de descriure el que allà a l'altra banda de l'oceà anomenen la classe mitjana americana).
Les situacions que viu la Lynette són tan hilarants com reals. Sembla mentida, però és cert: conduir mentre una nena se t'enfila pel clatell i l'altra et tapa els ulls amb dues tendres manetes és més habitual del que es pot pensar. O cremar el sopar mentre canvies un bolquer i a la vegada obres la porta del Capraboacasa i evites que els congelats es descongelin mentre la gran demana a crits que li posis un DVD, i t'equivoques de DVD i continua cridant, però les caques de la petita fan un tuf de mil dimonis i el senyor del Caprabo es queda a quadres al sentir la fragància de fem adobat que fa la teva llar... o bé quan la sogra decideix fer-te una visita inesperada just en el moment que posaves la petita a la banyera, on no pots deixar-la sola, i la gran s'ha enganxat un dit amb l'escala plegable de la llitera quan intentava posar els dits a l'endoll per veure si s'hi havia amagat el seu amic invisible...
Tot plegat et porta a sentir una frustració invisible que, de mica en mica, s'apodera de tu fins a fer-te qüestionar moltes coses. I la pregunta que més sovint et ve al cap és: ser mare és això? L'esgotament físic també et fa formular altres preguntes secundàries, com: Em quedaré així sempre? o bé Quan cony s'acabaran les vacances? En aquests moments, Lynette, has de fer el cor fort i mantenir la suficient sang freda com per saber que el que estàs vivint és només una anècdota més que es diluirà en un mar d'anècdotes que, amb el pas del temps, quan les criatures ja no siguin tan criatures, recordaràs amb un somriure nostàlgic.
No sé, però... serà cert que aquests seran els millors anys de les nostres vides?