1/6/06

Males notícies

Amb els anys, una va aprenent a conèixe's millor, i amb cert esforç va adquirint la capacitat d'assimilar i acceptar determinades actituds pròpies com a part intrínseca i incorregible de la seva personalitat. Algunes d'aquestes actituds personals davant la vida s'accepten amb resignació i passen a formar part indefinidament del seu repertori habitual de reaccions davant de diverses situacions.
És el cas de la que vull parlar ara. He descobert, amb el temps i moltes hores d'autoobservació, que sóc incapaç de mirar als ulls d'algunes persones. Normalment són persones que, ras i curt, em cauen malament. Persones que, literalment, no puc veure.
Suposo que el meu subconscient m'ha portat a prendre aquesta actitud infantil de pretendre que el que no veig, no existeix. És una actitud incòmode, perquè en la conversa amb algú així, te n'adones que estàs essent tremendament descarada. I que l'altra persona se n'adonarà de forma inevitable.
Potser en realitat és el que espero: que se n'adoni i que s'allunyi de mi.
Crec que aquesta faceta personal és millorable i m'hi hauria d'esforçar una mica més. Però... ¿aleshores qui em garantirà que em podré treure de sobre els non-grats quan no tingui ganes de compartir ni una mil·lèsima de segon del meu temps amb ells?
Els ulls baixos i girar el cap cap a l'altra banda quan algú així em parla és el meu escut invisible davant els atacs al meu equilibri interior que em suposa la interactuació amb aquests éssers. Parlant clar: per no posar-me dels nervis, prefereixo ni mirar-los.
Com també me n'he adonat que defujo les persones tristes. M'allunyo dels problemes. Em distancio de la gent que es concep i es presenta com un problema amb dues potes. No ho puc suportar. Les penes dels altres em fan al·lèrgia. No entenc els deprimits. Estem envoltats de bronques, malaltia, enemistat, guerra, pobresa, depressió, cors trencats, mobbings, ruïna, odi, incomprensió... malaltia. Si tot ens afectés, estaríem fets una merda.
Així que, ara ja ho sé: certifico que amb els anys he anat erigint una muralla bastant insensible davant les persones emocionalment complicades. No ho dic amb orgull; m'agradaria ser més comprensiva, més pacient, més noble. Però temo el contagi i en defujo el contacte. Prioritzo les actituds positives davant la vida, i procuro rodejar-me sempre d'esperits optimistes. Aquests sí, que m'encomanin el que vulguin!
Amb les males notícies em passa alguna cosa similar, però encara pitjor: les oblido abans que canta un gall. No sé quin mecanisme mental tinc que em permet oblidar que tal company de feina ho ha deixat amb la parella, o que el Z s'ha quedat a l'atur, o que una cosina segona ha tingut un accident de cotxe i fa dos dies que està a l'hospital.
Potser sí que ara estic exagerant un xic. Però és ben bé així: en alguns casos, m'he trobat que m'he hagut d'apuntar a l'agenda notes a l'estil de "Truca a la C.M per preguntar-li com està després de suspendre l'examen de conduir per quinzena vegada consecutiva".
Ara bé, hi ha males notícies que no es poden obviar. No passen de llarg ni que t'hi giris d'esquena. Hi ha males notícies que no deixaran mai de ser-ho, que hi seran sempre encara que no les vulguis afrontar de cara. I, com més grans ens fem, amb més males notícies ens trobem.
Per aquest tipus de notícies, no hi ha amagatall emocional possible. Hi topes de cap i es planten al mig del teu camí, són un obstacle en la teva carrera personal cap a l'optimisme etern. Et fan aturar en sec. És un cop brusc.
En aquests moments, és quan valores moltíssim el poder dels esperits optimistes de què t'has rodejat al llarg dels anys. En aquests moments, quan la pena és present i no marxa, no marxa, no marxa, veus com entren en joc aquestes ànimes positives per desplegar la seva capacitat de contagi i arraconar la pena contra la paret fins a fer-la més petita i portable.
Tot és més fàcil amb elles.
La pena no desapareix, però elles sempre hi són. I, en pinya, fan la mala notícia més digerible.
Avui, una mala notícia m'ha fet concloure que jo no podria viure sense aquests esperits positius que són les meves amigues.

12 comentaris:

Marinetix ha dit...

Per la Y, a qui la pluja de la felicitat hauria d'enganxar sempre sense paraigües.
Petons, Coviho.

Daniel Mas ha dit...

Si es que els amics hi són/sóm per això, quan algú necessita una má perque es posi dret se li dona, si necessita una empenteta també.

Visca els esperits optimistes!

Una forta abraçada

Marinetix ha dit...

Dragoncete,
el teu comentari m'ha fet adonar que en l'article he restringit molt al gènere femení tot el conjunt d'esperits optimistes amb el qual tinc la sort de comptar.
És evident que m'he equivocat. El teu optimisme és dels més contagiosos.
Gràcies per ser-hi un cop més!

Anònim ha dit...

maro, me quedat sense paraules. Igual que els segons (que em van semblar hores) quan ahir ens vem quedar totes gelades. Sort que amb les paraules d'una, el somriure d'una altre... la mala noticia hi es pero es fa més digerible. Maro un gran escrit! Petonets a tota la coviho!

Anònim ha dit...

He obert i tancat aquesta finestreta no se quantes vegades avui, moltes d'elles amb llàgrimes als ulls... A la que em posava davant el teclat em quedava muda ... Però sento que haig de dir-hi alguna cosa, doncs això toca de prop, toca la Coviho. Des d'aquí uns petonet a totes i que per molts anys seguim fent aquesta autèntica "pila del greix" que som !!!

rizzo ha dit...

cert maro no t’oblidis dels amiCS!!! que els que l’estimem que en som molts faríem el que fes falta per animar-te.

;-)

Anònim ha dit...

ei Netix, ja saps q estic mig perduda en la inmensitat del PB... Sé ben bé a què et refereixes quan parles de les persones q defuigs pq no pots amb elles... t'he vist molts cops en acció!! No sé, però quina és la mala notícia, i no sé si et podré ajudar gaire... espero poder recuperar una mica del meu optimisme (que ja està molt millor)i encomenar-te'l ben aviat. Petons, GeGe.

Marinetix ha dit...

Bon dia pel matí!
Benvolgudes ànimes que escriviu comentaris en aquest blog:
Només volia dir-vos que gràcies pels ànims, per manifestar-vos, i per tot plegat.
Per altra banda, demano disculpes als qui han llegit aquest post i s'han quedat preocupats, tal i com m'han fet notar amb trucades i mails personals... A l'escriure-ho no vaig pensar en aquestes conseqüències, i em sap greu haver-vos preocupat. Res més lluny de la meva intenció!
Volia aclarir-vos que tot va una mica millor, i que tot es va encarrilant després de la sotregada inicial.
Una abraçada gegant.

Anònim ha dit...

Segueixo sense entendre moltes coses de la vida...però sé que vull seguir endavant!!El que entenc però és l´amistat, i aquí m´hi aferro.
Sembla que avui hi ha hagut una petita treva, una llum s´ha deixat veure!!
Que mai falti l´esperança,encara que sigui tan sols un instant d´il.lusió!!
Molts petonets,

Anònim ha dit...

I really enjoyed looking at your site, I found it very helpful indeed, keep up the good work.
»

Anònim ha dit...

Great site loved it alot, will come back and visit again.
»

Anònim ha dit...

Hi! Just want to say what a nice site. Bye, see you soon.
»