Ballem?

Una petita casualitat d'aquelles que et fan treure el somriure:
El Matt Harding serà a Madrid el 10 de juny.
La Marinetix segurament serà a Madrid el 10 de juny.
Penso que no em puc deixar perdre l'oportunitat de veure actuar un dels precursors del Fem Coses Rares per Internet Que Potser Tindrem Èxit. I és que el Matt s'ha convertit en un líder del Bon Rollo Mundial gràcies als seus entranyables vídeos gravats a les zones més inversemblants de tot el món.

Veure'l és disfrutar i deixar-se encomanar d'un bon rollo que potser flueix de la música, o de les imatges, o del missatge que transmeten, o potser de l'inimitable estil dansarí d'aquest australià que s'està patejant el món sencer de dalt a baix. (Proveu d'imitar-lo, proveu-ho!).
Decidit: el 10 de juny faré el possible per veure'l moure's, allà on sigui. Prometo aportar material gràfic si finalment coincideixo amb ell a los Madriles.
Buf... Només tinc 10 dies per practicar aquest estrambòtic pádeburé!


Nota: Gràcies, Dragoncete, per presentar-me el Matt i per fer-me saber lo de Madrid!
:*

Tovallola multiús per a l'autoestopista del Segle XXI

Eixugar el culet del bebé. Rentar-se les mans després d'endrapar un plat de gambles a l'ajillu. Enllustrar-se les sabates. Perfumar-se el coll. Deixar la vitro com una patena. Netejar l'interior del microones. Recollir la caca del gos. Fregar la delatora taca de xocolata a la rajola de gres. Polir el parquet. Prevenir accidents.

Tot això, i moltes d'altres coses que ara no vénen a cuentu, es pot fer amb una tovalloleta humida.
Les tovalloletes multiús són un dels principals invents del mil·lenni. Si l'autoestopista galàctic de Douglas Adams les hagués descobert abans, no hauria d'anar recorrent la galàxia amb una tovallola gegant embolicada al cap.

Aquest és, doncs, el meu petit i particular homenatge a la tovallola (més concretament, a la tovalloleta) per celebrar la data avui, 25 de Maig, Dia de la Tovallola.
Felicitats a tots els frikis del món!

Nota: Arnauh gràcies per recordar-me tan assenyalada data! No saps quin ha estat el meu orgull en veure que el mismíssim model qiue il·lustra l'article de la wikipedia sobre el Dia de la Tovallola m'ha escrit per recordar-me-la.

Política ficció

Fa dies que hi penso: de veritat que s'ho passen bé, els polítics, fent campanya electoral?
Quan veig dirigents independentistes catalans animant l'Espanyol a la final de la UEFA. Quan veig polítics de qualsevol color passejant per mercadillos, intentant mostrar el seu costat més carismàtic tot xerrant amb paradistes o compradors. Quan els veig fent mítings en centres cívics semideserts, fent evidents unes arts oratòries en ocasions més que dubtoses. Quan els veig protagonitzant segons quina mena de cartells electorals, com el de Ciutadans/anos... Quan veig tot això, em pregunto amb incredulitat si realment s'ho passen bé fent campanya, o si per ells en realitat el concepte "campanya" és sinònim d'empassar-se la vergonya i fer coses que la resta de l'any no farien ni bojos.
Suposo que per a una persona tímida ha de ser molt dur haver de vèncer la timidesa i assaltar els vianants per encolomar-los un programa electoral. També deu ser especialment difiícil allò del porta a porta. Hi ha qui diu que és un dels millors moments de la democràcia. Però jo m'imagino que en l'instant que un polític truca a la porta d'un desconegut, l'abisme es deu obrir als seus peus. I encara més si té poques tables. O poc carisma. O poca fama! Qui sap què es trobarà quan el sorprès veí li obri la porta? I si és algú hostil a la ideologia que se li vol vendre?
Res més il·lustratiu que aquest video:



Seriosament: sé del cert que hi ha polítics o militants de base que s'ho curren molt, i que viuen intensament els dies de campanya. No dubto que disfruten del moment: són dues setmanes que concentren els esforços i les il·lusions de molts mesos de treball. Però em continuo preguntant si els polítics més "vedettes", els primeres espases, disfruten en realitat tant com volen aparentar.
Hi ha tarannàs i tarannàs, i hi ha gustos per tot. Però el que està clar és que jo, només per estalviar-me aquests mal tràngols, mai no seré de professió Política.

El Congo a la pell

La imatge que jo tenia d'Albert Sánchez Piñol com la d'un escriptor genial però amargat, llunyà, esquiu i esquerp, se m'ha desmuntat com un castell de cartes en ple temporal de tramuntana. Aquest dijous ha participat en una tertúlia prop de casa meva i he tingut l'oportunitat de veure'l en persona. L'he sentit parlar, l'he sentit riure's de si mateix incomptables vegades, l'he escoltat explicant amb passió les seves aventures esfereïdores en un convuls Congo, l'he admirat explicant planerament el procés creatiu dels seus llibres i relats... I m'he quedat agradablement sorpresa.
Jo pensava que algú que ha creat una genialitat com La pell freda primer, i sobretot Pandora al Congo després, ha de ser algú llunyà, distant, apartat del so mundà. Un intel·lectual d'elit, amb opinions-sentència que desmunten qualsevol opinió alternativa, per tautològiques, per irreprotxables.
Doncs no. Piñol in person té l'aparença simpàtica d'un jove savi despistat, d'antropòleg romàntic i alhora cagueta (el mateix Piñol ho va reconèixer dijous!), de científic curiós i d'escriptor compulsiu.
I sembla ser que l'aparença no enganya, ja que, segons va explicar ell mateix, els llibres no els escriu quan vol, sinó quan els llibres li
ho demanen. Així que ja té la tercera part de la trilogia pensada del
principi al final, però no la pot escriure perquè encara no li ha
sortit de dintre.
Haurem d'esperar que la tercera part es llevi i doni senyals de vida aviat... Mentrestant, jo em quedo tan contenta amb el record d'una tertúlia literària molt divertida, on el públic va disfrutar i va riure amb les sortides d'un Piñol molt proper, que assegurava que, per ell, un acte com aquest és el seu paradigma de Sant Jordi.
I em quedo tan contenta amb aquesta estampeta de record: (confesso que l'he posat per fer dentetes al blogger de "La pell de Pandora" ;-)

Escrit amb els peus

Nova llista publicada al Blog de les llistes llestes:
Es tracta de la Llista de paraules escrites amb els peus. És a dir, amb faltes d'ortografia garrafals. Abans que em ploguin els clatellots dels amics, col·legues i companys que ja es pressenten autors de les faltes, he de dir que no faig públic en cap moment els seus noms... per ara! ;-)
A tots aquests desinteressats col·laboradors, els envio tot el meu carinyo i l'agraïment per aguantar-me en els meus atacs de repel·lència Pompeufàbrica...

Nota: La imatge és un poema visual de Joan Brossa titulat Cap de bou.

Si això va passar

És cert que la gran massa d'alemanys va ignorar sempre els detalls més atroços de tot el que va passar més tard als Lager: l'extermini metòdic i industrialitzat a escala de milions, les cambres de gas tòxic, els forns crematoris, l'abjecta explotació dels cadàvers, tot això no s'havia de saber, i en efecte pocs ho van saber abans de l'acabament de la guerra. Per mantenir el secret, entre altres precaucions, en el llenguatge oficial només s'usaven cauts i cínics eufemismes: no escrivia "extermini" sinó "solució final", ni "deportació" sinó "trasllat", ni "mort amb gas" sinó "tractament especial". No sense raó, Hitler temia que aquestes horribles notícies, si s'haguessin divulgat, haurien compromès la fe cega que el país li tributava i la moral de les tropes combatents"

Aquest és un fragment de l'esgarrifosa història "Si això és un home", de Primo Levi (1919-1987), un jueu italià que va sobreviure als camps d'extermini nazis de la zona d'Auschwitz.
Al final del llibre, que es llegeix amb l'estómac apretat, Levi afegeix un apèndix on intenta donar una explicació racional a tot el que va passar, tot el que va portar els alemanys al nazisme i a les seves nefastes conseqüències.
Al llegir el fragment reproduït més amunt, m'he adonat que canviant Hitler per noms de dirigents més contemporanis, i substituint les expressions "solució final" per d'altres eufemismes patètics de rabiosa actualitat (com "danys col·laterals"), tenim una frase ben actual, que a tots ens sona d'alguna cosa.
Que poc que han canviat les coses...
I quina constatació més trista!