8/10/07

Justa la fusta

Està escrit als designis de la Humanitat que, quan et recomanen amb insistència un llibre o una pel·lícula, l'obra en qüestió t'acaba decepcionant. En podria fer una llista molt extensa, de novel·les i de films que m'han deixat indiferent o, el que és pitjor, m'han fet sentir que perdia el temps.

Doncs bé: acabo de liquidar les 300 pàgines de Tòquio blues (Haruki Murakami), i ja puc assegurar que ha sigut un part difícil. M'ha costat molt, acabar-lo. He hagut de fer un esforç tan important, que al final crec que he agafat la síndrome d'Estocolm i hasta li he agafat carinyo. De fet, pensava jo, si me l'han recomanat tan encaridament, serà per alguna cosa.

Doncs no l'he trobat, la cosa. Només en podria extreure dues coses positives:

1) He conegut "Norwegian wood", la cançó dels Beatles (1965) que apareix com a banda sonora de la novel·la en repetidíssimes ocasions, i m'ha sorprès descobrir-hi un cert aire japonès, o si més no oriental, gràcies als seus característics acords de sitar. Aquí la teniu:



2) He trobat una perla de frase. Una sentència definitiva, amagada a la pàgina 39:

"No és que no em refiï de la literatura contemporània. L'únic és que no vull perdre un temps valuós llegint coses que no hagin rebut el bautisme del temps. La vida és curta".
Doncs això dic jo. Justa la fusta! Aquesta frase ara mateix va a missa. Al senyor Murakami, amb tots els respectes, li diria que no puc perdre el temps amb la seva literatura contemporània japonesa, i em remeto a les recomanacions de llibres clàssics que alguns de vosaltres em vau fer fa un parell d'articles.
Aquestes seran les meves lectures de capçalera dels pròxims mesos. Per tant, si se us n'ocorren més, no dubteu a compartir-les amb un comentari... Obrim la porta als clàssics, que vénen amb garantia!

8 comentaris:

Laiern ha dit...

Bon dia MArinetix!!!!
Sí, si... tens molta-moltíssima raó. Precisament estic llegint Sayonara Barcelona, de Frances Pijoan i se m'està fent una montanyota que costa, costa molt...
Tampoc no he acabat mai de llegir "El nom de la Rosa". Ho he intentat quate vegades i no hi ha manera de passar de la pàg. 22.

D'altra banda et diré que no aniré a veure cap concert de Bruce en breu. Ho he intentat com una boja i no he pogut aconseguir entrades. Això de ticktackticket és una asquerosa i difícil forma de vendre tickets. Je suis desolé, frustré, desinflé i enfafadé....
M'hi he deixat les iemes dels dits, ... però res, de res....

D'altra banda et diré que no ho tenim tot perdut: A la primavera Bruce vindrà a Barcelona, encara que no sé, si amb Clarence Clemons...Bé, això són rumors....
I res més, encantada de tornar a estar amb tu i les teus.
Petons !!!!

Laiern!

estripanits ha dit...

Dona, et diré que sí que, pel que fa als llibres, millor els clàssics... però per a la meva especialitat (les estripades), realment molt millor afegir-hi alguna innovació de tant en tant, no?

Au, doncs, aquí et deixo uns petons i unes llepadetes ben clàssiques i estripades! ;)

una lingüista ha dit...

M'ha agradat la frase-perla que vas trobar a la pàgina 39! ;-)

Ja ens recomanaràs alguns d'aquests clàssics a mesura que els vagis llegint, eh!

Anònim ha dit...

Ohhhh

Aquí no estic d'acord amb tu... Toquio Blus em va fascinar!!! es d'aquells llibres que els començo i quan els acabo mai més em deixen... un part de mi es va quedar en el llibre, o potser dir que una part del llibre es va quedar amb mi per sempre. Aquest estiu he llegit l'ultim llibre del Haruki Murakami... "Kafka a la platja" recordo plorar mentre el llegia i disfrutar dels instants i els moments... el vaig acabar dalt d'un avio tot tornant del Marroc. Gran llibre!!! i per mi gran autor!!!!

Anònim ha dit...

Vaaaaaaja, ara em despites. Me n'havien parlat força bé!!

Anònim ha dit...

Absolutament d'acord amb el Rizzo. Llibre de capçalera on els hi hagi, Toquio Blues és una intel.ligent visió sobre la vida d'un estudiant (no pas habitual, això sí) a partir de la seva interrelació, bàsicament, amb tres personatges. El company de classe antagònic, la nòvia del seu millor amic difunt i la noia que coneix (a la facultat?) com a contrapunt i llum a la història. El protagonista tot i la poca identificació amb algun d'aquests personatges, opta per relacionar-s'hi i extreure'n experiències delicioses. No és la història en sí, sino el relat, la seva forma i anàlisis de la vida, el que el fa un "clàssic".

Carme Fortià ha dit...

La cita és força encertada, veig! Me l'apunto! (el llibre no, clar...)

El veí de dalt ha dit...

Doncs jo estic per la meitat i, fins ara, no ha estat tant difícil. La frase que comentes la tinc marcada, també. Algun dia o altre en faré la crítica. Li vaig llegir Kafka a la platja, que és una anada d'olla ben curiosa i he tornt amb aquest. Dec ser masoca. Ara bé, els clàssics mai moren... A quin et cases, ara?