Víctimes

Tot esperant que les vulguin abandonar temporalment el Serrat i m'agraciïn amb la seva visita, em distrec xafardejant altres blocs, altres webs, altres límits. Mitjançant "El Cuarto Bit" de La Vanguardia, l'Eva Domínguez m'informa sobre algunes iniciatives de periodisme interactiu que trobo molt atractives. Una d'elles és el gràfic dinàmic que ha creat el New York Times a la seva web, en què es mostren un per un els retrats personals de tots i cada un dels soldats yanquis morts a l'Irak fins al dia d'avui. El gràfic aconsegueix informar exhaustivament sobre les xifres que vomita aquesta guerra mundialment rebutjada, i alhora dóna una cara més humana a les dades de morts pures i dures (trobareu el gràfic aquí).
Està veritablement bé. No m'he pogut estar de fer el voyeur una estoneta i conèixer personalment aquells homes que no tornaran a casa. Tots joves i d'aspecte sà i fort... Pots buscar-los per cognoms, poblacions o estats. O també pots conèixer les seves històries personals si actives la pestanya corresponent,. O, si et decantes més per les xifres analítiques, pots entrar a l'anàlisi estadístic de les víctimes de la guerra. Punyent.
Veient aquest gràfic tan ben muntat, una mussa ha entrat a casa i m'ha fet volar coloms... i ja m'he imaginat l'interessant que seria crear un gràfic igual que aquest, però basat en unes altres víctimes: les de Renfe. Serviria per posar cara als damnificats, no d'una guerra, però sí d'un drama quotidià que no fa pinta d'arreglar-se pas amb dos cops de talonari mal donats. No voldria donar idees, però quedaria la mar de mono si els caretos fossin de totes i cada una de les persones perjudicades per aquesta calamitat ferroviària. També les podríem classificar per població d'origen, per noms, i fins i tot per minuts de feina o de temps lliure perduts.
Punyent, també.

La cara

El destí va voler que les nostres mirades es creuessin la nit de l’1 de novembre. En Quim i jo tornàvem de passar uns dies a la muntanya. Era de nit i anàvem en cotxe per l’autopista, tot escoltant distretament la informació del trànsit per la ràdio. Avorrida, jo em distreia calculant la suma de les xifres de les matrícules de tots els vehicles que avançàvem. Va ser aleshores quan em va cridar l’atenció aquell Mercedes negre antiquat que circulava uns quants metres davant nostre.

Anava pel carril del mig a una velocitat escandalosament lenta. Quan el vam encalçar, en Quim va posar l’intermitent i es va situar al carril de l’esquerra per avançar-lo. El Mercedes circulava tan a poc a poc, que no va costar gens situar-nos a la seva alçada. Va ser aleshores, en aquell breu instant que els dos cotxes van córrer en paral·lel, que la curiositat em va fer a mirar a través de la finestra per veure quina cara feia aquell conductor tan lamentable… Va ser la pitjor decisió que hagi pres mai.

No puc recordar amb exactitud quants segons va durar aquell instant. Només sé que la sang se’m va glaçar i que el cor em va fer un bot quan aquells no-ulls em van mirar. El conductor era un home sense rostre. No hi havia cap expressió en aquella forma rodona i terrorífica que, encara no sé com, em va mirar.

En Quim va accelerar i ben aviat vam deixar enrere el Mercedes, però jo sabia que l’home sense cara seguia fixant la seva mirada vàcua en el nostre cotxe fins que la distància li ho va fer impossible. Durant tota aquella estona eterna, vaig notar els seus no-ulls clavats en mi i en el nostre Peugeot.

Una por pètria em va impedir explicar-li res al Quim en aquell moment. Estava tan terroritzada que no vaig poder articular paraula, així que, quan vam arribar a casa, vaig decidir deixar-ho per l’endemà. Però l’endemà em vaig llevar igual com me n’havia anat a dormir: amb les mans tremoloses i l’estómac encongit. Així em llevo cada dia des d’aquell 1 de novembre.

Precisament avui fa un any d’aquell encontre. En aquest temps tot ha canviat, la meva vida és una altra. La por domina els meus dies. Si veig un cotxe negre, una tensió insuportable m’enravena. I si és un Mercedes, em poso a xisclar com una boja. En Quim em mira amb por, i la distància que ens allunya és cada dia més gran. Noto, darrere la seva mirada atemorida, que m’estic desdibuixant per moments.

Ja és de nit. Necessito sortir. He d’agafar el Peugeot negre i conduir, conduir, conduir... Potser retrobaré aquell rostre sense rostre a la mateixa autopista. O potser trobaré algun curiós que, estranyat per la meva lamentable manera de conduir, gosi mirar-me a través de la finestra i creui la seva mirada amb els meus ulls esborrats.
_________________________________________________

Avís marinetix: tot és ficció. En Quim, el No-rostre, el Peugeot i el Mercedes. A més, jo condueixo de meravella. ;-)